Joan Brossa i el sonet (i 5). L’amplitud temàtica dels sonets brossians

Posted on 27 gener 2014

2


brossaj_portic_g

El sonet, per a Brossa, no és només el vehicle exemplar de la seva investigació formal. És, també, i molt, una eina per fer arribar al lector el seu món poètic, les seves preocupacions, els seus temes. I, en això, l’amplitud de l’obra brossiana és també exemplar.

Així, trobem sonets que s’insereixen de ple en el seu món oníric. És el cas del simbolisme dels mots recurrents d’aquest poema de La bola i l’escarabat, llibre inclòs al volum Ball de sang:

Mòrbid, clou les parpelles l’Eternal;
ve per senders, marxa per avingudes;
d’ombra entrecreua les mans nerviüdes
i escopint cendra arbora el temporal.
 
La boira avança muntanyes d’esmalt
damunt muntanyes terrals, cabelludes,
d’ombra aturada, com bruixes panxudes,
nues, d’esquena en el jaç terrenal.
 
Pels camps sembrats de murs, mortes paraules
somien, foses en diàleg faules
que encenguin himnes d’ala a les bidors.
 
Fineix un tro tangent a l’estelada.
Un núvol baix envolta l’esplanada
amb reuma d’astres apilant tambors.

Glòria Bordons ens l’apropa:

Hi ha dues possibles lectures d’aquest poema: una de literal, que interpretaria el sonet com una descripció d’un temporal a muntanya; i una altra de simbòlica, a partir de donar un sentit diferent als mots ombra, cendra,temporal, boira, muntanyes, murs, tro, estelada, núvol i astres (situació d’inseguretat, destrucció, el règim franquista, confusió, forces, opressió, violència, humanitat, ambient tens i el futur, respectivament). Així, segons aquest simbolisme, el poema ens diria que davant el pas del temps el règim franquista arbora destrucció (i escopint cendra arbora el temporal) i la gent es mou en la inseguretat (d’ombra entrecreua les mans nerviüdes). La confusió fa avançar les forces més sofisticades davant les més arrelades a la terra (la boira avança muntanyes d’esmalt / damunt muntanyes terrals…). Dins l’opressió les paraules mig dites somien en un futur més gloriós que ompli el buit actual (Pels camps sembrats de murs, motes paraules / somien, foses en diàleg, faules / que encenguin himnes d’ala a les buidors). Acabada la violència entre els homes, aquests viuen en una tensió que els fa preparar la seva força de cara a canviar el futur (Fineix un tro tangent a l’estelada, / un núvol baix envolta l’esplanada / amb reuma d’astres apilant tambors).

Potser aquesta interpretació és massa concreta i subjectiva, però la presència del primer tercet (Pels camps sembrats de murs…) dóna un sentit especial al sonet que no ens permet llegir-lo únicament com una descripció de tempesta. Encara que sigui d’una manera intuïtiva, a causa de la càrrega simbòlica tradicional de les paraules esmentades, és possible “una altra lectura”.

Així, aquesta càrrega simbòlica contribuiria a l’hermetisme dels poemes surrealistes i en seria, alhora, un element més. (“Introducció a la poesia de Joan Brossa”, 1988, p. 155)

Però en Brossa hi trobem també el realisme més cru, la seva voluntat de compromís. El franquisme –i els seus aliats- és un tema recurrent en força sonets brossians, una mostra de la seva preocupació cívica, per a la qual no estalvia la càrrega semàntica més dura ni els mots més ferotges:

L’ESGLÉSIA CATÒLICA ESPANYOLA 
 
Puta paparra, carronya on fermenta
La claveguera de la llum del dia,
Apunta el seu coet lluna opulenta
I implora no fallar la punteria. 
 
Teixeix sotanes una aranya lenta.
Com ballen amb les vides per la via
Que va del militar a la serventa!
Despullen amb les ungles pedreria. 
 
Ens fa de mare i de pare, i s’engreixa
De tèrbola tenebra, i no desdenya
De beneir la reixa de la queixa. 
 
Be mossegaire, mal de tots nosaltres,
Aquesta activitat d’ensenyar els altres,
Aplica-te-la, porca, a tu mateixa.

La seva poesia civil, compromesa, antifeixista, arriba a un dels seus moments més brillants amb aquest estremidor i magnífic sonet amb estrambot –que, a diferència dels altres que hem vist en aquesta sèrie, sí que manté l’obligatorietat preceptiva clàssica de presentar un vers més curt en el tercet afegit:

FINAL! 
 
-Havies d’haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d’assassí, 
 
quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t’havia d’haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d’un arbre al fons d’algun camí. 
 
Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol. 
 
Però l’has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda, Sa Excremència!
 
— Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!
 

El dictador va merèixer aquest altre sonet, que uneix la força de l’alexandrí amb la contundència dels continus encavalcaments:

LA PAU DE L’ABISME 
 
Fill de puta, no marxes? L’abisme és un perill
pel ramat i les plantes. Infeliç, ¿quin bandarra
sopa a la teva mina? ¿No veus el port senzill
del clar de lluna? El brau prepara la guitarra 
 
per les portes i els cràters. Trist cabdell de cordill,
avar de les ortigues, tanques el cel amb barra
i degolles els bous. ¿Per què no marxes, fill
de puta? ¿Per ventura la tenebra t’amarra 
 
damunt de tu mateix? ¿O potser el teu gran cul
troba el món tosc i gruny i amaga l’arma bruta?
Oh poble, salta el mar! Rebat aquest insult 
 
tan sinistre, amor meu. Escorxa el qui et disputa
la paret de la platja. Ah, tant d’odi insepult,
suma de res! Per què no marxes, fill de puta?
 

La seva poesia de compromís social pren tot sovint un to patriòtic, en aquest cas parafrasejant els Segadors:

LLOSTRE
 
Aquesta gent tan ufana.
I superba. Un altre juny.
Alerta! Muntanya i plana.
L’enemic. Posem-lo lluny.
 
Ens volen fer patir gana.
Bon cop de falç! Alço el puny.
Sí. La terra catalana.
L’ensenya. I el cop retruny.
 
Au, defensors de la terra!
Com seguem el blat. Bon cop
de falç! Volen fer la guerra.
 
Esmolem eines. El roc.
Tornarà a ser rica i plena.
Segadors, seguem cadena.
 

La temàtica de la poesia de Brossa, amb tot, és molt diversa: amorosa, irònica, d’humor, cívica, de referents culturals… A Els ulls de l’òliba trobem un exemple de la que pren un camí de contemporaneïtat: referents cinematogràfics –el nou art del segle XX- vistos amb una bona dosi d’ironia, d’una manera o altra iconoclasta. Els mites del cinema anteriors als germans Marx ocupen el sonet clàssic, amb una frase a cada vers -una esticotímia plena- i amb una riquesa notable de rimes. L’estrambot, en canvi, trenca l’estructura sintàctica: els seus dos darrers versos contenen la conclusió del poema, en una frase que és més llarga:

 

ABANS DELS MARX
 
Keaton perd el camí per la teulada.
Linder a contrallum se’n va de tort.
Langdon cull farigola i puja al Ford.
Laurel i Hardy fan la castanyada.
 
Chaplin reposa trist en una prada.
Harold Lloyd amb els plats corre pel port.
Keaton de sobte para tenda amb sort.
Larry Semon estripa la bugada.
 
Laurel somia al marge d’un camí.
Langdon, de festa, no encerta la rima.
Hardy troba al raspall una gillette.
 
Lindet, espasa en mà, rebutja el Dret.
Chaplin s’eixuga taques de carmí.
I Keaton s’escabella amb una llima.
 
Tots eren mestres de la pantomima;
però a qui ret la feina entre els més llargs
em sembla que és, sens dubte, a Harpo Marx.
 

A Sonets del vaitot trobem aquesta contundent síntesi de la seva filosofia vital, en un sonet anglès dialogat:

ECO
 
-Explica’m, tu, que és el sol. –El sol.
-Explica’m què és la lluna. –La lluna.
-I per què en Pere plora amb desconsol?
-Perquè en sa vida no ha tingut fortuna.
 
-I les muntanyes què són? I els estels?
-No són més que els estels i les muntanyes.
-I aquestes canyes? I aquestes arrels?
-Doncs no són més que això: arrels i canyes.
 
-I aquesta taula? I aquest balancí?
I aquestes mans que fan l’ombra xinesa?
Digues: i el món? I l’home?
-Heus aquí
l’última forma de la saviesa:
 
Mira’t a fons, afirma sempre el que és
i aprèn amb seny que no pots fer res més.
 

La poesia amorosa és un dels grans temes de Joan Brossa, i té un dels seus espais més brillants a Sonets a Gofredina, amb aquest bell sonet que té un epifonema paral.lelístic –el darrer tercet- realment esplendorós:

 

LIII
 
Però t’escullo a tu; deixa’m a terra;
tant m’endolceix l’altura que m’ensenyes,
que tot em sembla nou, boscos i penyes,
i en la foscor conec dreta i esquerra.
 
Et trio a tu. El pla es trasmuda en serra
i sembla que la terra em faci senyes,
la millor part de mi neta de grenyes.
Amor omple de llum tota desferra,
 
i em mou en la blavor tanta finesa,
que jo mateixa em noto porta encesa,
la pell tibant entre la nit i el dia.
 
De la finestra estant, quanta bellesa!
Quina alegria, amor, quina tristesa!
Quina tristesa, amor, quina alegria!
 

Però, allò que gairebé sempre ens apareix en l’obra de Brossa és el seu esperit burleta, la força irònica dels seus poemes. De Flor de fletxa, aquest sonet dedicat a aquella burgesia que jugava a progressista en la Barcelona dels anys seixanta i tenia el seu punt de trobada al carrer de Tuset –això, clar, quan no eren a l’Empordà o en navegant cap a alguna illa:

 

TUSET
 
Que res no us faci estrany;
profetes dintre l’ou
no saben res de nou
o al bar prenen un bany.
 
Dos mesos fan un any
i, si de sobte plou,
de deu passen a nou
i se’ls espatlla el pany.
 
Tot el món els ve estret,
el cel és un barret
i els colors són en va.
 
M’haureu de perdonar;
al mig d’aquest sonet
hi penjo un bacallà.
 

Com hem anat veient, Brossa es va debatre constantment entre el que el sonet té de tradició i la seva pròpia voluntat de transgressió. A Llumenerada reflexionava sobre la virtualitat de la rima, en aquest metasonet que presenta, a més, jocs de rima prou interessants -com el que hi ha entre “concorda” “corda” i, especialment, “record a”:

LA PARAULA
 
Ja la rima em fa un nus a la saliva,
i tu, sonet, ets el cordill que el dus.
A tot el que té nom la veu arriba
i l’escriptura ho perpetua i cus.
 
Sóc mar que expressa idees de la riba,
escupo l’ham a terra i tallo el nus,
que la paraula serp és la serp viva
i la paraula amor el món profús.
 
Sonet coper, la set ja no concorda;
és el teu vers com nus en un cordill
dins la història antiga de la corda.
 
Véns d’altres temps i a fora ets un perill
pel nom del bou. Te m’endús el record a
dins, i jo estimo el nom del bou senzill.
 

La gran quantitat de metasonets –de sonets que palen del sonet- que trobem en l’obra de Brossa –i que també hem anat veient en els posts anteriors d’aquesta sèrie- són una demostració d’aquesta seva preocupació formal. De fet, els metasonets no són estranys en la lírica romànica. Des de Lope de Vega fins a Carducci, Gautier o Borges, passant per Gabriel Alomar i força d’altres autors catalans, el metasonet ha estat sempre una eina utilitzada pels poetes preocupats per la viabilitat de la forma i pel desenvolupament de la seva estructura. Potser, però, cap poeta amb tants metasonets com Brossa. Cap poeta, probablement, utilitzant tant el sonet per reflexionar-hi.

Una reflexió constant que és el símptoma de la relació estretíssima que Joan Brossa va mantenir amb el sonet al llarg de la seva vasta producció poètica. El sonet fou, en Brossa, una forma recurrent per a tots els seus temes i totes les seves provatures, la forma clàssica que més va practicar. El sonet més clàssic i el sonet més rupturista, tant se val, sempre amb l’esperit brossià de moure’s entre el classicisme i la modernitat. En Brossa hi trobem models, fórmules i llenguatges molt diferents.

Però, malgrat aquesta diversitat, Brossa, quan es manté en el joc tradicional de la rima, no es mou mai d’un esquema previ: els quartets sempre són de dues rimes –fonamentalment, encadenades, sicilianes-, com són també de només dues rimes els tercets –majoritàriament encadenades. Aquest esquema simple, i absolutament clàssic, li permet d’adoptar totes les innovacions que assaja, que són moltes: des dels sonets amb mots-rima fins a les aportacions visuals.

I sempre des d’una voluntat indiscutiblement lírica, perquè Brossa fou sempre un poeta. A tothora, en qualsevol creació literària o plàstica. Sempre un poeta creador, com ell mateix es definia. Com va deixar clar en aquesta conversa amb Jordi Coca:

C. –¿Què és, doncs, Joan Brossa, un dramaturg que poetitza el teatre o un poeta que dramatitza els poemes?
B. –Brossa és sempre un poeta.
C. –Un poeta?
B. –Sempre.
C. –Aleshores, el teatre…
B. –És el teatre d’un poeta. Mai no abandono la sensibilitat i la imaginació, ni tampoc, quan convé, la realitat del testimoni.
C. –I les proses…
B. –Són les proses d’un poeta més creador que destructor.
(“Joan Brossa o el pedestal són les sabates”, 1971, p. 62)
 

SignaturaJoanBrossaBibliotecaSantaOliva

___________________________________________________________________

– Aquesta sèrie sobre el sonet a l’obra de Joan Brossa conté d’altres posts:

 Joan Brossa i el sonet (1). El gènere en el seu còrpus literari

Joan Brossa i el sonet (2). L’ aportació brossiana al- gènere: el sonet amb mots-rima

Joan Brossa i el sonet (3). Els altres models de sonet

Joan Brossa i el sonet (4)- La deconstruccio, de la paraula a l’objecte

– Sobre les sextines, odes i sonets de Joan Brossa podeu trobar, encara, d’altres posts en aquest mateix blog:

“No digueu que ell és mort…” Quatre planys per al President Companys…

Els jocs del sonet: ZINE DINE ZID ANE, mètrica i futbol

La sextina, mètrica i matemàtica: d’Arnaut Daniel a Joan Brossa

Sonets que parlen del sonet (i 4) Objecte i subjecte en la poesia catalana

Sonets que parlen del sonet (2) La forma

Sonets invertits (2) Ruyra, D’Ors, Brossa i Casasses

Sonets per al 20N i el 20D (mestre Brossa)

– Sobre l’obra de Joan Brossa hi ha una abundant bibliografia, que podeu resseguir a partir de l’excel·lent web de la Fundació Joan Brossa