A finals de mes ens arribava la notícia de la mort, a Guinea Bissau, del Malick. Era casa seva, com ho era la Torre. El Malick Malam Cassama va fer cap a la nostra vila als anys setanta del segle passat, a un poble molt diferent del d’ara. Més petit, amb molts menys veïns i gens acostumat a veure pels seus carrers un conciutadà de pell negra. Potser algun turista europeu d’origen africà o caribeny, però no pas un veí de tot l’any.
El Malick va ser, a la Torre, el primer en moltes coses. Per la família que havia establert, es va apuntar als nounats Nois i la història diu que va esdevenir el primer negre en dur camisa castellera. Jo el vaig conèixer així, de blau cel, mans a la pinya i amic de tothom. Rialler, afable i xerraire, ens explicava un munt d’històries. Que era príncep d’una tribu guineana, que havia hagut de fugir per motius polítics, que havia format part de l’exèrcit del seu país i que venia de París, on havia viscut el maig 68. Mai no he sabut si tot era ben bé cert, entre altres coses perquè les traduccions donen el mateix nom a coses prou diferents a Europa que a Àfrica, però el Malick, que pertanyia a una família important de la seva tribu, tenia rere seu una història complexa i gens fàcil. I això no li feia perdre el bon humor a aquell guineà de real cultura francòfona i unes idees ben obertes. Molt de la broma, se’n fotia d’ell mateix: treballava de pintor i li feia gràcia dur la cara i els braços tacats de blanc. I se’n fotia encara més dels blancs racistes amb qui topava de tant en tant.
Els darrers anys va anar a buscar a Cantàbria, a casa una filla, el benestar que li costava de trobar i retornava molt de tant en tant. Quan venia, encara es posava algun cop la camisa blau cel i feia per veure els seus amics. Continuava xerraire i empàtic, amb aquell somriure que, malgrat tot, no va perdre mai.
Un record per sempre, des de la seva Torre.
(Publicat a TDB Actualitat el 17/2/2020)
Josep Bargalló 
Posted on 18 febrer 2020
0