Arriben en la pobresa, comencen amb una botigueta de dos per dos, viuen de galetes i s’aixequen amb paciència, treball i economies fins a tenir una fortuna; i, a diferència deIs ianquis, mai no fracassen.
(Abiel Abbot, parlant dels emigrants catalans, a Letters Written in the Interior Cuba, llibre publicat a Boston el 1829)
Les històries dels nostres indians estan plenes de tòpics. Fins i tots il·lustres reverends reformistes nordamericans, com el culte Abiel Abbot, hi van caure: és un dels molts autors de llibres de viatges que van fer córrer el tòpic de l’indià català que, a base d’esforços i penúries, acaba sent immensament ric. Però la realitat és que les històries dels nostres emigrants a Amèrica del segle XVIII i XIX són molt diverses i amb finals ben diferents.
A hores d’ara tinc un fitxer de 499 homes –i alguna dona- nascuts o residents a Torredembarra que van anar a Amèrica entre el 1739 –quan em consten els primers que s’hi embarquen- i el 1914 –quan els especialistes consideren que podem donar per tancada l’època indiana. I no tots els que van creuar l’Atlàntic van tornar realment enriquits. Ho van fer Pere Badia i el seu nebot Jaume, Antoni Roig, els germans Casas, Joan Güell, Esteve Gatell o els Marià Flaquer, pare i fill, per esmentar els més coneguts, però van ser una minoria selecta. La majoria va tenir una sort ben diversa. Uns quants van tornar amb guanys, però sense poder dir que ho fessin rics; uns quants van refer el camí cap a casa tal com havien marxat, especialment els que ho havien fet com a mossos, artesans, mariners o soldats; d’altres van morir en el viatge o poc després d’arribar a la terra d’acollida; n’hi ha molts que van sobreviure com van poder a Amèrica i ni tan sols van tornar a casa… Hi ha, encara, un altre grup que sovint ens ha passat desapercebut: els que, tot i que sí que van aconseguir de tirar endavant, van establir-se per sempre més a la terra d’acollida. No apareixen en la nostra història però són recordats en la de Puerto Rico, Cuba, Santo Domingo, els Estats Units i d’altres països d’Amèrica.
De fet, entre uns i altres, la majoria no va tornar, fos pel que fos, però els que ho van fer enriquits -bastant, força o molt- van acabar construint el tòpic genèric. I sovint amb unes històries apassionants, que tenen de tot i donen per a molt. I amb buits i alguns clarobscurs. Fer-se ric no és tan fàcil i sovint el camí per arribar-hi passa per viaranys perillosos i poc justificables. D’aquells 499 torrencs que van emigrar a Amèrica, sis es van dedicar, en un moment o altre, al tràfic d’esclaus com a noliejadors, patrons o capitans de vaixells –quatre mentre el tràfic encara era legal i dos quan ja estava prohibit. I només un va tenir una participació de pes en el comerç americà d’esclaus. Això sí, més d’una trentena van posseir plantacions del volum suficient com per tenir brazos com a mà d’obra. Una quarantena, doncs, els podem relacionar, i en divers grau, amb el mon de l’esclavatge. Un 10 per cent, si fa no fa.
Antoni Roig –un dels nostres indians que millor compleix el tòpic- no era cap d’aquests, perquè la seva fortuna la va acumular en establiments financers, fent del que en podríem dir banquer i inversionista. Marina Torres, per la seva banda, pertany a un altre grup indià poc conegut, el dels que van venir a viure a Torredembarra provinents d’Amèrica. Esposes d’indians retornats –casats allí-, fills i nets de torrencs nascuts al nou continent o a les illes del Carib –que venen amb la família o sols… Fins i tot un passavolant anònim que va morir a la vila el 1811: “mori un Pobre en lo Hospital natural de las Indias españolas”, diu el Llibre d’òbits parroquial.
Tota aquesta emigració –la torrenca cap a Amèrica i l’americana cap a Torredembarra- va canviar profundament la fesomia de la nostra vila al segle XVIII i XIX. Pel compliment del tòpic –el Patronat escolar i l’Hospital construïts a partir de les lleixes testamentàries d’Antoni Roig i Pere Badia, respectivament, com a exemples màxims-, però, per damunt de tot, perquè va afectar a una gran majoria de les famílies de la vila. En positiu i en negatiu, com fos, però van ser molts els torrencs que es van embarcar cap a Amèrica. Els 499 que tinc fitxats –amb, si més, el nom i el cognom i la referència d’algun viatge o alguna estada- són només la punta de l’iceberg d’un immens moviment migratori. Per llibres parroquials sabem, per exemple, que 125 torrencs eren a Amèrica el 1786, però en desconeixem, malauradament, la filiació –no sabem ni tan sols qui eren, com es deien. I 125 veïns en una Torredembarra que tenia poc més de dos mil habitants (2.049 segons els cens de Floridablanca de l’any següent) és una xifra molt alta: un de cada cinc homes adults. I la xifra es deuria fer encara més gran: un document arquebisbal de 1828 es dol que, a la vila, hi hagi “multitud de solteras jóvenes” davant la “falta de solteros”.
En van ser molts més de 499, molts més, tot i que la nòmina dels que van complir el tòpic de tornar a enriquits, sí que la tenim fixa i clara. Que no ens faci oblidar, però, tots els altres: mariners i patrons que anaven i tornaven, soldats que marxaven obligats, joves que sortien a buscar-se la vida, esposes i fills que hi anaven per al reagrupament familiar, germans i nebots que miraven de fer-se un lloc en la botiga dels que havien marxat abans…
Històries d’emigrants que van canviar Torredembarra.
(publicat a l’opuscle de presentació dels gegants nous de Torredembarra, setembre de 2020)
Josep Bargalló 
Posted on 16 Setembre 2020
0