Gabriel Ferrater, simetria i hipertext: “Oh, aquests que peonen, encantats…”

Posted on 18 Mai 2012

5


El vers és fet de duplicitat, i és per això que escriure en vers és si fa no fa l’única manera divertida d’escriure GF

Gabriel Ferrater (Reus, 1922-Sant Cugat del Vallès, 1972) va significar, en moltes coses, una corrent d’aire fresc en el panorama de la literatura catalana dels anys 60. I no només com a poeta, també, com a crític. Ferrater és, així, dels pocs que parla de la mètrica des d’una perspectiva ja no estrictament descriptiva o preceptivista i intenta bastir un discurs travat, en el qual la retòrica no va a banda de les fonts o del contingut. I, a més, acara sense vacil·lar nous aspectes:

el vers lliure deixa d’existir en el moment que es fa vers

Cert, tot i que aquesta afirmació pot semblar contradictòria tant amb els que creuen que és un vers lliure tot allò que no s’ajusta a la preceptiva tradicional com amb els que que redueixen aquesta categoria als versos la successió dels quals no es fonamenta en cap regularitat. Malgrat això, el que ens està dient Ferrater amb la rotunditat de la seva frase és obvi, però sovint bandejat: tret de quan l’autor explícitament ho vol -quan opta per allò que es coneix com a “prosa retallada”-, la mera inclusió d’un vers en un poema l’extreu de la seva llibertat, de la seva autonomia, i el posa en relació amb els altres versos, amb tot un material sonor i lingüístic que el relliga:

l’essencial d’aquesta alternança de fonemes i prosodemes, l’únic essencial, és que el lector els reconegui i que, per tant, els sàpiga esperar

la mètrica … és simplement això: un sistema d’esperes

Hi ha tot un sistema de regularitats tradicionals -que es troben en la preceptiva-, però també hi ha tota una altra simetria de regularitats que el poeta pot anar construint. Un exemple d’això —que no podem parlar, taxativament, de versos lliures fins que no estem segurs que no presenten cap regularitat—, ens el donen força poemes del mateix Ferrater, que enguany faria 90 anys i que continua essent una mostra de modernitat.

Per exemple, aquest text publicat al seu tercer i darrer poemari, Teoria dels cossos (1966), titulat “Per a José María Valverde” i datat el “2.9.65”:

Oh, aquests que peonen, encantats
súbdits del rei de Babilònia! 
Cap aigua viva no et demanen. Van
a la seva; pols, i l'ofec segur de parsimònia.

Ara, ni tu no vulguis beure. Deixa't només
empassar. La negror d'ésser sol. Tres dies 
plega-t'hi, groc roent com un metre de fuster.
Serem potser escopits a mar? Un gran migdia?

Simetries i duplicitats

A primer cop d’ull, és evident que són dos quartets, però això només ens explica que el poema manté una recurrència estròfica -que, de fet, és la més senzilla i, en el fons, la menys mètrica, en el sentit de menys sonora i lingüística. Anem a un altre aspecte sovint considerat com al definitori per excel·lència dels versos lliures: el nombre de síl·labes.

  Oh, aquests que peonen, encantats                10
 súbdits del rei de Babilònia!                              8
 Cap aigua viva no et demanen. Van                 10
 a la seva; pols, i l'ofec segur de parsimònia.      14

 Ara, ni tu no vulguis beure. Deixa't només         13
 empassar. La negror d'ésser sol. Tres dies         11
 plega-t'hi, groc roent com un metre de fuster.   13
 Serem potser escopits a mar? Un gran migdia?   12/13

El poema, en només vuit versos, combina cinc metres sil·làbics distints —o sis, si consideréssim que hi ha elisió -que és possible- entre «potser» i «escopits», al darrer vers, que aleshores seria de 12 síl·labes. Així, d’entrada, sembla que de regularitat potser no en té molta o, almenys, que hi ha clares dissimetries.

Vegem un altre aspecte tradicionalment clau en la construcció preceptiva: la rima.

 Oh, aquests que peonen, encantats                 rima A assonant en mot agut
 súbdits del rei de Babilònia!                             rima B consonant en mot esd.
 Cap aigua viva no et demanen. Van                  rima A assonant en mot agut
 a la seva; pols, i l'ofec segur de parsimònia.       rima B consonant en mot esd.

 Ara, ni tu no vulguis beure. Deixa't només          rima C assonant en mot agut
 empassar. La negror d'ésser sol. Tres dies          rima D assonant en mot pla
 plega-t'hi, groc roent com un metre de fuster.    rima C assonant en mot agut
 Serem potser escopits a mar? Un gran migdia?    rima D assonant en mot pla

Aquí, sense haver-hi el que podríem dir la convenció canònica, sí que hi trobem clares recurrències.

Tot i les vacil·lacions, aparents dissimetries, les no-regularitats convencionals… no hauríem de dir que es tracti de versos lliures. Ans el contrari és un poema que manté unes recurrències fortíssimes -que són allò que, en paraules de Ferrater, ens permet “esperar”:

la rima és clara i d’idèntica combinació en les dues estrofes o agrupacions de quatre versos, tot i que sigui assonant en sis versos i consonant en els versos segon i quart de la primera estrofa;

tots els versos senars acaben en paraula aguda —el que definim com a rima masculina—, mentre que tots els parells ho fan en esdrúixola o en plana —rima femenina—, i encara ordenadament, esdrúixola a la primera estrofa, plana a la segona;

els versos senars de la primera estrofa tenen tots dos 10 síl·labes, mentre que els senars de la segona en tenen, tots dos també, 13;

i tots els versos de la primera estrofa són sil·làbicament parells, mentre que els de la segona són imparells —raó per la qual també hem preferit d’escandir el darrer vers com de 13 síl·labes.

De fet, la simètrica regularitat de les dues estrofes -tant pel que fa als seus versos com entre elles mateixes- és un argument inapel·lable contra qualsevol pretensió de qualificar aquest poema de lliure. I encara hi podem afegir dos elements, distints, però que aquí són complementaris:

el ritme accentual: tots els versos comencen amb una tonicitat -tret del darrer, l’últim de la segona estrofa. Tots els versos -excepte aquest- comencen bé per una vocal tònica (T, en 5 casos) bé per una àtona que pren tonicitat (A, en 2 casos), seguint el precepte rítmic català que el mateix Ferrater havia fet notar en comentar poemes d’altri: en el vers, quan trobem dues àtones seguides una de les quals no està en contacte amb cap tònica, aquesta primera àtona pren una certa força accentual:

Oh, aquests que peonen, encantats
T 
súbdits del rei de Babilònia!
 T 
Cap aigua viva no et demanen. Van 
 T 
a la seva; pols, i l'ofec segur de parsimònia. 
A  A T

Ara, ni tu no vulguis beure. Deixa't només 
T
empassar. La negror d'ésser sol. Tres dies 
A    A  T
plega-t'hi, groc roent com un metre de fuster.
   T
Serem potser escopits a mar? Un gran migdia?
  A T

i els continus encavalcaments, que relliguen un vers amb l’altre -excepte, també, el darrer, que és l’unic que ni encavalca ni és encavalcat. Són, a més, un encavalcaments poc suaus, més aviat forts, perquè el desajustament entre vers i sintaxi és clarament perceptible: separen l’adjectiu del seu nom (“encantats / subdits”), una perífrasi verbal (“van / a la seva”)… Foxem-nos-hi -marco ┐el vers que encavalca i └ el que és encavalcat:

 Oh, aquests que peonen, encantats           ┐
 súbdits del rei de Babilònia!                       
 Cap aigua viva no et demanen. Van            
 a la seva; pols, i l'ofec segur de parsimònia. 

 Ara, ni tu no vulguis beure. Deixa't només         
 empassar. La negror d'ésser sol. Tres dies        └ ┐
 plega-t'hi, groc roent com un metre de fuster.  
 Serem potser escopits a mar? Un gran migdia?

És a dir, rítmicament, tant pel que fa a l’accent inicial com a la prosòdia que marquen els encavalcaments, tots els versos acompleixen unes mateixes recurrències, tret del darrer, que representa l’esclat final -l’epifonema, la síntesi de la reflexió del poeta- i manté unes característiques pròpies.

La duplicitat que fa el vers: llengua i tota una altra cosa.

Text, context i hipertext

Gabriel Ferrater, com a crític, va fer notar tot sovint, també, la riquesa de la transtextualitat, de la relació d’un text amb d’altres de precedents i amb el seu context, la creació literària com a reescriptura constant. I el poema que estem llegint n’és una bona mostra, rica fins i tot en escreix.

Començant, evidentment, pel títol -“Per a José María Valverde”- i la datació -“2.9.65”-, exemples clars d’intertextualitat, tant pel que a l’aspecte de cita explícita, clara -el títol-, com al d’al·lusió que cal entendre pel context -la datació. Efectivament, Ferrater dedica el poema al seu amic i col·lega, el professor Valverde, catedràtic d’Estètica de la Universitat de Barcelona que havia renunciat a la seva plaça en solidaritat amb professors universitaris de Madrid (Tierno Galván, López Aranguren, García Calvo…) que havien estat expedientats, sancionats i allunyats de les seves càtedres per les autoritats franquistes, i ho data en el moment que Valverde fa efectiva la seva renúncia i emprèn un exili que durarà uns anys. La llegenda urbana diu que Valverde -que esdevindria traductor de Ferrater al castellà- ho va resumir tot en una sonora frase: ‘Nulla estetica sine ètica, ergo apaga y vámonos’.

El mateix Valverde, en commemorar el desè aniversari de la mort del poeta reusenc, va publicar un breu article (“Ferrater: l’experiència de traduir-lo”: Faig, 16, 1982) en què apuntava que el poema contenia elements que només ell podia entendre. I esmentava el trovar clus dels trobadors, és a dir, el poema fosc, difícil de comprendre. I és cert: a primera ullada -a primera lectura-, no és un poema fàcil. Però -acceptant i tot que hi ha claus personals que se’ns escapen- la intertextualitat és una bona pista.

Així, hi podem aplicar la línia d’anàlisi suggerida per Gérard Genette i centrada en la transtextualitat, és a dir, en la relació entre textos, especialment en la hipertextualitat, la que uneix un text amb un altre d’anterior del qual en deriva. Genette treballa a partir de la imatge clàssica del palimpsest, és a dir, el pergamí que conserva empremtes d’una escriptura anterior, en el qual podem veure un text superposat a un altre. La relació, doncs, entre hipertext i hipotext -les dues cares del palimpsest, el text nou i el text matriu- és una relació de derivació, en la qual ni cal cap esment explícit.

La primera estrofa -contextualitzada a partir del títol-dedicatòria- ens parla, per contraposició, de l’acte reivindicatiu de Valverde, que no ha volgut ser un “subdit” ni restar “ofegat”, com sí que ho estan tots els altres que no l’han seguit en la seva decisió. I és un hipertext -un palimpsest- claríssim. Recuperem un poema d’Arthur Rimbaud, el simbolista francès vuitcentista

 
Bonne pensée du matin

À quatre heures du matin, l'été,
Le sommeil d'amour dure encore.
Sous les bosquets, l'aube évapore
L'odeur du soir fêté.

Mais là-bas dans l'immense chantier
Vers le soleil des Hespérides,
En bras de chemise, les charpentiers
Déjà s'agitent.

Dans leur désert de mousse, tranquilles,
Ils préparent les lambris précieux
Où la richesse de la ville
Rira sous de faux cieux. 

Ah ! pour ces Ouvriers charmants
Sujets d'un roi de Babylone,
Vénus ! laisse un peu les Amants
Dont l'âme est en couronne 

Ô Reine des Bergers !
Porte aux travailleurs l'eau-de-vie.
Pour que leurs forces soient en paix
En attendant le bain dans la mer, à midi

I fixem-nos especialment en les dues darreres estrofes -en la traducció d’un altre insigne poeta, Josep Palau i Fabre:

Oh, per aquests simpàtics 
Obrers Súbdits d’un rei de Babilònia, 
Venus! deixa un moment els Amants 
Que tenen l’ànima en zel. 

Oh Reina dels Pastors, 
Porta als treballadors l’aiguardent, 
Que llurs forces trobin repòs 
Tot esperant el bany en el mar a migdia
Oh, aquests que peonen, encantats
súbdits del rei de Babilònia! 
Cap aigua viva no et demanen. Van
a la seva; pols, i l'ofec segur de parsimònia.

Tant pel que fa a les literalitats com a tot el desenvolupament del quartet de Ferrater, la hipertextualitat és indiscutible i Rimbaud n’és la cara oculta. Fins i tot l’”eau-de-vie” (l’aiguardent) que ha esdevingut “aigua viva” -i que potser ben bé un d’aquells elements que Valverde esmentava que només podria comprendre ell de manera completa.

El segon quartet de Ferrater abandona Rimbaud i es dirigeix directament a un poeta català contemporani, en aquells moments encara viu, Josep Carner i a un dels seus llibres, Nabí, el llarg poema narratiu sobre el mite bíblic de Jonàs, el personatge que és “empassat” per una balena i que roman “tres dies” “sol” en la “negror” del seu ventre fins que és “escopit a mar”. Ferrater coneixia bé i valorava extraordinàriament aquest obra carneriana -fins al punt que en va escriure el pròleg per a una edició d’uns anys després, el 1971, i que la qualifiqués com “el seu poema màxim”. Mite bíblic i referent literari per a la metàfora de la nit del franquisme i la solitud de l’exili. I el plural en primera persona com esperança dubitativa d’un futur millor, aquest “gran migdia”.

El vers és fet de duplicitats. I n’és la seva riquesa

Notes:

– Les cites literals i les teories mètriques de Gabriel Ferrater són extretes d’aquests volums:

 Sobre literatura. Ed. 62, Barcelona, 1979.

«Sobre mètrica» a Sobre el llenguatge. Quaderns Crema, Barcelona, 1981, pp. 77-86.

Foix i el seu temps. Quaderns Crema, Barcelona, 1987.

– Per a aprofundir en la significació dels encavalcaments, podeu consultar el meu Manual de mètrica i versificació catalanes (Empúries, Barcelona, 2007, 2ona edició, ampliada i revisada). Allí hi trobareu, també, el comentari mètric del poema de Ferrater.

– Per a conèixer millor les teories de Genette sobre la transtextualitat -i especialment la hipertextualitat-, podeu llegir el material complementari d’una atra entrada d’aquest blog: https://josepbargallo.wordpress.com/2012/04/07/el-sonet-duna-hermosa-dama-que-es-pentinava-de-francesc-vicent-garcia-a-rossello-porcel/

– Alguns elements de la lectura comprensiva del poema els he extret del blog “Un fres de móres negres. Apunts sobre Gabriel Ferrater”, d’Enric Blanes: http://gferrater.blogspot.com/2009/05/108-per-jose-maria-valverde.html