“Espatlla”: de Rosselló-Pòrcel a Palau i Fabre (el sonet com a marc d’una altra hipertextualitat)

Posted on 13 Juny 2012

8


Lligat a les avantguardes europees contemporànies, especialment les franceses, Josep Palau i Fabre (1917-2008) va dedicar bona part de la seva obra, com a assagista, narrador, dramaturg, poeta i traductor, a Picasso, a Antonin Artaud –amb les seves Versions d’Antonin Artaud (1977)- i a Rimbaud. Però també a la pròpia tradició d’avantguarda, amb el poemari Imitació de Rosselló-Pòrcel (1945), prou demostratiu de l’admiració que sentia per Bartomeu Rosselló-Porcel (1913-1938), el poeta mallorquí, prematurament traspassat en plena guerra -i al qual homenatja doblement amb el títol: el tercer poemari de Rosselló-Pòrcel, un vol.um ja pòstum, es titulava, precisament, Imitació del foc. 

L’aparició dels seus primers poemes, en revistes clandestines, als anys quaranta, va suposar un revulsiu. Violència, rebel·lió, aïllament… seran alguns dels qualificatius que li dedicaran els crítics noucentistes i -tot seguit- els arrenglarats amb el realisme social, que valoraran la qualitat de la seva poesia però no acabaran d’entendre el procés d’alquímia, que és com el mateix Palau i Fabre qualificava la seva recerca poètica girada d’esquena al noucentisme i amb plantejaments estètics del tot allunyats del realisme. Una recerac i uns plantejaments que, ja molt més modernament, Enric Balaguer va sintetitzar així:

Entre els referents més immediats de Palau per a fornir la seua alquímia es troben les obres de R. Llull i de Rimbaud, però Palau i Fabre perfila les seues coordenades, el seu propi mètode. La seua poesia és un continuat tempteig explorador. Una aventura que té a veure amb altres peripècies, ja que, en molts moments, pren com a punt de partida el camí o el punt on arribaren, o el deixaren, altres poetes o pensadors. (“Poesia, alquímia i follia. Aproximació a l’obra poètica de Josep Palau i Fabre”. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995. p. 40)

Una mostra radical d’aquesta recerca alquimista Palau i Fabre l’obre a Imitació de Rosselló-Pòrcel. En paraules -un altre cop- de Balaguer:

El quefer de Palau ha estat amarar-se del món del poeta mallorquí i fer-lo seu per tal d’expressar les seues pròpies sensacions. El punt de partida d’aquesta operació és l’estil de l’autor, així com els motius temàtics que empra, que com bé assenyala G. Genette a Palimpsestos, és una de les característiques d’aquesta mena d’exercicis. El resultat d’una operació d’aquesta traça, a diferència del que és una reproducció, és un text nou, amb el mateix estil (estil en un sentit ample i tant en l’àmbit temàtic com en el formal), d’un altre missatge, però escrit amb el mateix codi.

Aquesta experiència del nostre poeta no quedarà reduïda a Imitació…, sinó que formarà una de les línies més destacades de l’experiència de Poemes de l’alquimista. L’autor tornarà al procés de mimetisme amb altres pressupòsits, amb textos d’altres autors, assajant el camí de la traducció i de la transcripció. L’apartat de “pots i potingues” de Laberint concentrarà aquestes experiències, que el duran a transcrear poemes de Riba, Baudelaire, Rimbaud i també de Rosselló. (pp. 87-88)

Un exemple clar d’aquest joc d’hipertextualitats -de recreació de textos d’altres autors- el trobem en un poema que en reprodueix un anterior de Rosselló-Pòrcel i, com aquest havia fet amb Francesc Vicent Garcia, el reescriu, el versiona, el fa de nou. I no se n’amaga, sinó que el poema nou -l’hipertext- comença reproduint l’antic -l’hipotext- a partir de l’assumpció d’un lector invisible:

EL LECTOR INVISIBLE

 ESPATLLA

 Conflicte del negre i el blanc
 i el mirall boig que els extenua.
 Sota la cabellera nua
 expirava la neu del flanc.

 ¿Quina és la seda, quin l’atzur
 que vibri tacte més pervers?
 ¿Quin mot és el mot més impur
 per empresonar-lo en el vers?

 A l’escenari decadent,
 l’èxtasi estèril de l’esquena
 era exili de la mirada;

 i la paraula condemnada
 mentia delicadament
 una subtilesa serena.

 B. Rosselló-Pòrcel

“ESPATLLA”, DE B. ROSSELLÓ-PÒRCEL

 Conflicte entre negre i el blanc
 i el mirall boig que els accentua.
 Sota la crinera crua
 s’encenia la neu del flanc.

 ¿Quina és la seda, quin l’atzur
 que vibri tacte més pervers?
 ¿Quin mot és el mot més impur
 per empresonar-lo en el vers?

 A l’escenari incandescent,
 l’èxtasi eteri de l’esquena
 era exili de la mirada;

 i la paraula profanada
 deia, barroerament,
 una veritat obscena.

 J. Palau i Fabre

Per veure-ho més clar, podem reproduir el sonet nou de Palau tot emfasitzant en negreta les diferències lèxiques amb el de Rosselló-Pòrcel:

Conflicte entre negre i el blanc
 i el mirall boig que els accentua.
 Sota la crinera crua
 s’encenia la neu del flanc.

 ¿Quina és la seda, quin l’atzur
 que vibri tacte més pervers?
 ¿Quin mot és el mot més impur
 per empresonar-lo en el vers?

 A l’escenari incandescent,
 l’èxtasi eteri de l’esquena
 era exili de la mirada;

 i la paraula profanada
 deia, barroerament,
 una veritat obscena.

I

podem observar, també, les diferències mètriques:

Rosselló-Pòrcel

Tipologia:sonetí en octosíl·labs
Rima fonètica: consonant 
Rima accentual: alternada
Estructura estròfica:
1. Quartets (dos): de quatre rimes
creuencadenades: ABBA CDCD
2. Tercets (dos): de tres rimes dissolutes: 
EFG GEF
Metre: octosíl·labs

Palau i Fabre

Tipologia:sonetí en octosíl·labs i heptasíl·labs
Rima fonètica: consonant
Rima accentual: alternada
Estructura estròfica:
1.Quartets (dos): de quatre rimes
creuencadenades: ABBA CDCD
2. Tercets (dos): de tres rimes dissolutes: 
EFG GEF
Metre: octosíl·labs i heptasíl·labs
Observacions: els heptasíl·labs són el segon 
vers del primer quartet i el segon i tercer 
del segon quartet

Les transformacions, d’un text a l’altre, aparentment, són mínimes –mètricament, la rima és la mateixa, i el canvi màxim és l’anisosil.labisme, produït per tres heptasíl·labs, en Palau; quant al contingut, unes poques paraules-, però la realitat és molt més rica, i el nou sonet ens presenta una contradiccióm més rotunda, molt menys plàcida. Tornem a Balaguer:

Les transformacions de l’alquimista redunden, doncs, en la seua visió del món, una visió que accentua els trets conflictius, fa present d’una forma més palesa la lluita dels instints i accepta, també, la realitat de la voluptuositat i de la sensualitat com un camí de coneixement. L’alquimista, operant com a lector, no deixa de participar en la co-creació del text, un procés que desvetllarà el seu jo existencial, escenificat sobre les diferències que sorgeixen entre el poema real i la lectura que hom realitza. (p. 90)

El mateix Palau, en una de les diverses notes que va anar confegint a Poemes de l’alquimista ens dóna les claus d’aquest procés:

La poesia moderna és essencialment destrucció. Hölderlin és destrucció, Rimbaud és destrucció. Aquesta destrucció no és perquè sí. La poesia moderna és una mística furiosa que tendeix a buidar-nos del món sensible, del món de les aparences. Tot, de tot el que forma el nostre món exterior, ens fa nosa i ens en volem desempallegar. Un poema modern és gran en la mesura que s’anul·la ell mateix, en la mesura que anul·la les possibilitats de reincidir-hi.(Reproduïda a “Obra literària completa. I. Poesia, teatre i contes”. Barcelona: Galàxia Gutenberg/Cercle de Lectors, 2005. p. 151)

Aquesta destrucció de la qual parlava Palau -en el seu llenguatge conscientment “violent”- la crítica moderna en sol dir deconstrucció. És a dir, transmutació.

Poemes de l’alquimista Palau i Fabre va recollir tota la seva poesia -escrita entre 1936 i 1950- a Poemes de l’alquimista -que correspon a la seva dedifició de la creació lírica com a alquímia. El llibre va ser publicat, per primer cop, clandestinament, el 1952; legalment, però censurat, el 1972; i, a partir de finals dels setanta, en versions presentades com a definitives, que anà treballant i ampliant amb notes i comentaris. La darrera edició que va preparar el mateix Palau du data de 2005. És, doncs, un procés de reescriptura continu.

Del Rector de Vallfogona a Rosselló-Pòrcel Com ja he esmentat, el poeta mallorquí també va construir el seu propi sonet hipertextual a partir, en el seu cas, d’un altre sonet, del Rector de Vallfogona, que ja he comentat en un post anterior.

Hipertextualitat Sobre el concepte d’hipertextualitat literària, podeu veure el tercer apartat del mateix post dedicat al joc de Rosselló-Pòrcel amb el Rector. Hi trobareu referències directes -i les citacions corresponents- a les teories del palimpsest de Genette que esmentava Balaguer en un dels paràgrafs que li he reproduït. De la mateixa manera, el títol Imitació de Rosselló-Pòrcel  és -com he apuntat- un altre exemple de la transtextualitat que Genette hi analitza.