Sonets que parlen del sonet (i 4): objecte i subjecte en la poesia catalana

Posted on 16 Novembre 2011

6


Objecte i subjecte, autoreflexió i marc, de sonets que parlen dels sonets -el que coneixem com a metasonets- en trobem també en la poesia catalana, tot i que ens hem d’esperar a inicis del segle XX per a començar a tenir-ne de significatius. El mallorquí Gabriel Alomar (1873-1941), el modernista de mirada futurista, va resseguir la hipometàfora de Théophile Gautier -recordeu aquell sonet que comença “Les quatrains du Sonnet sont de bons chevaliers- en un poema d’amor magnífic, que llisca per un sonet entès tant com a forma que com a objecte:

 LES QUATRE PRESENTALLES DEL MEU SONET

 Primer quartet, de porpra i evori. És la quadriga
 qui amb ta boca purpúria ritmi gloriosament.
 Les vermelles crineres són antorxes, amiga,
 qui en l’ala dels meus versos devoraran el vent.

 Segon. Carro d’or pàl·lid com ta rossor d’espiga,
 dels meus ocults ensomnis t’aportarà el present.
 La meva mà d’atleta son doble tronc castiga
 quan sobre el meu vers ferri se revolta furient.

 Plana de neu. La lluna. Troika d’argent avança.
 És mon tercet, qui ansia trobar la consonança
 dels tres cavalls blanquíssims amb ta suau blancor...

 Passa... Triga de bronze sota la nit desfila.
 I el tronc de cavalls negres, rimant amb ta pupil·la,
 porta l’última ofrena del teu sonet d’amor.

Ara bé, fou Joan Brossa (1919-1998) qui es llençà de cap a un ús extraordinari del metasonet, des de perspectives molt distintes, com polièdrica fou la seva dedicació al gènere. A “Sonets que parlen del sonet (2): la forma” ja en vaig reproduir dos d’aquests metasonets brossians, l’un dedicat a la rima, l’altre a la inversió de quartets i tercets. En aquest altre -un sonet amb estrambot, que no manté el precepte canònic de presentar un primer vers més curt en el tercer tercet-, Brossa dialoga amb el sonet, que esdevé, ja no tant sols objecte, sinó subjecte i tot:

 Sonet, fill meu, guarda record dels dies,
 transita ardit les contradiccions,
 venja’t del gel arreu, puja als balcons,
entra als malastres per les alegries.

Truca als carrers, fes veure que hi confies,
fes-me de sentinella pels racons,
encén anelles amb floracions
i tasta l’equilibri per les vies.

Sonet, fill meu, a coll-i-be de l’odi
pensa en els ets i uts del món, la set,
la gana, les potingues. Obre el codi

de les preguntes. Signa l’episodi
de la claror. M’ho promets? Fes que rodi
desig i esquitx. Fill meu, sonet, sonet,

sonet! –Ell em contesta baix-baixet,
diu que els seus mots seran sempre lleials
i ho jura adormit sobre les vocals.

Els metasonets de Brossa, però, ultrapassen el poema estrictament literari. En aquest, formalment de rima anglesa, el sonet -com en aquell del Rector de Vallfogona dedicat a Teresa de Jesús- esdevé element físic, transportable a un ocell de paper, un joc de màgia esplendorós del poeta prestidigitador :

 SONET DE PAPER

 Agafes i doblegues el sonet,
 que formi quatre gruixos de paper,
 i hi marques tres rectangles A B B
 A de manera que s’aguanti dret.

 Després, i quan els tinguis doblegats,
 ajunta’ls per la línia de punts
 D D; plegats els tres quartets ben junts,
 retalla’n el que sobri pels costats.

 Llavors has de tallar l’apariat;
 fes-ho pel llarg i, quan el tinguis pla,
 aguanta bé la forma amb una mà

 i amb l’altra deixa el fons en llibertat.
 Veuràs com el poema i cada vers
 mouen les ales pel teu univers.

I, en un salt encara més plàstic, del tot visual, aquest metasonet sintèticament definitori del cànon més clàssic. El nou i el vell -en el tòpic foixià:

Retornant al poema literari, Vicent Andrés Estellés (1924-1993), aquí el sonet l’acompanyarà en tot el seu llarg viatge poètic, relligava la vella forma fixa -els versos són, a més, estramps, és a dir, decasíl·labs blancs en la nostra tradició medieval d’origen trobadoresc- amb el taüt de la seva mort, un dels tòpics temàtics de la seva vasta obra. De nou, objecte i subjecte:

 Deixe el sonet, l’alçària d’un home
 de patiments i esperances frustrades,
 que té calor d’agonies perdudes
 i té fredor de precària sang.

 Deixe el sonet, amb sofriment de l’ànim,
 com qui ha patit i sap que patirà
 i no tindrà, al capdavall, un llit,
 un llit cobert de síl·labes amargues.

 No tot ha estat sarcasme gratuït.
 No tot ha estat, si hom pot dir-ho, elegíac.
 Pense un carrer, un carrer del meu poble,

 si em permeteu, un carrer dels meus pobles.
 Quatre homes van i duen un sonet
 amb un mort dins: amb un sonet al llom.

Com en Miquel Martí i Pol (1929-2003), autor d’aquest altre metasonet:

 UN SONET PER A TU

 Un sonet per a tu que em fas més clar
 tant el dolor fecund com l’alegria,
 un sonet amb els mots de cada dia,
 amb els mots de conèixer i estimar.

 Discretament l’escric, i vull pensar
 que el rebràs amb discreta melangia,
 com si es tractés d’alguna melodia
 que sempre és agradable recordar.

 Un sonet per a tu, només això,
 però amb aquell toc lleu de fantasia
 que fa que els versos siguin de debò.

 Un sonet per a tu que m’ha permès
 de dir-te clarament el que volia:
 més enllà de tenir-te no hi ha res.

Aquesta utilització gairebé onanista del gènere ha arribat fins a la lírica contemporània. Dolors Miquel (1960), es refereix irònicament a la “dictadura” del sonet –amb una cita adient de Quevedo: “Aquí nos tienen, como ves, metidos y por el consonante condenados”- per reivindicar el barroquisme i el seu gust pels jocs lingüístics, sense abandonar aquest costum de definir-ne la forma:

 DICTADURA DEL SONET

 Tornant del cel d’una migranya lírica
 embalumant bonyarrudes metàfores,
 torní a tornar barroca a les anàfores
 i em tornà el torn la lírica, satírica.

 Grenyós, llanut, el quartet m’imposava
 tornar el cor, corc; i així a la diminuta
 dona que tens, que és santa, dir-li puta,
 i ‘nar rimant grofolluda em tornava.

 I l’agrassot que al tercet tornejava
 em va fer dir al pobre de l’Ignasi
 cabró pansit, mariconet i nazi,

 i als seus amics púrria d’un cony de fava.
 Que així el sonet amb gest de proxeneta
 vol consonar i cobrar feina feta.

El sonet, esdevingut gènere poètic, ha estat -és encara- la forma predilecta de la poesia romànica, i per extensió d’origen europeu, a l’hora d’acarar multitud de temes. També l’autoreflexió formal i poètica. Per això ha tingut -i té- entusiastes seguidors i detractors furibunds. El paroxisme de la seva funció -síntesi de tot- va arribar de mans del professor de retòrica, a la Reims vuitcentista, Richard-Baudin: un sonet que parla del sonet per malparlar-ne. O potser per fer-ho veure:

 SONNET CONTRE LE SONNET

 Au diable le Sonnet, bien que dans la Sicile
 Il ait longtemps fleuri dans les vallons d’Enna!
 N’est pas toujours très beau ce qu’on croit difficile,
 El Boileau, sur ce point, sottement raisonna.

 Quant à moi, je préfer un seul vers de Virgile
 A ce vain jeu d’esprit qui nous vint de l’Etna,
 Il peut plaire à la cour et sourire à la ville;
 Le bon sens indigné par tout le condamna. 

 Le plus beau ne vaut pas le moins brillant poème,
 Car loin d’être enrichi d’une beauté suprême,
 Auprès d’un diamant, c’est un caillou du Rhin.

 Le verre imite mal le cristal de Bohême.
 Le sonnet, c’est le verre, et la vierge que j’aime
 Rejetterait le strass de son splendide écrin.
Anuncis