Sonets invertits (2): Ruyra, d’Ors, Brossa i Casasses

Posted on 19 Octubre 2011

6


El sonet invertit -que respon a la fòrmula 14 = 3 + 3 + 4 + 4- i el sonet en prosa foren les dues innovacions formals del XIX francès que més clarament conformen l’assumpció de la variabilitat del sonet en la modernitat del simbolisme i, especialment, que hi obren un nou camí, ja que trenquen dos conformants que semblaven condició sine qua non en la definició formal del gènere: el fet que les primeres estrofes fossin més llargues en nombre de versos que les darreres i el fet que les estrofes estan conformades per versos. (Vegeu, si voleu, el post anterior: “Sonets invertits (1): Baudelaire, Verlaine i Corbière”)

El sonet invertit, la innovació estructural conreada pels parnassians i simbolistes francesos, amb Baudelaire al capdavant, va arribar a la poesia catalana mig segle després de la seva creació. Ben a començaments del segle XX, en ple debat sobre la funcionalitat del sonet -provocat per uns articles d’Apel·les Mestres publicats el 1902, en què s’hi declarava contrari, i que és conegut com “la batalla del sonet”-, en donaren a conèixer dos autors que, posteriorment, no foren coneguts essencialment com a poetes: Joaquim Ruyra -un excel·lent narrador que fou, malgrat el seu relatiu oblit com a tal, un bon poeta- i Eugeni d’Ors -més jove i futur propulsor del noucentisme que publicà alguns poemes esparsos, en diaris i revistes, especialment en els primers anys de la seva vasta i controvertida trajectòria.

Estèton” i “Una guspira”, els dos sonets invertits de Joaquim Ruyra (1858-1839) que iniciaren l’ús d’aquest model en la literatura catalana, apareguen publicats -ambdós- gairebé a la vegada en dos formats distints: a la revista Catalunya -en el seu número de setembre/octubre de 1904- i a l’antologia Sonets d’uns i altres -que du data d’impressió del 15 d’octubre del mateix any i fou preparada per Josep Pin i Soler com a resposta a Apel·les Mestres. Són una bona demostració de les innovacions formals que, arribades del XIX francès, començaren a obrir-se camí en una poesia catalana que s’havia mostrat genèricament allunyada de la modernitat en les dècades anteriors.

El primer, a més, és, ben possiblement, el millor poema del Ruyra líric, amb el seu aire subjugadorament parnassià:

ESTÈTON

No diu res a la carn sa angelical nuesa.
 Hi ha en sos ulls d’atzur llunyàries d’infinit.
 De dia té son cos d’albor i esplendidesa,

 traspuen sos cabells la fosca de la nit.
 I amb son airós volar, que encanta l’esperit,
 mou totes les remors de la naturalesa.

 Com en un gran mirall, sa divinal figura
 se pinta dins el si gegant de l’univers.
 És a la terra, al cel, al mar... Arreu fulgura
 i un goig de paradís infon a tots els sers.

 És l’únic àngel bo que, collida la poma,
 no ens és restat ocult per l’ombra de la mort.
 Àdhuc a la dolor don regalada aroma
 que fa cantar el trist amb inspirat transport.

Ruyra hi aposta -tot arrodonint la seva modernitat- per les rimes encadenades en els quartets (ABAB), trencant, així, amb segles de conreu hegemònic dels quartets encadenats, tot i que hi manté encara només dues rimes.

L’any següent, el 1905 fou molt prolífic pel sonet catalana i la demostració que “la batalla” -si mai va existir realment, més enllà d’un debat teòric i desigual- s’havia decantat al seu favor. El sonet arrelava en la jove poesia catalana del moment i en aquell any: Jeroni Zanné publica un llibre amb quaranta-un sonets, Carner el seu Primer llibre de sonets, Ruyra en dóna a conèixer més en revistes i Víctor Català n’inclou algun a Llibre Blanc. Policromi. Tríptic, el seu segon i darrer poemari. A El Poble Català, Eugeni d’Ors (1881-1954), influenciat en aquells moments pel Parnassianisme que aleshores entrava a Catalunya i, especialment, pels decadentistes italians, amb Carducci al capdavant, publicava dos sonets, un a l’abril i l’altre a l’octubre. El segon, de la mateixa temàtica que el primer, era un sonet invertit!:

 SA MAJESTAT SATAN

 Sa Majestat Satan, Imperaire del món,
 Te guarda predilecta de cent nobles, que són
 Flor i glòria i orgull dins les mansions reials.

 Les altres dinasties dels Set Pecats Cabdals,
 Per servir al gran Rei en companya escollida,
 Hi envien sos plançons de més bella florida.

 I ells, altius i severs, sinistres i arrogants;
 En supèrbia, opulenta i pomposa, esclatants;
 Sense que mai sa boca, pintada amb artifici,
 Somriga sobre el rostre, de lividor de vici;

 Sense que als ulls opacs els vinga mai el plor;
 Estranys a tota joia i estranys a tot dolor,
 Compleixen la missió de mantenir etern
 Aquest ordre admirable que regna a tot l’Infern.

La nova reformulació estructural del sonet va ser conreada també pels noucentistes, com ara Lópiz-Picó i Guerau de Liost -ni que fos molt escadusserament. Sense que sigui una variació formal molt conreada, una poeta fonamental en l’evolució del sonet català a la segona meitat del segle XX, Joan Brossa (1918-1998), acurat formalista i, a la vegada, avantguardista en constant recerca de la deconstrucció, ens en donà bones mostres. ASonets a Godefrina (1985) Brossa publicà aquest sonet invertit, que és, a més, un metasonet construït a partir de la seva malabàrica ironia:

DE SOBRETAULA

Joan, ets una mica orgulloset.
Digues: per què capgires el sonet?
No em diràs que llegir-lo així t’agrada.

Això és fer del vespre matinada
o, un caminal que és ample, fer-lo estret.
Però vine i agafa’m de bracet.

No vull fer-te la contra, em semblaria
cosa fosca i injusta. Crec, Joan,
que ets una mica orgulloset, i quan
t’entestes que la nit es torna dia

et dono el nom de rei amb simpatia
i et recordo el que dèiem tot dinant:
a aquest aspecte teu altisonant,
vull que li escriguis, sents?, una elegia.

Un altre neoformalista a la vegada que motor de la modernitat poètica, i en plena i brillant producció, Enric Casasses (1951), també ha prestat atenció a la inversió formal del sonet:

EFECTES DE LA POR

Quan l’hivern puja als ulls i el plor ja es gela
i el pensament comença a encarcarar-se
i ja no raja re sinó suor

és quan el preu de molta i mòlta pela
acut la por tapant el mur del càrcer
i et torna els plors pensats sots cobertor. 

La sensació d’estar viu s’aguditza
i el cos no gosa fer cap moviment
quan sent la punta de cada urpa i dent
d’un animal que el té i l’immobilitza

sense fer mal, grunyir ni fer la guitza,
com si et digués «si et mous, ja has dit amén»
i tu només saps foll estar content
perquè no et mata el llop que t’esclavitza.

Casasses, mestre del llenguatge poètic, ens hi deixa, a més, una extraordinària mostra de l’essència fonètica de la rima: “encarcarar-se” (v. 2) i “càrcer” (v. 5). Si la grafia és dispar, el sons finals són indiscutiblemente i canònicament idèntics. I afegim-hi, encara, el joc intern de vers entre “molta” i “mòlta” (v. 3), dos mots gairebé homofònics, separats fonèticament per l’obertura i el tancament d’una vocal, i gràficament per una accentuació diacrítica, però gramaticalment i semànticament del tot diferents. Genial i màgic.

 (Nota: Un reconegut crític nostrat, en comentar el sonet de Brossa, li adjudicava la invenció del capgirament de les estrofes. Es pot ser bon crític sense tenir coneixements de la història de la versificació romànica -que, de fet, no deixa de ser un entreteniment menor.)