Allò que més destaca de la producció poètica de Francesc Vicent Garcia (1582-1623), el popular Rector de Vallfogona, és l’enginy amb què sap construir els sonets, gènere en el qual assolí un gran mestratge i que portà a la maduresa en la nostra tradició poètica. Els sonets del rector sintetitzen les intencions i les tècniques que el definiren i presenten els seus interessos temàtics -que són els del Barroc-, tot confiant en un formalisme en el qual se sent de gust i al qual troba la mida –malgrat les vacil·lacions lingüístiques, a to amb l’època. El rigor del sonet petrarquista –amb l’estructura temàtica de les seves estrofes- li permet d’establir el procés de contradicció barroc i la seva predilecció per la literatura entesa com a joc i artifici. Així, tot i el tòpic del Rector irònic, eròtic i escatològic -real i suggerent-, en la seva obra també hi trobem evidents trets d’elegància i sensualitat. En un dels seus sonets més celebrats –potser el millor de Garcia i dels millors de la poesia catalana anterior al segle XX-, dedicat a una “hermosa dama”, es fan patents aquestes imatges preciosistes i carregades de força:
A UNA HERMOSA DAMA DE CABELL NEGRE QUE ES PENTINAVA EN UN TERRAT AB UNA PINTA DE MARFIL Amb una pinta de marfil polia sos cabells de finíssima atzabeja, a qui los d’or mes fi tenen enveja. en un terrat, la bella Flora, un dia. Entre ells la pura neu se descobria del coll que, amb son contrari, més campeja i, com la mà com lo marfil blanqueja, pinta i mà d’una peça pareixia. Jo, de lluny, tant atònit contemplava lo dolç combat, que amb extremada gràcia aquestos dos contraris mantenien, Que el cor, enamorat, se m’alterava i, temerós d’alguna desgràcia, de prendre’ls tregües ganes me venien.
L’estructura temàtica canònica del sonet petrarquista és aquí diàfana: els quartets exposen el tema -la descripció de la figura femenina mentre es pentina- i els tercets n’aporten la conclusió. Encara més: la protagonista dels quartets és la dama i el dels tercets el mateix poeta -que ens dóna conèixer les sensacions que li produeixen l’observació d’aquella figura, personificades en el contrast dels colors contraris: la pinta i la pella, negre i blanc.
La bellesa d’aquest sonet, tot i el descrèdit en què va caure Francesc Vicent Garcia a partir de la Renaixença, fou recuperada tres-cents anys després per un altre gran poeta, el mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938). Sonetista convençut, malgrat l’escassetat de la seva obra -obligada per la seva mort prematura, de tuberculosi i en plena guerra- va assajar-ne una àmplia varietat, des de la mateixa estructura –classicisme canònic i noves fórmules estròfiques- fins a la rima –cànon consonàntic, però també assonància i versos blancs-, amb un repertori que és una bona síntesi de la diversitat formal producte de la tradició –en especial, la barroca- i les innovacions simbolistes i avantguardistes.
El 1938, uns quants amics seus –entre els quals Salvador Espriu- li editaren, com a obra pòstuma, Imitació del foc. Havia de ser el seu primer llibre destinat a la difusió normal -els dos anteriors, breus, havien aparegut en edició comercial, de cent exemplars cadascun-, però va sortir, en canvi, després de la seva mort i ja en plena guerra -això si, amb pròlegs de Gabriel Alomar, Carles Riba i Antoni Maria Sbert, conseller de la Generalitat. A Imitació del foc s’evidencia clarament la fascinació de Rosselló-Pòrcel pel Barroc, amb el seguiment dels menystinguts models catalans. El llibre el lliga, també, amb la Generación del 27, García Lorca en especial, i el seu neopopularisme gongoritzant. Imitació del foc deixa entreveure, també, influències de Gabriel Alomar –i la seva Columna de foc– i encara de Baudelaire, Valéry i d’altres simbolistes francesos. Un altre mallorquí, Jaume Vidal Alcover, va reblar el barroquisme del llibre i la influència que hi exercí un Francesc Vicent Garcia en aquell moment oblidat -per dir-ho d’alguna manera- com a poeta culte:
“A Bartomeu Rosselló-Pòrcel, en un moment determinat de la seva vida (…) li va abellir gongorejar, com feien els poetes castellans de l’època, a ciència i a consciència (…) Però el gongorisme de Rosselló-Pòrcel no parteix directament de Góngora –i no cal dir que hi hauria pogut partir sense una mica d’esforç ni gaire estudi suplementari-, sinó que el treu del poeta català que gongorejava i era sol a alegrar amb aquestes cultes filigranes la nostra eixuta llengua.” (article recollit a Estudis de literatura catalana contemporània. Barcelona: Universitat de Barcelona i Universitat Rovira i Virgili. 1993. pp. 321-322)
Com a guia del seu neobarroquisme, Rosselló-Pòrcel tria, doncs, un fet fins al moment poc habitual en la nostra poesia: reescriure un poema antic:
A UNA DAMA QUE ES PENTINAVA DARRERA UNA REIXA EN TEMPS DE VICENÇ GARCIA Amor, senyor de l’àmplia monarquia que publica el clavell i el foc proclama en l’ardor de la galta i en la flama de l’exaltació que l’aire cria els cabells de finíssima atzabeja en el combat de vori que pentina perú de lliris i de llunes mina, ornament de les neus, dels ors enveja, treu de la reixa, i que la saborosa feina del bes, batalla graciosa del córrer d’unes cames despullades, deixi les verdes herbes alterades. Oh desmai en les tiges onejants de marbres, ceres, roses bategants!
Vidal Alcover continua, comentant-lo:
“He qualificat el sonet de bell, i l’hi trob: és ple de suggeriments sensuals, de colors i de formes de la natura; hi ha el triomf d’un dels elements primaris, el foc, en el primer quartet, i s’hi anomena pròpiament i com a clavell, ardor, flama i exaltació; hi ha el paral·lel antitètic atzabeja, vori i llis, llunes en la segona; hi ha el moviment lúdic de l’encalç amorós en els quatre versos que segueixen dels tercets; i, en fi, una cloenda passional amb el cos, definit com a marbres, ceres i roses que bateguen, dins un camp que suposam sembrat de blats o d’ordis. Tot això és bell, és suggerent, és atractiu, és poètic.” (pp. 322-323)
Exercici comparatiu
Rosselló-Pòrcel parteix fonamentalment del primer quartet de Garcia, que reescriu en el seu segon. Les imatges que utilitza no només són clarament barroques, sinó que fins i tot podríem dir que encara més estilitzades que les del Rector.
En aquest quadre comparatiu, he marcat en negre les paraules que es repeteixen en un i altre text (en negre subratllat si són el mateix lexema però no la mateixa paraula i en negre en cursiva quan utilitza la paraula normativa corresponent al castellanisme de Garcia) i he posat en cursiva l’al·lusió directa al Rector que apareix al títol. Són les referències lèxiques de la reescriptura, cap de les quals trobem en el primer quartet del poeta mallorquí. Tot i això, la divergència més evident rau en l’estructura del contingut: els tercets de Rosselló-Pòrcel ja no són la conclusió del poema, ho són els dos darrers versos del sonet. I, de manera paral·lela, desapareix el “Jo” que ensenyorejava els tercets del Rector.
Francesc Vicent Garcia A UNA HERMOSA DAMA DE CABELL NEGRE QUE ES PENTINAVA EN UN TERRAT AB UNA PINTA DE MARFIL Amb una pinta de marfil polia sos cabells de finíssima atzabeja, a qui los d’or mes fi tenen enveja. en un terrat, la bella Flora, un dia. Entre ells la pura neu se descobria del coll que, amb son contrari, més campeja i, com la mà com lo marfil blanqueja, pinta i mà d’una peça pareixia. Jo, de lluny, tant atònit contemplava lo dolç combat, que amb extremada gràcia aquestos dos contraris mantenien, Que el cor, enamorat, se m’alterava i, temerós d’alguna desgràcia, de prendre’ls tregües ganes me venien.
|
Pel que fa a l’estructura mètrica, hi ha evidents elements comuns -que he marcat en negre- però força trets diferencials: el de Rosselló-Pòrcel ja no és un sonet petrarquista, sinó que veu de les diverses aportacions posteriors: els quartets són de quatre rimes, per exemple, i les estrofes ja són unitats sintàctiques tancades. La diferència més substancial, però, rau, aquí també, en els tercets i la seva combinació de rima -que ve a ser la de tres apariats. I especialment -un altre cop- en els dos versos finals, que són els únics masculins -acabats en paraula aguda.
Francesc Vicent Garcia Rima fonètica: consonant Rima accentual: femenina Estructura estròfica: 1. Quartets (2): de 2 rimes creuades: ABBA ABBA 2. Tercets (2): de 3 rimes dissolutes:CDE CDE Metre: decasíl·labs no cesurats
|
(Per a més material sobre el sonet del Rector de Vallfogona podeu veure la meva presentació http://www.slideshare.net/JosepBargallo/els-sonets-de-francesc-vicent-garcia-el-rector-de-vallfogona-propostes-didctiques
i també aquest altre post meu: https://josepbargallo.wordpress.com/2013/05/20/una-dama-de-cabell-negre-que-es-pentina-del-rector-de-vallfogona-a-gerard-verges/)
El sonet com a arquitextura: la hipertextualitat
En ple apogeu de la crítica textual, Gérard Genette va dedicar diversos assaigs a la transtextualitat, és a dir, a la relació entre textos, especialment a la hipertextualitat, la relació que uneix un text amb un altre d’anterior del qual en deriva. Imitatio o variatio que deien els clàssics. Ho rebla Armando Pego: “Todos los textos dependen unos de otros, a menudo a través de mediaciones que enriquecen la tradición.” (“Hipertextualidad e imitación”, Revista de Literatura, 129. 2003. p. 12)
Traduccions, versions, reescriptures i deconstruccions qualifiquen el sonet, com ben pocs gèneres, de model d’hipertextos. La reescriptura pot generar-se a partir de graus ben diversos de relació entre els textos: des del nivell més elemental, més evident, que és la mera cita prèvia -que encapçala un sonet-, fins a interseccions explícites però no especificades. Genette situa la transtextualitat, així, en cinc grans blocs, de menor a major elaboració abstracta de la reescriptura:
– intertextualitat: la cita explícita, declarada en forma de cometes o cursiva i que reprodueix plenament l’original; el plagi, també literal respecte a aquest original, però que esdevé una cita no declarada; i l’al.lusió, una forma encara menys explícita, perquè no és literal, i que demana la percepció de la relació per a la seva plena comprensió;
– paratextualitat: les relacions que s’estableixen a l’interior d’un text, com ara els títols i subtítols, les notes, els pròlegs, els peus d’il.lustracions…;
– metatextualitat: quan un text parla d’un altre en forma de comentari;
– hipertextualitat: la relació que s’estableix entre un text -l’hipertext– i els seus antecedents -els seus hipotextos-, dels que en deriva per transformació, ja sigui simple i directa o complexa i indirecta.
– arquitextualitat: la transtextualitat més abstracta i, a la vegada, més implícita, ja que és una relació “muda”, que, com a molt, articula una relació de gènere
A Genette el que li interessa d’analitzar en profunditat és, precisament, la hipertextualitat, a partir de la imatge clàssica del palimpsest, és a dir, el pergamí que conserva empremtes d’una escriptura anterior, en el qual podem veure un text superposat a un altre. La relació, doncs, entre hipertext i hipotext -les dues cares del palimpsest- és una relació de derivació, en la qual ni cal cap esment explícit: Genette anomena transformació -o transformació simple- aquesta relació quan és directa i imitació -o transformació complexa- quan és indirecta. El teòric francès assenyala, continuant amb el seu discurs, la paròdia com el model més consubstancial de transformació i el pastitx com el d’imitació, atorgant a aquests termes un concepte més ampli del que els és comú. De fet, Genette, que estableix una amplíssima tipologia de procediments de transformació i d’imitació -d’hipertextualitat, doncs-, arriba a fer esment de la “paròdia seriosa”, sense oblidar el que per a ell és el règim lúdic de l’hipertext, no necessàriament burlesc.
En aquest sentit, el sonet de Rosselló-Pòrcel -l’hipertext- esdevé una transformació del de Garcia (l’hipotext) amb la voluntat de vindicació -paròdica, però seriosa- del model, i l’afegit intertextual de la cita del mateix nom de Garcia en el títol.
Aquest procés es pot fer tant partint de la mateixa llengua -que és el cas que acabem de veure- com d’una llengua a una altra -així, el sonet “Correspondances” de Charles Baudelaire ha originat hipertextos diversos, entre els quals un en català, de Vicenç Altaió. En un altre post d’aquest blog (https://josepbargallo.wordpress.com/2012/01/28/j-v-foix-tres-sonets-i-sis-homenatges/), reprodueixo hipertextos catalans contemporanis -sonets d’autors diversos- sobre tres hipotextos -també sonets- de Foix, un dels quals, a més, és, a la seva banda, un hipertext que parteix de Petrarca. O sigui, tan vell com la mateixa poesia.
(Per aprofundir en la teoria del palimpsest podeu consultar aquests dos volums de Gérard Genette: (1981): Introduction à l’architexte. París: Seuil; i (1989): Palimpsestos. La literatura en segundo grado. Madrid: Taurus)
La Generación del 27
L’anomenada Generación del 27 significà la modernització de la poesia espanyola. La Generación és polièdrica, múltiple, complexa: té neopopularisme i neogongorisme –neobarroc en la seva línia més dura-, però també avantguarda, en especial surrealisme, i poesia pura. En aquest sentit, els poetes del 27 no només representen el tercer gran moment del sonet en la literatura espanyola: si m’ho perdonen els clàssics, jo gosaria dir que gairebé el millor.
El 1927 es complien els tres-cents anys de la mort de Luis de Góngora y Argote, i, amb aquest motiu, tot un estol de joves poetes van decidir de retre-li homenatge i, per escàndol dels seguidors del cànon imperant, reivindicar-lo a la mateixa alçada de Quevedo, Lope i Calderón. Aquells joves serien –ja eren- uns grans poetes: Jorge Guillén, Gerardo Diego, Rafael Alberti, García Lorca, Pedro Salinas, Vicente Aleixandre, Luis Cernuda…. Aquell mateix 1927, Vicente Aleixandre (1898-1984) signava un sonet dedicat i titulat “A Don Luis de Góngora”.
Ja d’una altra generació, però fill -d’una manera o altra- del 27, un coetani de Rosselló-Pòrcel, almenys de naixement, Blas de Otero (1916-1979), es va moure constantment per l’hipertext, sovint en sonets i a partir també de models barrocs, com Góngora i Quevedo. L’aposta del poeta mallorquí, doncs, es movia en un context històric propens a la utilització del sonet com a arquitextura i a prendre el Barroc més menystingut com a model.
Josep Bargalló 
Jaume Garces
28 gener 2019
desitjaria compra el llibre , els sonets de Francesch Vicent Garcia Ferrandiz propostas dedactiques Gracies