DIA MUNDIAL DE LA POESIA
ANY GABRIEL FERRATER
ACTE DE COMMEMORACIÓ A TARRAGONA
Serveis Territorials del Departament de Cultura
Tarragona, 21 de març de 2002
“Vaig néixer a Reus, el 20 de maig del 22. Els altres fets de la meva vida són de més incerta descripció i més difícils de datar. M’agrada la ginebra amb gel, la pintura de Rembrandt, els turmells joves i el silenci. Detesto les cases on fa fred i les ideologies”.
Així començava Gabriel Ferrater la “Poètica” que acompanyava Da nuces pueris, el seu primer llibre de poesia. Aquest 20 de maig, doncs, farà cent anys que Gabriel Ferrater va néixer a Reus i el 27 d’abril en farà cinquanta que va morir a Sant Cugat del Vallès. Una efemèrides per partida doble que ha permès, per part del Govern de la Generalitat, declarar aquest 2022 Any Ferrater i triar un poema seu per a la celebració a Catalunya del Dia Mundial de la Poesia.
Gabriel Ferrater és, sense cap mena de dubte, un dels grans noms de la poesia catalana de la segona meitat del segle XX. O, millor, un dels grans noms de la poesia catalana, però falsejaríem l’abast de la seva figura i de la seva personalitat si ens quedéssim aquí. Ferrater va ser un intel·lectual lúcid, crític, rebel, fins i tot volgudament contradictori, interessat per una multitud de sabers i, en molt bona part, autodidacta. Va tenir una formació allunyada dels esquemes convencionals, per l’ambient familiar, per la guerra i pels seus propis interessos: no va anar a escola fins als deu anys, no va acabar el batxillerat fins als vint-i-quatre i entre el primer cop que es va matricular a la Universitat (el 1947 per començar Ciències Exactes) i quan va obtenir una llicenciatura (Filologia Romànica, el 1968) van passar més de vint anys.
Però, malgrat tot i, en part, gràcies a això, va bastir un corpus molt sòlid en diversos camps: va començar interessat per la matemàtica i va acabar essent un reconegut lingüista -introductor a casa nostra de Noam Chomsky i dels nous corrents estructuralistes-; va fer de crític d’art -i per poder-ho fer va començar a pintar, tot i que no va exposar mai-; va esdevenir un crític literari abocat a la literatura universal del segle XX -en ressenyes a revistes però especialment en entrades d’enciclopèdies especialitzades-; va fer de professor universitari -i ens va deixar unes excel·lents lectures de l’obra de poetes catalans, especialment de Carner, Riba i Foix, algunes d’elles en cursos impartits abans d’acabar la llicenciatura; va traduir més d’una vintena de llibres, al castellà i al català, de l’anglès, el francès, l’alemany, el suec i el polonès …
I va escriure tres llibres de poesia extraordinaris, Da nuces pueris, del 1960, Menja’t una cama, del 1962, i Teoria dels cossos, del 1966, que el 1968 va recollir en un de sol, Les dones i els dies.
D’aquest ampli ventall del corpus ferraterià, avui -Dia Mundial de la Poesia- ens hem de centrar en el poeta. La seva obra poètica la va escriure en només sis anys, entre 1958 i 1963, i no és gaire extensa, però és cabdal en l’evolució de la poesia catalana des dels anys 70 del segle passat fins avui. No endebades Gabriel Ferrater ha estat, des de la seva aparició coma poeta, un referent constant del nostre cànon. I, per conèixer un poeta, res millor que llegir-lo. I escoltar-lo. Comencem pel poema que la Institució de les Lletres Catalanes ha triat per a celebrar la data d’avui, i que vostès tenen en català i traduït a diversos idiomes: “Si puc”.
Ens el diu l’alcade de Tarragona, Pau Ricomà:
SI PUC
Alguna cosa ha entrat
dins algun vers que sé
que podré escriure, i no
sé quan, ni com, ni què
s’avindrà a dir. Si puc
te’l duré cap a tu.
Que digui els teus cabells
o l’escata de sol
que et vibra en aquesta ungla.
Però potser no sempre
tindré del tot present
el que ara veig en tu.
He sentit el so fosc
d’una cosa que em cau
dins algun pou. Quan suri,
he de saber conèixer
que ve d’aquest moment?
Ferrater va créixer entre Reus i la casa que els seus pares tenien a l’Almoster. Fins el 1937, en plena guerra, quan la família va anar, primer, uns mesos a Barcelona i després a França, a Bordeus, on s’hi van estar fins el 1941. La guerra el va agafar fent el batxillerat -que no va acabar, i que va reemprendre a Bordeus, però les autoritats franquistes no li ho van reconèixer, i per això no va completar la secundària fins molt més tard, després del servei militar i tot. A Reus, Ferrater va viure l’esclat de la guerra des dels ulls d’un nen-jove inquiet. Era el trencament absolut d’allò establert, el camí obert i accelerat a noves experiències.
Ho va reviure a “In Memoriam”, un poema de 352 versos. N’escoltarem l’inici.
Ens el diu la directora dels Serveis Territorials de Salut de la Generalitat a Tarragona, Dolça Cortasa:
IN MEMORIAM (fragment)
Quan va esclatar la guerra, jo tenia
catorze anys i dos mesos. De moment
no em va fer gaire efecte. El cap m’anava
tot ple d’una altra cosa, que ara encara
jutjo més important. Vaig descobrir
Les Fleurs du Mal, i això volia dir
la poesia, certament, però
hi ha una altra cosa, que no sé com dir-ne
i és la que compta. La revolta? No.
Així en deia aleshores. Ajagut
dins d’un avellaner, al cor d’una rosa
de fulles moixes i molt verdes, com
pells d’eruga escorxada, allí, ajaçat
a l’entrecuix del món, m’espesseïa
de revolta feliç, mentre el país
espetegava de revolta i contra-
revolta, no sé si feliç, però
més revoltat que no pas jo. La vida
moral? S’hi acosta, però és massa ambigu.
Potser el terme millor és l’egoisme
Potser no era ben bé la revolta -fos juvenil, social, política o bèl·lica-, però sí que va ser el descobriment d’un món fins aleshores prohibit i la llavor de la rebel·lia que el va acompanyar per sempre. Uns altres fragments d’”In Memoriam” ens ho descriuen.
Ens els diu l’inspector d’Educació i narrador, Carles Jardí:
IN MEMORIAM (fragments)
Vam descobrir les putes i el robar.
Robar, ho hauríem vist. Quant als prostíbuls,
se’ns haurien obert ben aviat
però vam guanyar uns mesos. El primer
bombardeig ens el vam passar al refugi
de ca la Sol, i tots teníem por
que ens hi pleguessin. Molt disminuïts,
els pares eren al poder, encara.
L’Isidre va agafar purgacions
el primer de nosaltres, i el seu pare
va triar aquell moment per a comprar-li
la bicicleta que tant demanava.
(…)
Les bicicletes
omplen el meu record del temps aquell.
Era el que més robàvem. Ens havíem
muntat tot un taller per repintar-les
recomponent-les: quadre d’una amb rodes
d’una altra, i tubulars d’una altra encara.
No sé com és que un dia que ens havíem
dit d’anar a Tamarit, jo no tenia
cap bicicleta. Vaig voler llogar-la
i vaig trobar tancada la botiga
on era conegut. Trucava a cops
de punys i peus, i se’m va obrir la porta.
No hi havia ningú. Vaig agafar
la màquina, i els vaig deixar una nota.
L’excursió va ser angoixosa. Un vent
sense remissions ens ajupia.
I de tornada el vam tenir de cara.
(…)
De nit
i mig a peu, vam acabar el camí.
A les primeres cases, vam trobar
una pastisseria oberta. Ens hi
vam llançar, i érem nens, érem molt més
nens que no érem, i ens vam deixar caure
per terra, i ajaguts al mosaic fresc
La guerra, Gabriel Ferrater la va veure acabar a França, just quan n’era a punt de començar una altra. L’estada a Bordeus també va marcar el seu futur com a escriptor. En paraules seves, “dels setze als vint anys vaig viure a França, que són els anys
de més fervor pel que fa als gustos literaris, i el castellà no és la meva
segona llengua sinó com a mínim la tercera”. La llavor del futur intel·lectual en un jove que va haver de fer-se adult a marxes forçades. Aquella primera estada a Barcelona en plena guerra i l’anada precipitada a Bordeus ens la descriu a “Cançó idiota”, que també escoltarem fragmentàriament.
Ens la diu el director dels Serveis Territorials de Drets Socials a Tarragona, Daniel Sagalà
CANÇÓ IDIOTA (fragment)
Vaig aprendre de fer l’amor
a l’ombra dels pins de Pedralbes
quan roncaven els camions
portant barques a passar l’Ebre
Les barques de la Costa Brava
van fer camí van travessar
molts pobles de pagès tota una
ciutat de cinquena columna
Per acabar van passar l’Ebre
Ni elles no s’ho esperaven
Any trenta-vuit Any de distrets
Vaig fer l’amor Vaig tenir platja
Les barquetes van passar l’Ebre
i en un avió corrugat
vaig aterrar vora Toulouse
el dia just que Daladier
per reservar-me pau francesa
no empalmava amb la nostra guerra
i jo em veia partit pel mig
Un any sencer viscut al dia
Or d’una llum So de clarins
Arran d’aquella estada, la influència de la poesia francesa, especialment dels simbolistes que ja havia tastat a Reus amb Les fleurs du mal, el va acompanyar per sempre. Ho podem veure a “Per José María Valverde”, un poema dedicat al catedràtic de la Universitat de Barcelona, que havia renunciat a la seva plaça en solidaritat amb professors de Madrid que havien estat expulsats de les seves càtedres per les autoritats franquistes i que iniciava un exili que duraria anys.
Ens el diu la Consellera de Feminismes, LGTBIQ+, Salut Pública i Domini Públic de l’Ajuntament de Tarragona, Cinta Pastó:
Lectura 5:
PER JOSÉ MARÍA VALVERDE
Oh, aquests que peonen, encantats
súbdits del rei de Babilònia!
Cap aigua viva no et demanen. Van
a la seva; pols, i l’ofec segur de parsimònia.
Ara, ni tu no vulguis beure. Deixa’t només
empassar. La negror d’ésser sol. Tres dies
plega-t’hi, groc roent com un metre de fuster.
Serem potser escopits a mar? Un gran migdia?
El poema pot semblar, d’entrada, de difícil comprensió. I ho és, tant per la necessitat de no donar carnassa a la censura franquista com per la pròpia voluntat creativa de Ferrater. Com passa en d’altres poemes seus, la comprensió ens arriba pel context -la valentia de Valverde i la covardia dels “súbdits” que van ajupir el cap- i per dos clars referents previs. Primer, un poema d’Arthur Rimbaud, que, en traducció de Joan Brossa, té versos que diuen
Oh, per aquests simpàtics Obrers
Súbdits d’un rei de Babilònia,
(…)
Que llurs forces trobin repòs
Tot esperant el bany en el mar a migdia
I, segon, un poema d’un altre autor admirat per Ferrater, Josep Carner, i el seu llarg Nabí, el mite bíblic de Jonàs, el personatge que és “empassat” per una balena i que roman “tres dies” “sol” en la “negror” del seu ventre fins que és “escopit a mar”. La negra nit del franquisme, fosca i agra com l’estómac de la balena. I l’esperança de sortir-ne, com va aconseguir Jonàs i Ferrater no va arribar a veure ni viure.
Escriure sobre l’escriptura d’altres va ser una constant en Ferrater, que defensava la riquesa de la creació literària com a reescriptura de la tradició. Un altre exemple magnífic el trobem en un d’aquells poemes seus que retraten gairebé fugisserament un instant de la quotidianitat. A “El distret” hi ha el Rector de Vallfogona (el seu conegut sonet “A una hermosa dama de cabell negre, que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil”) i també Bartomeu Rosselló-Pòrcel (“A una dama que es pentinava darrera una reixa en temps de Vicenç Garcia” i “Espatlla”).
Ens el diu la consellera de Cultura, Festes i Serveis Socials de l’Ajuntament de Tarragona, Inés Solé:
EL DISTRET
Segur que avui hi havia núvols,
i no he mirat enlaire. Tot el dia
que veig cares i pedres i les soques dels arbres,
i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.
Mirava de prop, no m’aixecava de terra.
Ara se m’ha fet fosc, i no he vist els núvols.
Que demà me’n recordi. L’altre dia
vaig mirar enlaire, i enllà de la barana
d’un terrat, una noia que s’havia
rentat el cap, amb una tovallola
damunt les espatlles, s’anava passant,
una vegada i deu i vint, la pinta pels cabells.
Els braços em van semblar branques d’un arbre molt alt.
Eren les quatre de la tarda, i feia vent.
Els Ferrater, el 1941, van tornar a Reus. Gabriel, entre 1947 i 1951, es va matricular a la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona, però amb prou feines va aprovar alguna assignatura. Arran del suïcidi del seu pare, el 1951, va abandonar la universitat i es va establir definitivament prop de Barcelona (primer a Montgat i després a Sant Cugat) fent feines en el món editorial. El 1963 va ser un altre any clau per a Ferrater: va anar a París, Londres i Hamburg.
La cultura alemanya i l’anglesa, com la francesa, ja l’havien interessat enormement i tot això es reflecteix, com no podia ser d’altra manera, en la seva obra poètica. A “Lorelei” (un espadat del Rin, on, segons una llegenda, una noia de cabells d’or encisava amb el seu cant els navegants, que hi embarrancaven les seves barques) hi ha una notòria petjada de Heinrich Heine, el poeta romàntic.
Ens el diu la Directors de la Biblioteca Pública de Tarragona, Dolors Sumell:
LORELEI
Sé molt bé tot el que vol dir
que em trobi tan content.
Un instant d’un passat estiu
no se me’n va del pensament.
Les pedres tèbies de lluna,
i a l’herba frisa el vent de mar.
Per una escala que s’enruna
pugen ella i un embriac.
La noia amb blue-jeans es proposa
tenir bondat per l’home incert.
No fuig de veure’s en l’ull de boira
ni burla el pas que es perd.
Ara la mena un seny d’ofrena:
li han dit sempre que l’ofegués.
I això, tota soleta,
la noia meva ho ha fet.
Els paral·lelismes entre aquest poema de Ferrater i un de molt conegut de Heine són nombrosos. El to, l’esquema narratiu, l’estructura mètrica…, però, com sempre, Ferrater el regira per situar-lo en el seu propi context. Vegem només un petit fragment de Heine en traducció de Feliu Formosa:
No sé per quin motiu
sento tanta tristor;
no se me’n va del cap
un conte de l’antigor.
Aquell 1963, Gabriel Ferrater va treballar com a traductor per a l’editorial Weidenfeld & Nicholson de Londres. A la capital anglesa, va viure amb Helena Valentí, que feia de lectora a la Universitat de Durham i amb qui havia iniciat una relació a Barcelona. La parella es va trencar poc després, però Helena va esdevenir la protagonista principal del seu darrer llibre, Teoria dels cossos (de 1966, recordem-ho). El poema titulat, precisament, “Helena”, n’és un clar exemple -com ho és “Si puc”, el poema triat per commemorar la diada d’avui, i “Lorelei”, el darrer que hem escoltat.
“Helena” ens el diu el Conseller del Grup Municipal del Partit dels Socialistes de Catalunya a l’Ajuntament de Tarragona, Pau Pérez
HELENA
Fas vint anys, Helena.
Vens d’on no recordes,
mires endavant,
i vols fer una sola
neta transparència
dels milers de vidres
(l’un darrera l’altre)
que són dies teus
per on miraràs
com se t’obre el temps.
Tan fina, la corba
del corb que s’allunya
i biaixa el cel,
i decanta els arbres
fent un ordre nou
del camp i la tarda!
Talla tu com ell
blau i temps i món,
seguint-lo de vista
per molts anys, Helena,
noia gola-llarga,
tu que rius enlaire
i sempre et decantes
un poc, a la dreta,
a l’esquerra, i ara
(tens vint anys) disposes
per al teu balanç
les ratlles del món
amb tot el que és vell
(com és ara jo).
Per a Helena, la “noia gola-llarga”, és també el llarg “Poema inacabat”, de 1.134 versos, que obre el poemari. A la manera de l”Érec et Énide”, de Chrétien de Troyes, en noves rimades i en forma de carta poètica a la noia, escrita des de Cadaqués, Ferrater ens parla ara de la Catalunya de postguerra, de les seves preferències literàries i d’una història de dos joves “inacabada”, que no acaba mai d’explicar.
Un primer fragment ens el diu Rosa Maria Codines, en representació del director dels Serveis Territorials d’Educació a Tarragona:
POEMA INACABAT (fragment)
Vull contar un conte impertinent,
però el deixaré per després
i aniré allargant el meu pròleg.
L’ompliré de gent i de coses
i d’afectes. Diré que sóc
a Cadaqués, en ple melós
i endormiscat mes de setembre
(quan les hiperbòries fembres
van mancant) del seixanta-u,
amb vent de mar sense recurs
(només que aquesta matinada
sembla que es gira tramuntana
i em fa por el fred que passarem,
per bé que l’aire serà net
i neta l’aigua: m’acontenta
més quan és bruta i ben calenta).
El dedicar vindrà primer.
A tu, Helena, que m’has fet
conèixer Cristià que imito
(només que jo del tot no rimo),
dona novella, que has marxat
amb la faldilla de tergal
i el jersei verd, a examinar-te
del Cristià de qui parlàvem
Hi domina la grisor i la duresa dels primer anys del franquisme, aquella grisor de regust amarg que va trobar quan va tornar a Reus el 1941. Res a veure amb la rebel·lia juganera i gairebé inconscient de l’”In Memoriam” en què ens narrava els primers anys de la guerra. Ja no hi ha incerteses que calgui superar ni noves experiències engrescadores per descobrir. Hi ha misèria, por, brutícia, mort… Ho veiem en aquest altre fragment.
El diu la consellera del Grup Municipal En Comú Podem a l’Ajuntament de Tarragona, Carla Aguilar:
POEMA INACABAT (fragments)
Espanya
s’aixecava al meu temps de fam,
és a dir, reptava com mai.
S’aturaven trens com erugues
a ple camp, si un bastó les furga.
i mig país anava en tren
(fins hi havia putes de tren
que feien l’ofici pels vàters),
portant macutos, a la capta
d’alguna mica més de greix
que el que havien deixat al tren.
Tothom guardava encara una arma
i no sabia si entregar-la
o bé enterrar-la. No cal dir
que fa molt temps que s’han podrit
les enterrades, i comptar-les
(fins i tot si se’n recordaven
aquells que s’hi van decidir)
fora acadèmic i avorrit.
(…)
Dic armes que van ser d’acer
mal aliat. S’han fet terrossos
tan friables com els vells ossos
I en aquesta agror mísera i polsosa de postguerra, hi perviu un Reus per ell desconegut, hi suren racons del nostre Camp, empobrit i capcot. L’avellana, el vi, l’oli… L’ensulsiada del mon on havia crescut, l’ensulsiada del país i les llibertats, cert, però l’ensulsiada també del seu món familiar, i no només per la repressió franquista. El rerefons de la ruïna dels negocis de vi del pare i el seu suïcidi. Un tercer fragment del “Poema inacabat”.
Ens el diu el representant del departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili, Jordi Ginebra:
POEMA INACABAT (fragments)
Va arribar l’any quaranta-cinc
i els va retirar tot permís
per delirar que les riqueses
són, entre cartes de pobreses,
les cartes d’amunt del castell.
Terratinents incompetents
una restricció de crèdits
els ha guardat d’extrems temperis
(…)
Partits per l’avellana turca,
pel vi xilè i per l’andalusa
oliva, s’han arruïnat.
I quan al vi del Priorat
(o Tarragona: l’optimista
denominació d’origen),
és, com sempre, vi de pagès
destinat a l’ús de l’anglès
(…)
Del vi de pagès diu el mite
que tan bo és. No en facis cas:
és vi no del tot fermentat,
que guarda dolç, com les idees
dels nostres polítics d’esquerra.
Podríem dir que la seva és una poesia social. Però no és ben bé així. No és la poesia de realisme social que començava a estendre’s en aquells anys. El mateix Ferrater ho va reblar: “circula per aquest país una mena d’escola de pensament (…) sobre les matèries del que és la poesia i del que és la literatura, que tendeix a desembocar tot en ideologia. És el que en diuen la poesia social, la poesia realista, etc. Tendeix a fer veure que la finalitat de la literatura són les idees que manifesta. Ara bé: això és absolutament pervers i exactament el contrari del que és el cas. Les idees (…) són el començament de la poesia, no pas el final. El final és, simplement, una pura imatge (…) de les idees que hi havia al començament”.
Ferrater ja ens havia dit que no li agradaven les ideologies com a tals. La seva poesia és de les petites coses quotidianes, plena d’imatges -que, això sí, reflectien des de la seva puresa unes idees prou diàfanes, com ara en el poema “Els Jocs”, que també escoltarem fragmentàriament.
Ens el diu el president del Consell Comarcal del Tarragonès, Óscar Sánchez:
ELS JOCS (fragments)
Viure en un barri extrem, ens indueix
a passejar inquiets, com si volguéssim
trobar un racó de certitud, algun
sentit més ferm que l’envà de cantell
i el munt de bigues menjat per la crosta
de pols i pluja vella, i la botiga
dels gelats, amb les nenes que patinen
pel davant, i són sis per un parell
de patins estridents. M’arribo fins
al club de tenis Barcelona, que és
un club de rics, i vaig mirant els cotxes
que s’arrengleren a la porta, plens
de la voluntat bona d’ésser cotxes
de rics
(…)
En un cantó
hi ha un court mal disposat, on es confinen
els nens principiants, i sempre els cauen
pilotes fora. Surt el nen, tot ros
(i blanc immaculat, car en el joc
no hi posa prou convicció). S’esvera
quan veu a fora uns garrofers dramàtics
i uns nens molt bruts que juguen al futbol
tan malament com ell al tenis: més
vivament, això sí. Coneix la por
i de la porta estant, busca amb els ulls
la pilota
El seu és tot un altre realisme, és l’instant fugisser de la dia a dia, la mirada crua i distant de la realitat, la lleugeresa pesant dels dies que van fluint. La crítica n’ha dit realisme líric i realisme moral. De fet, quan un poeta adopta una veu pròpia i s’allunya volgudament d’escoles i colles, la crítica pateix perquè li costa de de definir-lo. El seu, sigui com sigui, és un realisme construït a partir d’imatges que se succeeixen i que Ferrater ens transmet tal com les percep, de vegades des d’un lirisme d’alta volada, com a “Cambra de la tardor”.
Ens el diu el president d’Òmnium Cultural del Tarragonès, Zacarias Henar:
CAMBRA DE LA TARDOR (fragments)
La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l’aire. Mira, s’obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se’n van
de pressa.
(…)
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan venen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l’estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.
D’altres vegades amb imatges molt més aspres que líriques. De l’home que viu amb dolor el seu temps i la seva pròpia personalitat. Un altre poema que, d’entrada, pot semblar enigmàtic, “Els aristòcrates”, amb una referència inicial a José Luis Borges i Robert Lowell, dos poetes amb qui comparteix el dolor per la pròpia història i els crims de la Segona Guerra Mundial i, pel que fa a Ferrater, la Guerra Civil Espanyola. El fàstic per la història, que esdevé ben actual.
Ens el diu el president de l’Autoritat Portuària de Tarragona, Josep Maria Cruset:
ELS ARISTÒCRATES
Oh Borges, Lowell, oh patricis
americans! Teniu la vostra
història tan prop, i us viu el fàstic.
Tinc història prop. En tinc el fàstic.
No sabré escriure els detallats poemes
que us escriviu. El fàstic meu
(fet vell perquè ningú no en diu la història),
com els turmells d’una nena gitana,
potser em deixa ser pell i vida sota el brut,
però sóc agrisat, i només parlo
de generalitats, com un plebeu
que mai no va escoltar, frescos i lents,
els records de les dones dins la casa
densa, i que va buidat: un pou de por.
Imatges dures, punyents, sense sedassos, cruament iròniques i amb una mirada demolidora…, com les de la “Cançó del gosar poder”, el poema que va recitar al Festival de Poesia del Price, el 1970, en una lectura memorable que coneixem per la filmació de Pere Portabella i en la que les referències a la guerra del Vietnam van aixecar el públic. Una “Cançó…”, a més, que segons reconeixia ell mateix, és un exercici sobre els verbs modals catalans (“… gosar poder”). Un exercici contundent i sense miraments. Res de políticament correcte.
Ens el diu la directora de l’Escola de Lletres de Tarragona, Maria Roig:
CANÇÓ DEL GOSAR PODER (fragments)
Gosa poder ser fort, i no t’aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt.
Gosa poder que no t’agradi massa
d’anar testat per un món que s’espera.
Si et sobren fills, avia’ls una guerra.Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre
perquè en tres anys els podreixi les dents.
No et faci por: tu prens l’opi dels rics
(d’opi, te’n ve d’Escòcia i de Roma).
Gosa poder tenir enemics a sou.(…)
Mira-t’hi bé, general, que una pàtria
gosa posar molta esperança en tu.
No gosis, no, poder perdre batalles.
Però tampoc no et cal guanyar-les totes.
Si tens napalm per sembrar camps del Nord,
gosa poder perdre guerres del Sud.
El seu darrer gran focus d’interès va ser, precisament, la lingüística. Deixeble dels nous estructuralistes europeus i nordamericans, que havia traduït, volia remoure, també, els estudis de llengua catalana. Havia començat a redactar una gramàtica just una setmana abans de suïcidar-se, a Sant Cugat, el 27 d’abril de 1972. Havia dit reiteradament que no passaria dels cinquanta anys. I així va ser. El suïcidi dolorós del pare i el seu propi suïcidi, anunciat, sense cap mena de dramatisme, anys abans, al “Poema Inacabat”. Un nou fragment.
Ens el diu la presidenta de l’Associació de Professionals i Estudiosos en Llengua i Literatura Catalanes, Anna Gispert:
POEMA INACABAT (fragment)
Somniava a suïcidar-me
(tancat al ventre de la nit
calenta, o en el fred matí)
però per sota treballava
un quest sinuós, i em portava
vers aquí, vers ara i vers tu,
i vers aquest vers que recull
(si bé se’n va com les cistelles
de les Danaides) una vella
experiència: que els anys,
com el vi, guanyen amb els anys
(fins que s’esbraven), i que el jove
és pobre perquè no té forma
d’embadalir-se amb un passat
i donar el món per perdonat:
minyona inútil, despedim la
vida, però sense ferir-la.
Deia Gabriel Ferrater que “escriure en vers és si fa no fa l’única manera divertida d’escriure” i que “el vers és fet de duplicitats”. Cert, escriure en vers deu ser l’única manera divertida d’escriure. Potser ben bé l’única no, però, la que més, probablement sí. Si més no quan el poeta utilitza totes les claus dels registres que té al seu abast, en el ple sentit que la poètica tenia per a Gabriel Ferrater. Poesia d’idees, d’imatges i de duplicitats, que se succeeixen en un joc travat que busca un lector comprensiu.
El corrent d’aire fresc que va aportar a la nostra literatura no es va limitar al Ferrater poeta, però té en el poeta el seu exponent més universal. Plena universalitat des d’aquest nostre Camp, instants fugissers que se’ns han quedat per sempre. Del “Poema inacabat”:
i en una tarda de setembre,
de llum que es rebolcava lenta
pel sorral on s’ajeu Salou
(que és tan diferent d’aquest clos
Cadaqués: abstracta i estesa,
una ratlla de costa oberta),
vaig pentinar i refer els monyets
amb què la Maria Bonet
ens amagava les orelles
Josep Bargalló 
Posted on 22 Març 2022
0