Fundació Ferrer i Guàrdia, dijous, 19 de desembre de 2019
He de començar agraint a la Fundació Ferrer i Guàrdia que m’hagi convidat a compartir aquestes reflexions sobre la presència de la religió en el sistema educatiu. I també vull agrai, de manera molt sincera, les paraules de , presidenta de la Fundació, i del David Fernández, perquè aquesta és una qüestió fonamental en la construcció d’un model d’escola de ciutadania, en el marc d’aquell conjunt de valors que, en la nostra tradició cívica, hem definit com a republicans i que són el resultat d’una suma d’aportacions plurals, transversals i heterogènies.
Amb la Fundació Ferrer i Guàrdia comparteixo molts d’aquests valors, com ara el convenciment que el sistema educatiu ha de treballar per generar persones lliures, amb pensament crític, implicades en la seva societat, tal com defensava el pedagog que dona nom a la institució.
El passat 14 d’octubre es commemorava, precisament, que feia 110 de l’afusellament de Ferrer i Guàrdia, un fet que va marcar profundament la nostra escola, la nostra societat. Que ens va marcar com a país. Una commemoració –i la història, ni que ho sembli, mai no és casual- que va coincidir amb un altre fet que ens marcarà per sempre: la publicació de la sentència del Tribunal Suprem.
Mirar enrere 110 anys o dos mesos ens ha de servir per agafar impuls i avançar, com ens van demostrar Ferrer i Guàrdia, com ho fan els presos i preses polítics. Res no ens pot aturar per defensar les nostres conviccions. El seu llegat ens ha d’esperonar per fer de l’educació una eina de transformació social. Un motor de canvi. De progrés.
Des d’aquest convenciment, crec fermament que l’educació, en ple segle XXI, té dos objectius essencials, bàsics:
- contribuir al creixement de l’alumnat com a persona
- i contribuir a la construcció d’una societat més justa
Algú pot dir que són dos objectius utòpics, però no ho són. I, a més, tenen la virtut de situar en el centre de la política educativa els seus dos fonaments, l’alumne(a) com a subjecte i el seu procés d’aprenentatge com a objecte, tenint sempre el futur com a fita. Un primer objectiu ben tangible —però massa sovint reduït a un segon terme— i un altre amb moltes arestes —i sempre en debat i ple d’interrogants.
Dos objectius que necessiten d’instruments essencials, principalment dos també: l’aposta per la millora constant de l’escola, a partir de processos de transformació basats en la renovació i la innovació, i el treball sostingut per l’equitat del sistema, amb la lluita contra la segregació com a fita.
La voluntat d’assolir aquests objectius suposa remoure els fonaments del sistema educatiu, fer trontollar elements que històricament han semblat inamovibles. Però és bo i és necessari que ens ho plantegem. I, sobretot, és imprescindible que la resposta que hi donem surti d’un prisma que tingui clar que l’objectiu bàsic de l’educació és el creixement de l’alumnat com a persona i la construcció d’una societat més justa. En altres paraules, treballar per l’èxit educatiu de l’alumnat, és a dir, l’èxit acadèmic, sí, però sobretot l’èxit personal i l’èxit social, comunitari.
Per això, perquè ens plantegem aquest doble objectiu, parlem de l’educació entesa com a bé comú. Ho diu l’informe de la UNESCO Repensar l’educació: vers un bé comú mundial?, publicat el 2015, però, el que és més important, ho constata la realitat quotidiana de les nostres aules. I dels nostres carrers i les nostres ciutats. L’educació és un servei públic substancial de la societat del benestar, però encara més: és un bé comú, un dret individual i un deure col·lectiu.
Un bé comú que —per la pròpia tradició del nostre estat del benestar i per la voluntat majoritària de la nostra societat— s’estructura en forma de servei públic i que ha d’emmarcar-se en el context de la comunitat. Per això la defensa de l’escola és també la defensa del país, de la societat, de la gent… Del nostre present i del nostre futur.
L’informe de la UNESCO ha d’esdevenir el full de ruta del servei públic d’educació en els països democràtics. També quan afirma rotundament que —i cito textualment-— «una visió renovada de l’educació hauria d’incloure desenvolupar pensament crític, criteri i debat independent». El que feia l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. El que fa la nostra escola. El que volem que continuï fent. Cada cop més i millor.
El sistema educatiu de Catalunya, com el de qualsevol país democràtic i socialment avançat, ha de tenir l’objectiu de crear ciutadans lliures i compromesos. Formem persones, amb capacitat per generar una opinió pròpia i independent, amb esperit crític i mentalitat oberta. Persones participatives, responsables i compromeses amb els valors de la democràcia. Ciutadans i ciutadanes que estructuren les seves pròpies idees i opinions, aprenen a qüestionar-les i a ser crítics amb la societat, per millorar-la.
Així, l’escola, treballant, mà a mà amb tota la comunitat educativa, esdevé una escola de ciutadania, una peça clau per al desenvolupament humà. Perquè l’escola no només ensenya, sinó que sobretot educa. Reforça els vincles comunitaris que tota societat contemporània requereix per assegurar la cohesió social i el benestar de les persones.
I per aquest motiu, per tal que la societat avanci, és imprescindible replantejar-se l’escola. Reflexionar per millorar el nostre sistema educatiu com una eina de transformació social. No pas l’única, però sí una peça fonamental per assolir l’equitat social. L’educació és un projecte de futur que cal construir amb l’esforç de tothom.
Des d’aquesta perspectiva, l’escola no pot girar l’esquena a la societat del segle XXI, caracteritzada per una globalització que, efectivament, té molts defectes, però alhora té moltes virtuts. I les hem de saber explotar com a reptes i oportunitats. Cada vegada som en un món més divers i intercultural on conviuen un conjunt de valors, diguem-ne, «occidentals», amb els valors d’altres cultures i creences que fins no fa gaires dècades ens eren llunyanes.
La diversitat és un element constitutiu de la societat d’avui i, per tant, de l’escola. I l’escola ha de respondre a aquesta realitat des d’una perspectiva no segregadora. La recerca —i la mateixa experiència docent— ha establert clarament que la convivència d’aquesta diversitat en un mateix espai educatiu és un factor que permet la millora global de l’èxit educatiu sempre que fem servir les metodologies adequades i tinguem els recursos necessaris a disposició. Convivència, així, és antònim de segregació i mai ha de permetre la separació de l’alumnat per cap motiu. Ni de gènere, ni d’origen, ni de classe. Ni de creença.
Vivim un canvi sociològic continuat i sostingut -i a cops radical- i hem de ser capaços de donar-hi resposta des del món educatiu. Perquè som els encarregats de formar als nostres joves en les necessitats de la societat d’avui en dia. No podem demanar a l’escola que faci el mateix que dècades enrere. No podem formar per al futur vivint en el passat.
L’escola no ha de contribuir a la segregació. L’escola ha de treballar per a l’equitat. És evident que l’escola, per si sola, no acabarà de ple amb la segregació, però mai no pot ajudar a augmentar-la. Aquest és l’objectiu del Pacte contra la segregació escolar que vam impulsar amb el Síndic de Greuges i que s’està concretant amb la redacció d’un nou decret d’admissió que farem públic ben aviat, com segur que heu pogut seguir en els mitjans de comunicació les darreres setmanes.
Fa aproximadament tres mesos, no gaire lluny d’aquí, a la seu de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, vaig presentar el meu programa de política educativa, en una conferència que vaig titular «L’Escola del 2030. Deu reptes pel futur de l’educació». Un d’ells, precisament, és la necessitat de replantejar-se el currículum educatiu perquè el currículum no pot restar aliè a elements constitutius de la nostra societat i que esdevenen cabdals per la plena emancipació i llibertat de les persones. Em refereixo, entre d’altres, a l’educació afectiva i sexual —una necessitat que aquest curs hem començat a respondre, i que estendrem a la universalitat de nivells i etapes. Tampoc podem restar aliens al debat de la relació entre confessions religioses i escola i al replantejament de l’ensenyament de la religió en una societat, com us deia, cada vegada més diversa. I no podem continuar menystenint el paper aglutinador que hi poden desenvolupar les humanitats. Millor, una visió humanista de l’educació.
Sóc conscient que totes aquestes qüestions poden despertar incomoditat en alguns sectors de la societat. Que hi generen polèmica. Però això no ens pot aturar, ni ens ha de fer por. No me’n fa. La comoditat no és una eina ni de transformació ni de millora, ni és una resposta adequada als reptes que tenim com a escola i com a societat.
Ans al contrari, la diversitat religiosa i la laïcitat, des de la perspectiva del substrat cultural, esdevé una competència essencial per a la ciutadania del del present i de l’immediat futur. L’escola del segle XXI ha de tenir la laïcitat com a fonament i ha de fer de la seva no confessionalitat,l’aconfessionalitat, un valor. La laïcitat entesa com a llibertat de culte i de consciència i com a la necessària –finsi tot higiènica- separació entre creences institucionalitzades i servei públic. La laïcitat és el marc idoni per exercir la llibertat de consciència de tota la ciutadania -sigui creient, atea o agnòstica- i garanteix la separació deguda entre representació civil i representació religiosa. La no confessionalitat entesa com a espai tan obert a totes les creences, tan respectuós amb totes les creences, que les dona a conèixer totes però no en transmet cap com a dogma, perquè l’escola es defineix, per essència, com un espai no dogmàtic.
L’escola publica catalana és laica. Ho significa l’article 21.2 de l’Estatut d’Autonomia sobre drets i deures en l’àmbit de l’educació, que, tot i una redacció volgudament confusa -i ho puc asseverar amb contundència, perquè vaig ser testimoni directe i partícip de les negociacions de molt darrera hora que en van pactar la literalitat la mateixa nit abans de l’aprovació de l’Estatut en el Ple del Parlament-, conclou que “a les escoles de titularitat pública, en les quals l’ensenyament és laic”. Confús sintàcticament però clar en el missatge.
Seguim, així, l’exemple de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, que va voler experimentar una pedagogia laica, que aspirava a utilitzar l’educació com a eina transformadora de la societat. I el de l’escola renovadora de la Segona República, que va inspirar la redacció de l’article 11 de l’Estatut de Núria:
“L’ensenyament primari serà obligatori, gratuït i català per la llengua i pel seu esperit. S’inspirarà en els ideals de treball, llibertat, justícia social i solidaritat humana, i es desenrotllarà mitjançant institucions educatives relacionades entre elles pel sistema de l’escola unificada. En tots els graus serà laic”.
L’aposta per una escola que tampoc segrega per creences té la laïcitat i la no confessionalitat com a paradigma. Una educació no dogmàtica, basada en el lliurepensament, els valors ètics i l’autonomia moral. Les religions pertanyen als àmbits íntims i la seva transmissió s’ha de circumscriure a les comunitats de creences. La laïcitat, com a ètica civil que és, universalista i independent de qualsevol confessió, està oberta a totes les aportacions culturals, filosòfiques, científiques i també religioses. Ho està com a transmissió de coneixement i com a eina de debat crític.
Hem de garantir l’adquisició de coneixements sobre religions, creences, cultes o mitologies en unes escoles formadores d’una ciutadania responsable. Hem de bastir una escola en què l’ètica del respecte igualitari i el dret a la llibertat de consciència han de ser els pilars d’una educació en valors democràtics i humanistes, de respecte a les garanties individuals i els drets humans.
L’aposta per una escola de valors humanistes, universals i contemporanis, doncs, necessitade la laïcitat. Per això, l’ensenyament d’una religió com a dogma o doctrina des d’un marc lectiu, curricular i avaluable és una opció contradictòria a la concepció d’una escola en cap cas segregadora i mai dogmàtica. L’ensenyament confessional topa amb la formació en i de la diversitat que exigeix l’educació entesa com a bé comú i servei públic.
Per això, també, la meva proposta és la formació en cultura i fet religiós i moral, com un component competencial transversal i com una matèria concreta que introdueixi l’alumne en el coneixement de la diversitat de creences i de la influència de les religions en el desenvolupament del pensament i la creativitat cultural. I, a la vegada, la supressió en l’escola pública de la formació confessional com a matèria curricular, lectiva i avaluable.
Una cultura religiosa que no faci èmfasi en la necessitat de creure, sinó en la vessant cultural de la religió, que compartim creients i no creients, i que és imprescindible per entendre el món que ens envolta. Des de la pròpia estructura de valors fins a qüestions que ens poden semblar banals però que realment no ho són, com l’art, la literatura o el cinema. El coneixement de les religions és clau per entendre la cultura que ens envolta, la patrimonial, la creativa, la que hem heretat i la que vivim.
Sóc conscient -perquè és així- que força mestres de religió ja ho fan, si més no d’una manera o altra. A l’escola pública i també a la privada concertada, fins i tot en algunes d’ideari cristià. Ara el que cal és normalitzar-ho, universalitzar-ho. Normativitzar-ho. Estendre-ho a tots i cadascun dels centres.
Cal garantir la llibertat de consciència i, en conseqüència, la llibertat religiosa de les persones sense discriminacions de cap mena perquè la ciutadania pugui desenvolupar amb plenitud de drets les seves creences sense que aquest fet pugui atorgar cap privilegi individual o col·lectiu. I aquí juga un paper fonamental disposar d’una educació laica per a tothom amb un ensenyament de cultura religiosa fent èmfasi en el vessant humanístic, històric i cultural de les creences
Aquesta aposta no contradiu l’article 21.2 de l’Estatut que diu:
“Les mares i els pares tenen garantit, d’acord amb els principis establerts per l’article 37.4, el dret que els assisteix per tal que llurs fills i filles rebin la formació religiosa i moral que vagi d’acord amb llur convicció a les escoles de titularitat pública…”
perquè en cap cas obliga que la formació especifica en la convicció religiosa o moral de les famílies es faci en horari lectiu ni tingui cap consideració curricular i el que se’n deriva.
Si la concreció de la formació en cultura i fet religiós i moral té la consistència de diversitat i aprofundiment necessària és ben probable que bona part de mares i pares sentim els seus drets garantits. I, en tot cas, poden veure conformat aquest dret que els atorga l’actual normativa en activitats no lectives ni avaluables, programades a partir de propostes de cada consell escolar de centre -en el cas de la pública- o de l’ideari de la institució -en el cas de la privada.
Algú es pot preguntar, però: i per què ara hem de posar en dubte l’ensenyament confessional de la religió? Perquè l’escola pública és laica. Perquè la confessionalitat a l’aula és un altre element de segregació quan s’exerceix en l’àmbit lectiu. Perquè la diversitat de la nostra societat i la globalització dels procesos d’aprenentagte i d’adquisició de coneixements demana superar divisions hgegemòniques del passat.
Per posar en qüestió el sistema actual hem de conèixer en què basa els seus principis. I per fer-ho hem de viatjar al 1979, fa 40 anys, quan es signaven els concordats entre l’Estat espanyol i la Santa Seu. Uns acords, uns tractats internacionals, pensats per mantenir l’hegemonia de l’Església catòlica a l’Estat espanyol un cop desaparegut formalment el franquisme. Una fórmula jurídica bastida per superar la teòrica separació constitucional entre Estat i Església, perquè, malgrat que la Constitució espanyola, a l’article 16.3, defineix l’Estat com a aconfessional, aquests acords amb la Santa Seu segueixen atorgant una preeminència en l’esfera pública a la religió catòlica. I no només són una contradicció flagrant que va en contra de l’aconfessionalitat formal de l’Estat espanyol, sinó que utilitzats i llegits des d’una perspectiva conservadora, fins i tot regressiva, han condicionat la configuració i les directrius del currículum escolar.
L’ensenyament confessional religiós als centres educatius com a matèria curricular, lectiva i avaluable es fonamenta, també, en una concepció vuitcentista de l’escola, ja discutida a finals del segle XIX mateix, com va fer Ferrer i Guàrdia, i rebatuda pels moviments de renovació pedagògica del XX. La transmissió de les creences religioses, filosòfiques i morals com a fe i hàbit no poden formar part del procés d’aprenentatge de l’alumne en el marc de socialització de l’aula escolar, sinó que tenen el seu lloc de doctrina en l’àmbit familiar i en la pròpia socialització de cada espai de culte i de creença.
Per tal que la proposta que us he formulat pugui ser factible a casa nostra s’han de donar, si més no, alguna d’aquestes condicions: la primera –la més evident, però potser no immediata-, l’establiment d’una República catalana, fora dels delmes de la transició espanyola i amb un sistema educatiu basat en els valors humanístics, de respecte a totes les creences i de convivència des de la laïcitat pública, amb un marc normatiu alineat amb aquests valors.
La segona: un consens social al nostre país, de comú acord amb els representants de les grans confessions religioses que permetés d’establir, malgrat el marc normatiu estatal, un marc propi, en el qual la formació en cultura i fet religiós i moral suplís l’ensenyament confessional com a matèria curricular i lectiva. Els puc assegurar que, si s’aconseguís aquest consens, el Departament d’Educació ho tiraria endavant i jo esmerçaria tots els esforços necessaris per enfrontar-se amb la previsible oposició estatal, almenys mentre es mantingui l’actual marc general. Us puc assegurar que he fet passos per mirar d’obrir el diàleg per a aquest consens, ara per ara amb no massa èxit.
La tercera: que l’Estat modifiqui el seu marc normatiu i entengui que fins i tot el Concordat permet una proposta com la que els he formulat, que només des d’una lectura regressiva d’aquest tractat es pot entendre l’obligatorietat de la confessionalitat com a matèria curricular i lectiva. Potser un futur Govern progressista a l’Estat, si és que n’hi ha algun d’aquestes característiques, pot atreveir-s’hi.
De moment, però, mentre no es doni cap d’aquestes tres condicions, estem obligats a cenyir-nos a allò que diu la LOMCE –la llei que figura que el primer que havia de fer el Govern de l’Estat sorgit de la moció de censura contra Rajoy era derogar-la i encara la tenim en vigor. És a dir, l’ensenyament de la religió, tant als centres d’educació infantil i primària com als centres d’educació secundària, es pot realitzar des de les vessants confessionals catòlica, evangèlica, islàmica i jueva com a assignatura –és a dir, matèria curricular, lectiva i avaluable. Les famílies dels alumnes poden optar per cursar una d’aquestes quatre possibilitats o bé estudiar l’assignatura de cultura i valors ètics.
La LOMCE estableix en l’apartat 2 que ”la enseñanza de otras religiones se ajustará a lo dispuesto en los Acuerdos de Cooperación celebrados por el Estado Español con la Federación de Entidades Religiosas Evangélicas de España, la Federación de Comunidades Israelitas de España, la Comisión Islámica de España y, en su caso, a los que en el futuro puedan suscribirse con otras confesiones religioses”.
Volem una educació laica i, a la vegada, en necessària conseqüència, respectuosa amb les diverses religions però actualment les directrius de currículum que deriven de la LOMCE i ens obliga l’Estat mitjançant el BOE no ens ho permet. Per això, hem de donar un pas endavant a l’hora d’exercir una efectiva competència exclusiva del Govern de la Generalitat en l’elaboració dels currículums en qualsevol etapa educativa -un pas més enllà de les lectures restrictives que s’han fet fins ara- i exigir la derogació de la LOMCE. Hem de bastir un marc normatiu que no permeti cap tipus de segregació.
Fins arribar-hi, mentre no es doni cap de les condicions que he esmentat, mentre no tinguem cap altre marc que l’actual, i per ser concordants i equitatius, oferirem l’ensenyament de l’islam, el judaisme i l’evangelisme, sempre en base i en funció de la viabilitat de la demanda, del nombre d’alumnes que ho sol·licitin, i de la itinerància del professorat, com ja s’està fent en el cas de la religió catòlica. És a dir, hem de posar totes les confessions en igualtat de condicions. I no només les que esmenta la LOMCE -també d’altres reconegudes com a tals, si es dóna la necessitat i n’aconseguim la respectiva viabilitat.
Amb aquesta voluntat, ara mateix estem avançant en les converses amb la comunitat islàmica de Catalunya per poder fer un pilotatge cara el curs 2020-21. Ens cal trobar referents clars i reconeguts d’aquest comunitat i bastir l’acord de com, de quina manera, incorporem l’ensenyament de l’islam en el marc escolar.
Això no vol dir que renunciem, com a Departament, al canemàs de la proposta. No ho fem, ni ho farem. Perquè la formació en cultura i fet religiós i moral es pugui implantar cal tenir presents, també, les aportacions de les entitats religioses implantades a la nostra societat. Amb amplitud de mires per part de tothom. De l’autoritat educativa, en primer terme. Evidentment. Però també, per part de les diferents confessions i de la comunitat educativa. Perquè l’eina en què es convertiria, a favor de l’equitat i en la lluita contra la segregació, és molt important.
Aquest trànsit de l’actual sistema educatiu reclama no només de la participació activa, la complicitat i el compromís de les famílies i del professorat, sinó també del conjunt de la ciutadania i dels diversos agents socials, cívics i polítics, i del poder legislatiu i executiu -com a transmissors i garants de la voluntat popular majoritària. Hem d’aconseguir assolir un consens amb les entitats més representatives de les religions catòlica, jueva, islàmica i evangèlica per avançar plegats cap a un nou model -que jo qualificaria de republicà- de la formació en el coneixement de les religions i les creences.
No defallirem. No hi defalliré. Conscient de les dificultats, les temences, els recels… Conscient que aquest és un tema que cal tractar, a la vegada, amb fermesa i amb delicadesa -i no sempre és fàcil. Conscient que la fita és la millora del sistema i l’assoliment de l’equitat. Conscient que l’educació, com a servei públic, és un bé comú que ha de foragitar qualsevol tipus de segregació i formar una ciutadania compromesa, crítica i lliure. Culta i educada en la convivència en la diversitat i l’acceptació i el reconeixement de l’altre.
Ara és moment de ser valents. De sortir de l’àmbit de la comoditat. De lluitar per la llibertat, de treballar per la transformació. A Catalunya hem estat innovadors quan hem tingut llibertat, quan hem tingut una escola lliure. Una escola que no només ensenya, que també educa. Quan ens han imposat models, no hem avanç Ho hem fet quan hem estat lliures. Quan hem tingut el nostre propi model.
Potser amb l’educació no n’hi ha prou per canviar el món. Però sense l’educació, és impossible de fer-ho.
Josep Bargalló 
Posted on 7 gener 2020
0