Sonets que parlen del sonet (2): la forma

Posted on 6 Novembre 2011

6


En la seva funció autoreflexiva, els metasonets han servit, també, per a fixar les lleis del gènere, explicar-ne els seus aspectes formals. Així, en el XVIII, el poeta i dramaturg Houdart de la Motte (1672-1731) traslladà la preocupació preceptiva de l’època -”les lois”-a aquest sonet -de rima francesa i en alexandrins, evidentment:

 Veux-tu savoir les lois du sonnet ? Les voilà:
 Il célèbre un héros ou bien une Isabelle.
 Deux quatrains, deux tercets ; qu'on se repose là;
 Que le sujet soit un, que la rime soit belle. 

 Il faut dès le début qu'il attache déjà
 Et que jusqu'à la fin le génie étincelle;
 Que tout y soit raison; jadis on s'en passa;
 Mais Phébus le chérit, ainsi que sa prunelle.

 Partout dans un beau choix que la nature s'offre;
 Que jamais un mot bas, tel que cuisine ou coffre,
 N'avilisse le vers majestueux et plein. 

 Le lecteur chaste y veut une muse pucelle,
 Afin qu'aux derniers vers brille un éclat soudain,
 Sans ce vain jeu de mots où le bons sens chancelle.

Els metasonets han servit als preceptivistes més canònics, i també als més innovadors, en una funció que va tenir un especial seguiment en el segle XIX. Tristan Corbière (1845-1875) és l’autor d’aquest, datat al Pic de la Maladeta, de quinze versos, segons un esquema poc usual (1+)14 = (1+)4+4+3+3, si comptem un primer vers solt, un monòstic, que actua de proemi –alexandrí com tots els altres i que clarament ni és el títol del poema ni tampoc res semblant a cap coda clàssica:

AVEC LA MANIERE DE BIEN S’EN SERVIR 

Réglons notre papier et formons bien nos lettres:

Vers filés à la main et d'un pied uniforme, 
Emboîtant bien le pas, par quatre en peloton; 
Qu'en marquant la césure, un des quatre s'endorme... 
Ça peut dormir debout comme soldats de plomb.

Sur le railway du Pinde est la ligne, la forme; 
Aux fils du télégraphe: -on en suit quatre, en long; 
A chaque pieu, la rime- exemple: chloroforme. 
- Chaque vers est un fil, et la rime un jalon.

- Télégramme sacré -20 mots. -Vite à mon aide... 
(Sonnet -c'est un sonnet-) ô Muse d'Archimède! 
- La preuve d'un sonnet est par l'addition:

- Je pose 4 et 4 = 8! Alors je procède, 
En posant 3 et 3! -Tenons Pégase raide: 
"O lyre! ô délire! ô ..." -Sonnet -Attention!

El preceptivisme desenvolupat en els sonets autoreflexius també es va estendre, en el mateix XIX, en la poesia en llengua anglesa. R.E. Eherton-Warburton (1804-1891) va establir les “lleis del sonet” en aquest, publicat el 1877:

 THE LAWS OF THE SONNET

 A perfect sonnet fails not to confine
 The metre strictly to tis rule of rhyme:
 Throughout the quatrains, in well ordered time,
 Two rhymes alone their harmony combine.

 These in two ways the sonnet may entwine-
 Such the fixed rule in its own Southern clime-
 Either the two alternately may chime,
 Or ese a couplet link each central line.

 Where ends each quatrain, pause, and pause again
 Between the tercets; these, as suits it best,
 Your pen may finish with two rhymes or three.

 Take heed your tercets ne’er by chance contain
 A couplet: -carelssly these rules transgress’d,
 Your fourteen lines will no true sonnet be.

I Harriet Hanson Robinson (1895-1911), escriptora nordamericana, en aquest altre publicat el 1891:

 THE SONNET SONNETIZIED

The sonnet is mechanical in part, 
And part ideal. The cube root of song, 
Conceive your thought, then build the verse along 
In true Petrarchan style. With rhythmic art 

To all the fourteen lines a grace impart. 
Ten-syllable the verse, the rhymes be strong; 
Within the octave only two belong, 
And in the sestet three. And here the heart 

Of all the sonnet lies. Concentred fast, 
Your thought, developed through each separate line, 
 Here breaks the bounds and struggles to be free 

Through hampering bars of rhyme; and when the last 
Is reached, away it soars--abreath divine-- 
 In charmèd flight towards immortality.

Els metasonets dedicats a aspectes formals del gènere van continuar donant-se en el segle XX, i en les diverses cultures literàries. A casa nostra en va ser un bon exemple Joan Brossa (1919-1998), interessat sempre per aquestes qüestions, en un debat constant entre el que el sonet té de tradició i la seva voluntat de transgressió. A Llumenerada (1961-1963), reflexionava sobre la virtualitat de la rima, en un text que presenta, a més, una clara riquesa semàntica que relliga l’eufonia que és la rima: “concorda”, “corda”, “record a” (recorda), un rim ric, segons la preceptiva medieval:

 LA PARAULA

 Ja la rima em fa un nus a la saliva,
 i tu, sonet, ets el cordill que el dus.
 A tot el que té nom la veu arriba
 i l’escriptura ho perpetua i cus.

 Sóc mar que expressa idees de la riba,
 escupo l’ham a terra i tallo el nus,
 que la paraula serp és la serp viva
 i la paraula amor el món profús.

 Sonet coper, la set ja no concorda;
 és el teu vers com nus en un cordill
 dins la història antiga de la corda.

 Véns d’altres temps i a fora ets un perill
 pel nom del bou. Te m’endús el record a
 dins, i jo estimo el nom del bou senzill.

Contemporani a Brossa -i propers un i l’altre en la recerca poètics-, un representant insigne de l’OuLiPo, Paul Fournel (1947), també va textualitzar l’eufonia, tot i que es va decantar pel “sonnet homophonique”, tal com qualifica aquest metasonet en el qual l’eufonia se centra en la reiteració d’una única anàfora, precisament el nom del gènere:

L’AUTRE, SONNET

 Sonnet pas la peine
 Sonnet pas important
 Sonnet pas grand-chose
 Sonnet pas rien

 Sonnet pas grave
 Sonnet pas sérieux
 Sonnet pas nécessaire
 Sonnet pas l’heure

 Sonnet pas trop fameux
 Sonnet pas bien méchant
 Sonnet pas la mer á boire

 Sonnet pas lui
 Sonnet pas moi 
 Sonnet l’autre

Els metasonets, a l’època moderna i contemporània, no han servit només per explicitar aspectes de preceptiva i retòrica clàssica, sinó que han deixat constància d’alguns dels models distints al clàssic canònic. Ja al segle XVII, Marc-Antoine de Girard, el senyor de Saint-Amant (1594-1661), fou autor d’aquest metasonet interromput, de tretze versos:

 Fagoté plaisamment comme un vrai Simonnet,
 Pied chaussé, l’autre nu, main auu nez, l’autre en poche,
 J’arpente un vieux grenier, portant sur ma caboche
 Un coffin de Hollande en guise de bonnet.

 Là, faisant quelquefois le saut du sansonnet,
 Et dandinant du cul comme un sonneur de cloche,
 Je m’égueule de rire, écrivant d’une broche,
 En mots de patelin, ce grotesque sonet.

 Mes esprits à cheval sur des coquecigrues,
 Ainsi que papillons s’envolent dans les nues,
 Y cherchant quelque fin qu’on ne puisse trouver.

 Nargue: c’est trop rêver, c’est trop ronger ses ongles;
 Si quelqu’un sait la rime, il peut bien l’achever.
 …………………………………………………………

I, fent un salt, en el temps, arribant a les avantguardes de la segona meitat del segle XX, un altre metasonet de tretze versos, segons una fòrmula innovador 13 = 4+ 4+4+1 -una mena de sonet anglès escapçat, doncs. Aquest del való Guy Goffette (1947), anisosil.làbic i de tretze versos blancs:

 Treize encore et non douze ou quatorze,
 malgré qu’on en ait, et comme pour ménager
 un peu l’animal dans la montée au sonnet
 et retarder la chute inéviatble.

 Si la voix tombe avant la fin du morceau,
 c’est sans doute faute de vouloir une musique
 autre que le silence élargissant le souflfle
 au-delà de soi-même.

 Comme le jardin d’ombres dans le trille
 inachevé du roitelet prend toute sa mesure,
 le treizième apötre seul à table, ignorant
 le pendu, lève son verre

 à l’espace innombrable des étoiles.

Joan Brossa, de nou, també ha utilitzat els metasonets per a fixar models no canònics, en aquest cas el sonet invertit (14 = 3 + 3 + 4 + 4), en un altre text ple de la rica ironia brossiana:

DE SOBRETAULA 

Joan, ets una mica orgulloset. 
Digues: per què capgires el sonet? 
No em diràs que llegir-lo així t’agrada. 

Això és fer del vespre matinada 
o, un caminal que és ample, fer-lo estret. 
Però vine i agafa’m de bracet. 

No vull fer-te la contra, em semblaria 
cosa fosca i injusta. Crec, Joan, 
que ets una mica orgulloset, i quan 
t’entestes que la nit es torna dia 

et dono el nom de rei amb simpatia 
i et recordo el que dèiem tot dinant: 
a aquest aspecte teu altisonant, 
vull que li escriguis, sents?, una elegia.

La gran quantitat de metasonets que trobem en l’obra de Brossa es corresponen amb la seva preocupació formal. I és que Brossa va mantenir una relació estretíssima amb el sonet al llarg de la seva vasta producció poètica, amb moments que s’hi abocava de ple i amb d’altres que se’n volia allunyar. De fet, es va acomiadar del sonet una i altra vegada, però sempre hi va tornar, com en aquest altre metasonet, de Flor de fletxa (1969-1970), ara amb un estrambot, que no respon a la preceptiva clàssica, sinó que és un tercer tercet:

 COMENÇAMENT A MANERA DE FINAL

 Directament escalonat em tapa
 el foc brillant que m’entreté, dispers
 sota l’onada ingent de l’univers,
 i els mots són el boscam que em fa de capa.

 L’estrofa lliga els versos al meu mapa
 i creix en mi l’esclat de grats poders;
 un gruix de correnties s’endú el vers
 al centre de la vida que s’escapa.

 Però fins a l’arrel em sé replet
 de la bellesa de filtrar la set,
 atent a la justesa d’un esquema.

 I, a la claror madura del poema,
 de nou m’acomiado del sonet
 i, aventurer, me’n vaig per la paret.

 Al mig del mar penso plantar un avet,
 penso avançar pels mots sense cap gerra
 i mars enllà trobar una nova terra.