Joan Brossa i el sonet (1). El gènere en el seu corpus literari

Posted on 10 gener 2014

5


Brossa

Joan Brossa (1919-1998) va ser un creador d’una magnitud colossal. Josep Pedrals comença un poema seu amb un vers contundent: “Brossa tot sol és un moviment literari”. Aquesta és una cita que m’agrada retreure en parlar de Brossa, perquè defineix sintèticament l’obra d’un poeta prolífic, autor teatral –de l’àmplia diversitat de les arts de l’espectacle, de la màgia fins al cabaret o l’estriptís-, guionista cinematogràfic, llibretista d’òpera, il·lustrador…. Un creador de la paraula i de la imatge que es va moure -en tot moment- entre la tradició més clàssica i la modernitat més innovadora. I que va trobar en el sonet una de les eines més rellevants d’aquesta seva voluntat creativa.

El primer llibre de poesia que publicà amb certa normalitat fou, precisament, Sonets de Caruixa, el 1949, però el seu descobriment, si més no per a bona part de la crítica, no arribà fins al 1970 amb Poesia rasa, un volum que inclou diversos llibres escrits entre 1943 i 1959. De fet, entre 1941 i 1986 va escriure més de vuitanta llibres de poesia, però, en un principi, en va veure publicats ben pocs. No fou fins a mitjans-finals dels anys vuitanta que el gruix de la seva obra arribà al públic lector.

Glòria Bordons situa l’origen de l’especial atenció de Brossa al sonet –com a forma i com a gènere- en una data i en un fet concrets, de la mà del gran J.V. Foix:

…un fet decisiu, per a Brossa, va ser el consell de Foix d’escriure sonets. Això no era una manera de pensar nova, per a Foix. L’any 1925 ja havia dit: “Qui fa un sonet i no sap d’escriure una carta-postal és que, si ens hi fixem bé, el sonet és més dolent encara que els quatre ratlles mal redactades. Qui escriu versos sense puntuació, o mots en llibertat, o gaudeix component un “puzz” literari ha de saber escriure correctíssimament un sonet. Els atreviments, les innovacions només poden permetre’s a temperaments excepcionals. Alguns pastitxos de literatura d’avantguarda apareguts en català us fan acotar el cap avergonyits.”

Podem imaginar que més o menys és això el que digué a Brossa l’any 1941. La cosa certa és que a partir d’aquest moment Brossa escriu sonets usant com a material el contingut oníric de les anteriors imatges hipnagògiques. (“Introducció a la poesia de Joan Brossa,” 1988, p. 18)

I, a partit d’aquí,  s’hi dedica en escreix. Si resseguim la classificació i ordenació que la mateixa Glòria Bordons -en el llibre esmentat i en el pròleg a la seva edició d’A partir del silenci. Antologia polimòrfica (2001)-  ha efectuat de l’obra de Brossa, podem mirar de situar cronològicament els seus llibres de sonets1:

  • els seus dos primers llibres: La bola i l’escarabat (escrit entre 1941i 1943), publicat posteriorment a Ball de sang (és a dir, inèdit fins al 1982) i Fogall de sonets (1943-1948), publicat a Poesia Rasa (1970). Són sonets en decasíl·labs i d’estructura canònica.
  • altres dos llibres immediatament posteriors: Sortija (1948), que conté també odes, i Sonets de Caruixa (1949). Hi trobem alguns dels seus primers poemes socials. I, també, al·literacions i nombrosos jocs lingüístics.
  • no tornem a trobar llibres de sonets fins una mica més tard: Mercurial (1952) i Viltinença (1952), que no foren publicats fins el 1972. Són dos llibres força experimentals.
  • Catalunya i selva (1953), publicat e el 1970 a Poesia Rasa, molt mutilat per la censura. És un llibre de poesia civil en el qual retorna a la forma més tradicional del sonet.
  • La porta (1954), que segueix el mateix camí que l’anterior.
  • Cant (1954) i Festa (1955), dos llibres de sonets amorosos.
  • Malviatge (1954), on trenca amb els llibres de sonets temàtics i retorna a la recerca formal. Els escriu amb heptasíl·labs, tetrasíl·labs, trisíl·labs, bisíl·labs i monosíl·labs. Hi presenta condensació de vers i de llenguatge: manca de puntuació, elisió de verbs i d’adjectius.
  • dos llibres escrits el 1955: Coresforç i El pedestal són les sabates, que també conté odes.
  • dos altres llibres de sonets, però molt breus: Onze sonets a Victòria (1957) i Quatre sonets (1958). És una època en què Brossa es decanta més per les odes, que anteriorment havien estat molt subsidiàries del sonet –de manera que, ara, en els llibres d’odes, hi publica algun sonet, a l’inrevés del que havia succeït fins al moment: així, el 1958 escriu Vint-i-una odes, un goig, una dansa i un sonet.
  • en una nova etapa, dos altres llibres de sonets: Llumenerada (1961-1963) i Sonets del vaivot (1965-1966), amb més ruptures formals.
  • de manera immediata, inicia un retorn als sonets temàtics: Sonets a Gofredina (1967), L’esmorzar a la muralla (1968) i Flor de fletxa (1969-1970). En el darrer poema d’aquest llibre s’acomiada del sonet, en un abandonament de la forma que durarà quatre anys.
  • retorna al sonet el 1974 amb Els ulls de l’òliba, un reforç de l’experimentació de tot tipus, també visual, no només mètrica, publicat per primer cop el 1982.
  • el 1977, després de la seva recuperació de la sextina, Brossa realitza un “sonet-sextina”, com a cloenda de Vint-i-set sextines i un sonet (publicat el 1981) i, el mateix anys, tot un llibre de sonets amb mots-rima, Qui diu foc, diu flama (publicat el 1985), en el que esdevindrà la seva aportació més significativa a la conformació del sonet català contemporani.
  • el 1980 escriu Darrers sonets.
  • posteriorment escriu o publica llibres diversos de o amb sonets, com ara: el 1982, El ulls de l’òliba, amb experimentalismes; el 1985, Fogall de sonets; el 1986, Sonets a Gofredina; i, el 1993 Furgó de cua (1981-1991), un llibre de sextines i de sonets amb mots-rima.

El Brossa sonetista, doncs, és immens, per la quantitat de la seva obra, sens dubte, però encara més per la seva constant recerca formal i temàtica, per la seva experimentació a tots nivells. El sonet, però, no és l’única forma poètica fixa clàssica conreada per Brossa, per molt que sigui la que més va utilitzar. També va fer servir odes, romanços i sextines. Especialment significatiu és aquests darrer cas, el seu conreu del gènere del trobador Arnaut Daniel.

Les primeres sextines catalanes –de versos decasíl·labs i mots-rima– foren escrites en el Barroc –la primera, concretament, és del 1611-, que en féu, amb els sonets amb laberint, un dels seus atributs de complexitat formal. Tot i això, ens han pervingut poques sextines catalanes barroques i la seva utilització desaparegué de la nostra versificació poètica fins a ser recuperada per Brossa, que en va presentar un tractament innovador, partint d’un coneixement profund de la tradició, com ja vaig desenvolupar en un altre post d’aquest mateix blog. 

Sonets i sextines –amb diferent magnitud pel que fa a la quantitat- situen Brossa -i al costat de Maria Mercè Marçal- en un lloc excepcional de la recepció de les formes fixes poètiques catalanes a partir de la dècada dels setanta. I Brossa amb un pas endavant, encara, pel que fa a l’experimentació: la seva progressiva deconstrucció de la forma clàssica del sonet, fins arribar, als sonets purament visuals, el situen en un lloc primordial de la innovació del gènere en la nostra lírica. De fet, Brossa és, en això, com en tantes d’altres aspectes, plenament dicotòmic: és un poeta clarament allunyat del llenguatge tradicional de la poesia tradicional tot i usar amb convicció les formes més tradicionals.

Un dels tòpics més recurrents pel que fa al conjunt de l’obra literària de Brossa és el del seu hipotètic hermetisme, el de la seva suposada dificultat de comprensió. Aquest és un tòpic –que anys enrere va estar més estès que ara mateix- producte de la incomprensió dels nous llenguatges per part d’alguns crítics, que d’altres s’han encarregat de desmuntar. Així ho féu Arthur Terry en comentar-ne un sonet concret:

 

VEÏNATGE
 
Aire gelat, de neu, per la gran plana;
Un arc es trenca enmig de foc i llum,
Fumera emana el cant de l’aldeana
–Com un arbrat superb el seu perfum.
 
Camins amunt i avall, ¿qui no s’ufana
I amb mà terrible alhora no es consum
Apedaçant bandera en mar humana,
Muntanyes descobrint al peu del fum?
 
Entre ordis i llegums que el cos abasta,
Vistes fumoses d’una aldea acull
L’ull camperol d’una figura vasta;
 
Els vins i els olis neixen d’aquest ull
Mentre ones d’or i aparatosa pasta
Rompen, com les del mar, contra un escull.

 

I el crític anglès apuntava:

“quí, l’únic vers estrictament descriptiu és el primer: com passa sovint en aquests poemes, Brossa parteix de la descripció acurada d’un fet real, o bé d’una asseveració senzilla i lògica, que de seguida dóna lloc a una sèrie d’imatges i metàfores molt més lliures. Això es veu en els tres versos que segueixen (…) És a dir, que en ambdós nivells –el literal i el figuratiu- el poema comença en una atmosfera hostil: «Aire gelat»… « arc [que] es trenca». En canvi, la pròxima imatge introdueix una nota més positiva que recorre la resta del poema. El «cant de l’aldeana» (amb totes les ressonàncies acumulades des de la poesia romàntica) sorgeix de la plana com una columna de fum; el seu «perfum» (…) és comparat a un altre objecte vertical, a un «arbre», que llavors queda valoritzat per un adjectiu: «arbrat superb». Aquesta és una manera laboriosa de descriure el que Brossa ha aconseguit en dos versos; el que acabo de fer és només racionalitzar –i, és clar, afeblir- una sèrie d’associacions sensorials que es combinen naturalment l’una amb l’altra cada vegada que llegim el poema. (…)

El que és gairebé impossible de descriure en aquest poema és la sensació que els elements del paisatge són alhora reals i metafòrics. En els versos finals, l’èmfasi cau sobre les imatges visuals, sobre les «vistes fumoses d’una aldea»: evidentment, es tracta d’un paisatge autèntic, tal com podria ocórrer en un poema de Verdaguer o de Maragall. (…) Així, una gran part del poema consisteix en la transició dels elements hostils del primer vers cap a les imatges de fertilitat. Al mateix temps, s’ha de reconèixer que el moviment no acaba aquí: la idea de conflicte, com ja hem vist, forma una part essencial del poema, i torna a aparèixer al vers final. Les «ones d’or», o sigui el camp de blat, «rompen contra un escull»és a dir, el procés de creixença natural topa contra un obstacle, i, per bé que aquest no arribi a definir-se en termes del poema, sembla evident que representa l’origen del conflicte, una força circumstancial que inhibeix els processos normals de la vida. (“Quatre poetes catalans: Ferrater, Brossa, Gimferrer, Xirau”,1991, pp. 60-61)

Brossa, certament, va crear la seva llengua poètica a consciència, amb una clara voluntat de generar un determinat tipus d’imatges i acarar-se amb una manera concreta –la seva- d’explicar la realitat. Aquest altre sonet, datat també a mitjans de la dècada dels setanta, és prou explícit d’aquesta consciència lingüística, de les paraules que Brossa vol “lliures” –com Maragall les volia “vives”- per explicar el món personal i civil d’un poeta que viu “lliurement” el seu temps:

 

MOTS
 
Tinc un llenguatge per a explicar faules
i designar conjurs de cor i ment;
conjunts de lletres formen les paraules
que jo articulo gramaticalment.
 
Amb l’estructura de la llengua intacta
si una frase és el peu, l’altra la mà;
coses i noms per dins tenen un pacte.
–Senyors, avui no passo més enllà.
 
Heus aquí lluna, sol, casa, cisterna;
heus aquí ombra, cel, paraigua, riu;
té cada mot la seva imatge interna
a part de la saliva de qui el diu.
 
Jo no sé pas si un dia podré escriure
el mot en tant que mot i objecte lliure.

(Notem que si el poema anterior era, formalment, un sonet clàssic italià –amb els quartets de dues rimes encadenades, és a dir, sicilianes, i els tercets d’altres dues rimes, també encadenades i simètriques, petrarquistes-, aquest és anglès, shakespearià –és a dir, de tres quartets i un dístic final. I que ambdós mantenen el classicisme canònic del decasíl·lab com a metre)

En tot cas, la dificultat de comprensió –o millor, de recepció- de l’obra poètica de Joan Brossa rau en la diferència cronològica i d’ordre entre l’escriptura i la publicació dels seus llibres. Tot i aquests entrebancs, no és, avui, gens difícil de llegir la lírica brossiana des de la lògica de la seva escriptura i adonar-nos com s’aparta del convencionalisme de molts dels seus coetanis. Enric Bou (al volum 10 de la Història de la literatura catalana) lliga aquesta voluntat no convencional, precisament, amb la seva passió pel sonet, una altra dicotomia, no pas una antítesi. De fet, el sonet, de nou, com a signe de modernitat en un altre gran poeta:

Una voluntat de reinterpretació de la tradició rebuda li ha fet reescriure alguns models clàssics. La forma en què ha excel·lit ha estat el sonet. (…) Des dels sonets inicials, d’expressió surrealista, fins als darrers sonets-sextina, Brossa ha efectuat tota mena d’experimentacions i combinació de models de vers, eliminació de la puntuació, etc. El sonet també li ha servit, per raó de la concentració que implica, com a eina expressiva molt sintètica, en què s’ha hagut d’esforçar per concentrar les formulacions teòriques. Aquesta dedicació pot relacionar-se, també, amb l’interès que la forma estròfica ha despertat en el país des de començament de segle: des dels experimentalismes d’alguns modernistes i noucentistes, fins l’aparent petrarquisme de J. V. Foix. (p. 357)

I aquesta rica diversitat la podrem anar veient en els posts següents d’aquesta sèrie.

 

Nota

1 El llistat és, només, dels llibres de sonets –o majoritàriament de sonets. A més, Brossa va incloure també sonets, de manera ja esparsa, en d’altres llibres. Els exemples que utilitzo els he extret d’uns i altres, ni que sigui majoritàriament, clar, dels primers.

SignaturaJoanBrossaBibliotecaSantaOliva

___________________________________________________________________________________

– Aquesta sèrie sobre el sonet a l’obra de Joan Brossa contindrà d’altres posts:

  • Joan Brossa i el sonet (2). L’aportació brossiana al gènere: els sonets amb mots-rima
  • Joan Brossa i el sonet (3). Els altres models de sonet
  • Joan Brossa i el sonet (4). La deconstrucció, fins a l’objecte
  • Joan Brossa i el sonet (i 5). L’amplitud temàtica del sonets brossians

– Sobre les sextines, odes i sonets de Joan Brossa podeu trobar, també , d’altres posts en aquest mateix blog: 

“No digueu que ell és mort…” Quatre planys per al President Companys…

Els jocs del sonet: ZINE DINE ZID ANE, mètrica i futbol

La sextina, mètrica i matemàtica: d’Arnaut Daniel a Joan Brossa

Sonets que parlen del sonet (i 4) Objecte i subjecte en la poesia catalana

Sonets que parlen del sonet (2) La forma

Sonets invertits (2) Ruyra, D’Ors, Brossa i Casasses

Sonets per al 20N i el 20D (mestre Brossa)

 – Sobre l’obra de Joan Brossa hi ha una abundant bibliografia, que podeu resseguir a partir de l’excel·lent web de la Fundació Joan Brossa