Joan Brossa i el sonet (2). L’aportació brossiana al gènere: el sonet amb mots-rima

Posted on 12 gener 2014

3


Brossa_i_Madelon__Fotograf_desconegut

Joan Brossa va escriure la seva primera sextina el 1976, i fins el 1993 en va publicar cent trenta-set, moltes més que ningú mai en cap llengua, amb una dedicació, doncs, exhaustiva i productiva a aquesta forma especial creada pel trobador Arnaut Daniel. I si la sextina es defineix per dos elements essencials: la peculiaritat de la seva estructura de rima –que es relliga entre estrofes, no a l’interior de cada estrofa- i el fet que aquesta s’estableixi a partir de mots-rima –és a dir, que el que es repeteix al final de cada vers no són uns sons concrets sinó paraules completes-, Brossa va agafar un d’aquests elements, els mots-rima, i el va traslladar al sonet. Francesc Noy, en el pròleg a Furgó de cua (1989-1991), ens ho detalla:

“Un dia va fer una troballa fecunda: mantenir l’essència del sistema sextina però cenyint-se als límits del sonet (el Dant ho havia assajat en una ocasió, amb rimes faceciosament agafades pels cabells). El conjunt del poema es reduïa de trenta- nou a catorze versos i es feia possible guanyar en intensitat i concisió el que podria perdre’s en extensió i en embolic: i així va emprendre el camí dels sonets amb mots-rima, que, amb els d’aquest Furgó que jo no acabo de creure que sigui de cua, arriben ja a la xifra de vuitanta-u.” (1993, p. 12)

I conclou: “les combinacions estructurals sedueixen els formalistes d’avui, en literatura com en música i en arts plàstiques.”(p. 13). El mateix Joan Brossa ho explicava a Qui diu foc, diu flama, el seu primer llibre de sonets amb mots-rima:

“Com un viatge qualsevol, l’obra ha avançat, i el paisatge ha anat mudant d’aparença. Més d’una vegada m’he acomiadat dels sonets en la meva ja llarga trajectòria de sonetista, però reconec que em faltava l’experiència d’aquest llibre: fer sonets amb mots-rima” (1985, p. 7)

La utilització de mots-rima en els sonets no era, evidentment, una absoluta novetat –com recordava Noy amb l’il·lustre esment a Dant. En la poesia catalana ja n’havien fet servir, durant el Barroc, Francesc Vicent Garcia i, en el segle XX, poetes com López-Picó i Foix. I, també, en d’altres literatures, com ara la portuguesa Florbela Espanca, a cavall entre el XIX i el XX. Ara bé, sempre havia estat una utilització parcial, és a dir, en un sonet de rimes consonants, alguna d’aquestes era conformada per mots-rima, però mai tot el sonet. Aquesta és la innovació de Brossa: els mots-rima s’ensenyoregen de tot el sonet. En el sonet brossià prenen el lloc de les rimes tradicionals.

El primer sonet amb mots-rima de Joan Brossa fou el poema final de Vint-i-set sextines i un sonet:

Aquest viatge finirà amb la feina
i brancs i fulla han d’ésser d’or i plata,
un nou vers pel camí demana feina
i porta una muntanya en una plata.
 
Badallo on els indrets on no tinc feina.
Llampeguen els orígens de la plata.
Amb cames llargues va fugint la feina,
que és gepica –si us haig de parlar en plata.
 
Esclava de cap mot no vull la terra.
El pas de l’hora em va tapant la cara.
El paisatge es destria i cai per terra,
 
i en el mirall em miro cara a cara.
Passa un home tibat, em tira terra
i d’un revés li vull girar la cara.

Aquest sonet, clàssic, idèntic en l’estructura al “Veïnatge” que hem vist al post previ d’aquesta sèrie –dues rimes encadenades als quartets i dues altres rimes, també encadenades, als tercets-, però conformat per frases més curtes, cal considerar-lo una provatura, l’inici d’un nou camí.

Molt més elaborats són els sonets del llibre Qui diu foc, diu flama, en els quals Brossa lliga els mots-rima pel fet de pertànyer a un mateix camp semàntic, mantenint la mateixa estructura clàssica i sense moure’s, tampoc, del decasíl·lab canònic:

En el tombant del dia trons i llamps
buiden la gerra. Novament els trons
renten tots els contrastos quan els llamps
fan caure els últims fulls i esclaten trons
 
a la llum de la tarda, i entre llamps
el món es desordena sota trons
que engendra l’aire i migparteixen llamps.
El firmament em sembla un cap de trons!
 
Cada hora fa els seus trons. Totes les hores
llampeguen als meus ulls i cau la pluja,
i els ulls engendren pluja hores i hores.
 
Tot ho veig a distància, i a hores
d’ara em sembla que els mots són una pluja
i que tot l’any és temps de neu i pluja.
 

 I, a partir d’aquest model, Brossa assaja d’altres combinacions estructurals, sense apartar-se del classicisme. Pot fer combinar els mots-rima dels tercets de manera distinta: 

 

LA TRAMA DEL LABERINT
 
T’afanyes i ets captiu d’alguna trama
que et fa treure i posar sense fer tria.
Si bé no falten fils per a la trama,
es deixa al vent la feina de la tria.
 
El pensament avui no sap què trama;
és impossible, per a aquell qui tria,
en un moment per sempre ordir la trama
que no sigui la cendra d’una tria.
 
Obro parèntesi. ¿Creus que en la lluita
cada pobre soldat sap per què lluita
i, en la causa final, hi veu un repte?
 
Quina finalitat centra la lluita?
Tanco parèntesi. Per bé que es lluita,
trobar resposta a res és tot un repte. 
 

O hi pot fer servir l’altre metre per excel·lència de la poesia moderna, l’alexandrí. En aquest cas, el darrer vers del darrer tercet conté els dos mots-rima finals, un a cada hemistiqui -amb una solució semblant a la de l’estrofa de comiat de la sextina brossiana. Els tercets hi presenten, doncs, aquesta fórmula: CDC DC(C)D:

EL BALL DELS NUSOS
 
Incita a boges danses el fregir i el menjar.
Fixar-se massa en marbres no porta a bon camí.
Quan de tant fer preguntes no t’escau de menjar,
quin secret s’obre pas al marge del camí?
 
Com el rovell té el ferro per beure i per menjar,
entre la nit i l’alba s’allarga el teu camí;
això semblen els límits de qui viu per menjar,
a què primer s’aferra l’arbust que fa camí.
 
Però la nit no espanta el dia segur i sa.
El destí, o la sort, veus que tan aviat
diu que sí com que no al malalt com al sa.
 
Nosaltres, i no el temps, passem ben aviat.
Entre el dir i el mentir, poc tenim el cap sa.
I, si vols viure sa, fes-te vell aviat.

 

O, també, aquesta doble inclusió dels dos mots-rima finals es pot donar en el primer vers del darrer tercet, amb aquesta fórmula: CDC (D)CDD:

EL MOLÍ DE LA POLS
 
El sol encén el foc, la lluna escampa el fum,
tot s’encén i s’apaga, veiem, al mateix temps;
les flames són iguals i fan el mateix fum,
i els colors de les modes imposen els seus temps.
 
Però trenco el mirall i veig cares al fum
en un cel sense marc, del color de cap temps,
i, quan volo amb la ment enfilat en el fum,
reneixo en un present sense espai, sense temps.
 
Qui pasta, qui va al forn, el cert és que aquest món
fa moltes moltes rodes. Qui deixa fetes pols
cada dia més mones es creu que entén el món.
 
Hi ha qui el conquista a pols, hi ha qui se’n fot. Al món,
les modes es desfan al molí de la pols,
perquè no surt el fang de la mateixa pols.  

 

Els sonets amb mots-rima de Brossa presenten d’altres estructures que la canònica italiana, però sense abandonar mai el classicisme. Així, aquest sonet amb estrambot –un submodel, també clàssic italià, que ve definit per un tercer tercet, que repeteix en el seu primer vers un mot-rima anterior i introdueix un altre mot-rima en apariat, amb la fórmula CDD CDC CEE:

 

LES MIL I UNA HORES
 
El meu temps treu arrels i ballant dóna pluja,
però, en lloc de paraigua, només porta bastó.
Amb un ram venç les formes al ritme de la pluja
i cull els fruits que pengen al pom del seu bastó. 
 
Té l’ànima amb racons, cansat de tanta pluja,
i oposa a la claror la canya del bastó.
Aquí sembla que el mar hagi dat vent i pluja,
i els qui escanyen els pobres han vestit un bastó.
 
El paisatge s’inclina amb el pes de grans hores
i passen les disfresses que canten de camí.
Contemplant les estels m’aturo pel camí.
 
Combina herba i pedres el camí de les hores;
per darrera les barques descobreixo un camí
que assegura a l’hivern una espera sense hores.
 
Un instant infinit, present a totes hores.
Camino i al moment em sembla que fa temps.
Diria que sóc lluny. L’espai s’ha tornat temps.

 

I també aquest sonet anglès, shakespearià, sempre amb els quartets encadenats, una constant del Brossa sonetista, i amb la definitòria relació semàntica entre els mots-rima:

FUNICULAR
 
Som a l’estació del pic més alt,
i ara en girar d’ulls ja som a baix.
D’hora en hora saltant, tornem a dalt,
i anem un altre cop al punt més baix.
 
Dóna sentit al joc que aquest món roda;
l’instant es resumeix sobre una via
on cadascú haurà encaixat la roda
clavant els ulls al terme de la via.
 
La fosca no vigila cap muntanya
i veure el cel de nit no fa callar el mapa.
En caure el dia pujo la muntanya.
Sé d’una gruta on hi ha enterrat un mapa.
 
Ja l’horitzó no amaga cap paisatge.
El mapa té la mida del paisatge.

 

El model dels sonets amb mots-rima de Joan Brossa és, doncs, prou concret i canònic: amb versos llargs –decasíl·labs o alexandrins-, els quartets tenen dos mots-rima que es combinen de forma encadenada i els tercets en tenen altres dos, que presenten combinacions diferents, gairebé sempre partint d’un primer tercet també encadenat. En el cas dels alexandrins, un vers del segon tercet conté els dos mots-rima, un a cada hemistiqui. Les úniques variants estructurals són també clàssiques: sonets amb estrambot i sonets shakespearians.

I és, també, un model definitori del conjunt de la seva obra poètica: a partir de dos elements clàssics, creats per l’emergent lírica romànica dels segles XII i XIII, com són els mots-rima i el sonet, construeix uns poemes de radical modernitat, tant pel que fa a la innovació de la seva incardinació en un nou model de sonet com pel que fa a la càrrega semàntica i el llenguatge líric. La construcció de l’avantguarda a partir del classicisme.

SignaturaJoanBrossaBibliotecaSantaOliva

______________________________________________________________________

– Aquesta sèrie sobre el sonet a l’obra de Joan Brossa conté d’altres posts:

– Sobre les sextines, odes i sonets de Joan Brossa podeu trobar, encara, d’altres posts en aquest mateix blog:

“No digueu que ell és mort…” Quatre planys per al President Companys…

Els jocs del sonet: ZINE DINE ZID ANE, mètrica i futbol

La sextina, mètrica i matemàtica: d’Arnaut Daniel a Joan Brossa

Sonets que parlen del sonet (i 4) Objecte i subjecte en la poesia catalana

Sonets que parlen del sonet (2) La forma

Sonets invertits (2) Ruyra, D’Ors, Brossa i Casasses

Sonets per al 20N i el 20D (mestre Brossa)

– Sobre l’obra de Joan Brossa hi ha una abundant bibliografia, que podeu resseguir a partir de l’excel·lent web de la Fundació Joan Brossa (d’on he extret la fotografia inicial)