Un dels sonets més més coneguts i celebrats de Francesc Vicent Garcia -el popular Rector de Vallfogona- és el que narra el contrast entre la negror dels cabells d’una dama i la blancor de la seva pinta de vori:
A UNA HERMOSA DAMA DE CABELL NEGRE QUE ES PENTINAVA EN UN TERRAT AMB UNA PINTA DE MARFIL Amb una pinta de marfil polia
sos cabells de finíssima atzabeja, a qui los d’or mes fi tenen enveja. en un terrat, la bella Flora, un dia. Entre ells la pura neu se descobria del coll que, amb son contrari, més campeja i, com la mà com lo marfil blanqueja, pinta i mà d’una peça pareixia. Jo, de lluny, tant atònit contemplava lo dolç combat, que amb extremada gràcia aquestos dos contraris mantenien, Que el cor, enamorat, se m’alterava i, temerós d’alguna desgràcia, de prendre’ls tregües ganes me venien. Francesc Vicent Garcia
El sonet ressegueix un tòpic barroc prou utilitzat en les poètiques romàniques: la crítica en recorda sonets de Luis de Camões, Lope de Vega (dos sonets i tot), Luis de Góngora (també dos), el comte de Villamediana (uns altres dos), Gian Battista Marino, Girolamo Fontanella i Claude Malleville. El joc de contrastos -el blanc i el negre- és a la base del barroc literari i la imatge, doncs, va fer furor.
CELSO AL PEINE DE CLAVELLA Por las ondas del mar de unos cabellos un barco de marfil pasaba un día que, humillando sus olas, deshacía los crespos lazos que formaban de ellos; iba el Amor en él cogiendo en ellos las hebras que del peine deshacía cuando el oro lustroso dividía, que éste era el barco de los rizos bellos. Hizo de ellos Amor escota al barco, grillos al albedrío, al alma esposas, oro de Tíbar y del sol reflejos; y puesta de un cabello cuerda al arco, así tiró las flechas amorosas que alcanzaban mejor cuanto más lejos. Lope de Vega A DOÑA BRIANDA DE LA CERDA Al sol peinaba Clori sus cabellos con peine de marfil, con mano bella; mas no se parecía el peine en ella como se obscurecía el sol en ellos. Cogió sus lazos de oro y, al cogellos, segunda mayor luz descubrió, aquella delante quien el sol es una estrella, y esfera, España, de sus rayos bellos, divinos ojos, que en su dulce oriente dan luz al mundo, quitan luz al cielo, y espera idolatrallos occidente. Esto Amor solicita con su vuelo, que en tanto mar será, un arpón luciente, de la Cerda inmortal mortal anzuelo. Góngora
La imatge -i la força mateix del sonet de Francesc Vicent Garcia- va seduir, segles després, als anys 30 del XX, el poeta mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel. En la seva voluntat de reivindicar el Barroc -com feien molts poetes europeus d’aquells anys, com van fer els espanyols de la “Generación del 27” amb Góngora-, va triar el sonet de Garcia. Per ser més exactes, dos sonets: el de la dama que es pentinava i un altre, d’una dama que estava rere una reixa:
QUEIXES D’UN GALANT A UNA REIXA PERQUÈ LI IMPEDíA LO VEURE A UNA HERMOSA ENCOMANADA Reixa cruel, que la claror divina que mos ulls cerquen com a glòria sua entre eixa espessa nuvolada tua cubres, i causes ma fatal ruina! No degué eixir de la ordinària mina eixa matèria forta, odiosa i crua, sinó de algun volcà per on traspua la infernal flama, a ton miner veïna. Però, qué dic? Oh, reixa generosa! En gràcia de mes queixes faç mudança i, arrepentit, adoro la duresa: Ja no el vull dir cruel, sinó piadosa, puix tu sola has pogut, en ma venjança, la que a mi em té pres, tenir-la presa. Francesc Vicent Garcia
Rosselló-Pòrcel reescriu els tòpics barrocs des del seu propi llenguatge poètic, des de la modernitat que construeix partint d’alguns dels supòsits del noucentisme però també d’algunes avantguardes. I homenatja clarament el Rector per partida doble:
A UNA DAMA QUE ES PENTINAVA DARRERA UNA REIXA EN TEMPS DE VICENÇ GARCIA Amor, senyor de l’àmplia monarquia que publica el clavell i el foc proclama en l’ardor de la galta i en la flama de l’exaltació que l’aire cria els cabells de finíssima atzabeja en el combat de vori que pentina perú de lliris i de llunes mina, ornament de les neus, dels ors enveja, treu de la reixa, i que la saborosa feina del bes, batalla graciosa del córrer d’unes cames despullades, deixi les verdes herbes alterades. Oh desmai en les tiges onejants de marbres, ceres, roses bategants! Rosselló-Pòrcel ESPATLLA Conflicte del negre i el blanc i el mirall boig que els extenua. Sota la cabellera nua explorava la neu del flanc. Quina és la seda, quin l’atzur que vibri tacte més pervers? Quin mot és el mot més impur per empresonar-lo en el vers? A l’escenari decadent, l’èxtasi estèril de l’esquena era exili de la mirada, i la paraula condemnada mentia delicadament una subtilesa serena. Rosselló-Pòrcel
La història de la literatura és una història, també, de cercles, de referències, d’hipertextualitat i transtextualitat. Ja a mitjans segle XX, un poeta amarat d’avantguarda i amb la voluntat, també, de sortir-se’n dels cànons més acadèmics, Josep Palau i Fabre va optar per resseguir el fil de la dama que es pentina i va escriure els seu particular homenatge a Rosselló-Pòrcel:
“ESPATLLA”, DE B. ROSSELLÓ-PÒRCEL Conflicte entre negre i el blanc i el mirall boig que els accentua. Sota la crinera crua s’encenia la neu del flanc. ¿Quina és la seda, quin l’atzur que vibri tacte més pervers? ¿Quin mot és el mot més impur per empresonar-lo en el vers? A l’escenari incandescent, l’èxtasi eteri de l’esquena era exili de la mirada; i la paraula profanada deia, barroerament, una veritat obscena. Palau i Fabre
El tòpic ha tingut d’altres conreadors en la nostra poesia moderna i contemporània -fins als darrers immediats anys. D’entre tots ells, Gerard Vergés -tortosí, com Garcia-, que l’ubica en una platja:
NOIA PENTINANT-SE A LA PLATJA A Marino, a Girolamo Fontanella, al nostre Vicenç Garcia, a Lope, a tots els recreadors d’aquell gloriós mite d’una noia que es pentinava els auris cabells . Miro la serp benigna de la trena i el gest airós que fas quan et pentines; miro el maig adorable de les sines, miro el teu cos esvelt damunt l’arena. Escuma i sol i nacre i llum serena, t’evoco sota un cel ple de gavines. Agraïda és la mar, algues, petxines et duen les onades com a ofrena. Meravellat, contemplo perles fines -dic gotes d’aigua- per la pell morena, i penso en les fondàries marines. Penso en el ventre dolç, la dolça esquena, penso en el cap que dolçament inclines. Penso si dir-te dona o bé sirena. Gerard Vergés
Una mateixa forma -el sonet- i un tòpic reiterat, una imatge enlluernadora, per a poetes de llengües diverses i èpoques prou distintes. El conflicte entre el negre i el blanc. La bellesa de l’atzabeja, el vori, el nacre, la seda… Els cabells de la dama-noia.
NOTA
Trobareu un comentari comparatiu entre el sonet de la dama que es pentinava de Francesc Vicent Garcia i el primer de Rosselló Pòrcel en aquest mateix blog: cliqueu aquí
Trobareu un comentari comparatiu entre el segon sonet de Rosselló-Pòrcel i el de Palau i Fabre també en aquest mateix blog: cliqueu aquí
Si voleu més material sobre la relació textual d’aquests sonets, podeu anar a la meva presentació “Els sonets de Francesc Vicent Garcia, lo Rector de Vallfogona. Propostes didàctiques” a slideshare
Per a llegir més sonets sobre el tòpic, podeu consultar els que ha reproduït en nou posts que hi ha dedicat Pep Valsalobre al seu blog
Per a un estudi aprofundit del tòpic en les altres literatures barroques, podeu obrir aquest PDF
pepvalsalobre
21 Mai 2013
Estimat Josep,
coneixes aquest meu paperot? http://www.nise.cat/ca-es/bibliotecadigital/estudi.aspx?id=47&f=a
Ja ens veig a tots dos enredats en la cabellera vallfogonesca!
Josep Bargalló
21 Mai 2013
Sí, el conec -i el tinc descarregat a l’ordinador. No l’he enllaçat per no posar massa enllaços, però està molt bé. Haurem de fer un maridatge Rector-fontanella