De mala lluna

Posted on 10 Abril 2012

1


Si fos torero o amant de les curses de braus, diria que doña María de los Llanos de Luna ens ha de donar moltes tardes de glòria. No ho sóc, però, vist que la Delegada del Govern espanyol a Catalunya ha entrat amb un ímpetu fatxenda tan desmesurat que sembla com si no es pogués estar ni un dia calladeta -que hauria de ser la divisa d’un càrrec de les seves característiques-, segur que ens entretindrà bastant. La virreina té una voluntat repressora notable, preocupada com està per símbols i acords democràtics municipals -que ens hauria de preocupar a nosaltres si resultés eficient, que no ho és. Gens, i amb la constància que obre la boca per anar-les dient grosses, aviat se li podrà aplicar allò de “per la boca, el peix mor”. Un peix lluna, evidentment, un bot inflat, gros… “Mola mola” de nom científic, però no pas del barbarisme “molar” -que la Luna no mola-, sinó de roda de molí, que és allò que no s’hauria de fer servir per combregar…

La darrera atzagaiada de doña María de los Llanos ha estat declarar que una Catalunya independent seria un dels estats més pobres d’Europa i algunes altres mostres de saviesa política semblants. Ja li han respost dient que, dades estadístiques del PIB en mà, Catalunya seria un dels 10 primers -per allà el 7 o el 8, i això amb espoli fiscal inclòs-, a més de recordar-li que, com a representant de l’imperi espanyol, no és la més indicada per anar donant lliçons de riquesa. Aquesta, amb tot, no és la millor moralina de les declaracions de la senyora virreina.

Que tota una Delegada del Govern espanyol digui que una Catalunya independent seria això o allò… vol dir que la veu possible i que tem que arribi. La independència, una idea políticament minoritzada quan Franco va morir i marginada durant anys, ha esdevingut el centre del debat actual. En plena crisi -econòmica, financera, institucional…-, la sobirania política i fiscal és una via vista cada cop per més i més gent com a justa, útil i necessària.  I com a indefugible i irrenunciable.

Per això, la virreina delegada peix bot té les ordres de l’Estat que serveix i representa de combatre l’enemic. La llàstima és que l’Estat té servidors més llestos i espavilats, perquè si tots fossin com doña Maria de los Llanos ens ho posarien massa fàcil. I no hi estem acostumats.

 De moment, el darrer atac han estat els pressupostos. De mala lluna torera.

 (Publicat a http://diarigran.cat/ el 10 d’abril de 2012)

Etiquetat: