El sonet a l’obra de Rosselló-Pòrcel

tota la seva obra no és més que un bellíssim preludi / Jaume Vidal Alcover

El mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938) va morir, de tuberculosi, en plena guerra. Aquesta mort prematura va estroncar una obra que s’albirava esplendorosa, la d’un poeta singular i renovador, aïllat de l’estricta tradició mallorquina. I un poeta de lectura actual i actualitzada, enguany que es commemora el seu centenari.

 

Sonetista convençut, malgrat l’escassetat obligada de la seva obra va assajar-ne una àmplia varietat, des de la mateixa estructura –del classicisme petrarquista fins a noves fórmules estròfiques- fins a la rima –del cànon consonàntic fins a l’assonància i els versos blancs-, amb un repertori que és una bona síntesi de la diversitat formal producte de la tradició –la petrarquista i la barroca- i les innovacions simbolistes i avantguardistes.

Ho podem veure en el seu primer poemari, Nou poemes (1933), llibre on va incloure dos sonets, un de clàssic i en decasíl·labs:

Quan ella dorm el gaudi somnolent

del vell jardí vibrant de flors i nit,

passant per la finestra sóc el vent,

i tot és com un alenar florit.

 

Quan ella dorm i sense fer-hi esment

tomba a les grans fondàries de l’oblit,

l’abella só que clava la roent

agulla –fúria i foc- en el seu pit.

 

La que era estampa, encís i galanor

i moviment ambigu, és plor i crit.

I jo, causa del dol, de la dolçor

 

en faig lasses delícies del pecat,

i Amor, que veu, ulls closos, el combat,

s’adorm amb un somriure embadalit.

i, l’altre, un sonet anglès amb estrambot d’un segon dístic de versos blancs, una mostra, doncs, de varietat innovadora, incloent-hi la brevetat de les frases i l’absència gairebé absoluta de verbs. Es tracta d’un sonetí –un sonet de versos curts- escrit en hexasíl·labs, que segueix el model anglès –tres quartets i un apariat (4+4+4+2)-, amb l’afegit prou inusual en aquest model d’un estrambot –una cinquena estrofa, que és un altre dístic (i +2). Els setze versos són blancs, sense rima. El resultat és un poema vibrant, descriptiu, sensual:

Domini del moment.

Superació d’angoixes.

Seny de minuts. Traspàs

de claredats subtils.

 

Plena vibració.

Seguretat del veure.

Gosadia d’instant.

Ceptre de decisions.

 

Presència en ritme. Cos

de paraules precises.

Lluminària en flagell

damunt ombres passades.

 

Horitzontal de vents

en la carrera immensa.

 

Fletxes –camí del cel-

fan exèrcit de puntes.

El Quadern de sonets

L’any següent, el 1934, Rosselló-Pòrcel publica un segon volum, Quadern de sonets, també breu. Ambdós llibres –en edició no comercial, de cent exemplars cadascun- van ser considerats per la crítica com a poemaris de joventut, de formació. Però, això no és ben bé així, almenys en el cas d’aquest segon llibre: ja es tractava de l’obra d’un poeta certament sòlid, malgrat que només tingués vint-i-un anys.

A Quadern de sonets Bartomeu Rosselló-Pòrcel hi recull onze sonets, tradicionals en la forma estròfica una part d’ells, més innovadors pel que fa a la rima fonètica d’altres: hi notem una clara preferència, en alguns, pels versos blancs –sense rima- i l’assonància i, en d’altres, per la rima encadenada als quartets. Tots presenten la separació estròfica tipogràfica tradicional, tret d’un que és imprès sense separació i d’un altre que és plantejat en forma de dos dístics, un quartet i un sextet. Vegem l’estructura estròfica i de rima de tots onze sonets:

• set són canònics, és a dir, dos quartets i dos tercets de rima consonant, dels quals: cinc presenten quartets de dues rimes encadenades: ABAB ABAB, amb diversitat de combinació als tercets (CDE CDE, un; CDC CDC; dos; CDC DCD; un; i un altre CDE EDE, és a dir, les fórmules petrarquistes més usuals als tercets); un, quartets de dues rimes creuades: ABBA ABBA CDC CDC;  i un altre, quartets de quatre rimes creuades: ABBA CDCD EFD GEF.
• dos mantenen l’estructura de dos quartets i dos tercets, però es formulen a partir del sonet continu –és a dir, d’una sola rima-, tot i que amb variants respecte a aquest model, poc habitual però també clàssic, i amb predomini de l’assonància –tret simbolista. Els veurem més detingudament.
• un –que també veurem- no presenta cap separació estròfica tipogràfica, combina versos blancs amb assonants a partir d’una estructura que permet distingir dos quartets i dos tercets però que no segueix cap sistematització tradicional, tot i que també recorda el sonet continu: AAAA BABA –A– AAA
• i un altre, finalment, és plenament innovador pel que fa a l’estructura estròfica –seguint, doncs, les petjades del simbolisme més radical i de l’avantguardisme- i adopta la forma 2+2+4+6, és a dir, divideix el primer quartet clàssic en dos dístics i agrupa els dos tercets en un sextet, amb versos tots ells blancs.

Pel que fa al metre, amb una clara opció pel polimetrisme –també d’influència simbolista i gens clàssic:

• quatre són escrits en heptasíl·labs
• dos en alexandrins
• dos en decasíl·labs
• dos en octosíl·labs
• i un en hexasíl·labs

Entre els que no segueixen els esquemes més tradicionals, hi ha els sonets continus. Com aquest sonetí en heptasíl·labs, que alterna versos blancs i versos d’una única rima assonant, amb una estructura simètrica però poc convencional (–A–A –A–A  –AA –AA):

 

LEDA

 

L’aigua rissa un aire fi

-estrofa de blaus, carícia-

i acusa sedes recents,

presó de llunes fingides.

 

Sobre el cristall, una obaga

divina fressa lasciva.

Ones i plomes en flagell.

Nervi de roses. Enigma.

 

Marbres de l’instant s’encenen

vora la fuga imprevista.

Pompa, silenci, fatiga.

 

Corba de blancs i d’espines.

L’escenari entremalia

la procacitat maligna.

Amb algun regust noucentista en el to, certament, els sonets de Rosselló-Pòrcel ressegueixen el camí de la metàfora contundent, el colors i els sentits de la subjectivitat del jo poètic. És el llenguatge innovador –radicalment modern en la poesia catalana- que Rosselló-Pòrcel fa servir per a la seva reivindicació d’una imatgeria d’arrel barroca. Al costat, un altre cop, d’un formalisme que lliga amb les innovacions simbolistes i avantguardistes, com en aquest altre sonet en heptasíl·labs assonants. També es basa en el model continu i presenta una altra variant –una segona rima aïllada al tercer vers de cada quartet, amb la fórmula AABA AABA AAA AAA:

BROLLADOR

 

L’Àngel desinfla les galtes

i encén les flames de l’aigua,

entre ficcions d’incendi

i polèmica de nacres.

 

Quin cristall trenca les llàgrimes?

Quina espasa entre les albes?

Fina estructura de l’èxtasi.

Calitja de porcellana.

 

Perla viva, branca clara,

entre les ombres més càndides,

catedral de clarianes.

 

Entre perles de cascada

i diamants implacables,

l’agonia de les aures.

Amb tot, aquest altre sonetí -sense separació tipogràfica estròfica i que conté aquella inhabitual combinació de monorims assonants amb una segona assonància i amb versos blancs que ja he apuntat-, és, possiblement, el més reeixit de tot el llibre:

INICI DE CAMPANA

 

Inici de campana

efímer entre els arbres

–fora porta– de tarda.

La pols dels blats apaga

un or trèmul en punxes

blanquinoses de plana.

L’àmbit vincla i perdura

comiat d’enyorances

d’avui mateix. Desvari

de vies solitàries.

Argila i calç. Finestres

de la casa tancada,

quan torno, d’horabaixa

girant-me adesiara.

Popularitzat per la cançó de Maria del Mar Bonet i dotat d’una força extraordinària, subratllada pels adjectius, les frases breus i contundents i els encavalcaments relligats, Pere Ballart en va remarcar aquests components:

Així, l’íncipit –tres versos que, isolats, podríem prendre per un d’aquells haikús de Basho- ens mostra com és l’inesperat so de les campanes enmig de la tranquil·la atmosfera de la tarda allò que irromp en l’ànim del poeta i el deixondeix. (…) És significatiu el predomini de les frases nominals, sense il·lació sintàctica, justificable pel caràcter simultani del que ha caçat el cop d’ull: així com el calidoscopi no connecta les imatges que reté, que tot just emmagrama, un text com aquest no pot sinó avançar asindèticament. Cal notar alhora com el recurs sistemàtic a l’encavallament produeix un notable efecte de suspensió (vegeu l’”apaga” i sobretot el “perdura” que la pausa verbal deixa en l’aire), un efecte que la brevetat del metre usat encara accentua més. (“El contorn del poema”, 1998, p. 140)

El neobarroquisme

El 1938, amics seus –entre els quals Salvador Espriu- li editaren, com a obra pòstuma, Imitació del foc, que conté tres sonets. Havia de ser el seu primer llibre destinat a la difusió normal i sortí, en canvi, després de la seva mort i ja en plena guerra -això si, amb pròlegs de Gabriel Alomar, Carles Riba i Antoni Maria Sbert. Per això, el seu coneixement i el seureconeixement no s’inicià fins ben entrada la postguerra, i a partir de les noves generacions.

Imitació del foc és el moment més àlgid de la lírica de Rosselló-Pòrcel i on s’evidencia més clarament el seu neobarroquisme, amb la reescriptura dels models catalans, i més en concret de Francesc Vicent Garcia. El llibre el lliga, també, amb la Generación del 27, Garcia Lorca en especial, i el seu neopopularisme. Imitació del foc deixa entreveure, a la vegada, influències de Gabriel Alomar –de Columna de foc– i encara de Baudelaire, Valéry i d’altres simbolistes francesos. Aquestes paraules de Palau i Fabre ens serveixen per entendre la seva justa mesura:

“Imitació del foc” va aparèixer just en el moment que calia per a salvar-nos. Si aquesta obra, aparentment no engatjada, va servir-me i va servir a una generació d’universitaris –la dels anys quaranta- a desgrat de no contenir cap himne patriòtic, ni cap discurs polític, ni cap indicació doctrinal precisa, és perquè va molt més enllà de l’engatjament formulari o formulat, molt més enllà del discurs. És perquè, a causa del nou concepte de la identitat que el llibre involucra, a causa de l’expandiment de la personalitat i de la consciència que els poemes impliquen, suscita i exigeix unes estructures mentals i socials totalment oposades a les dels anys quaranta: la de la diversitat enfront del monolitisme, la de la llibertat enfront de la subjecció, la del gaudi enfront de la maceració. (a “Quaderns de l’Alquimista”, en l’edició d’”Obra literària completa II. Assaigs, articles i memòries”, 2005, p. 784)

En aquesta voluntat de diversitat i de gaudi, podem situar la reivindicació que Rosselló-Pòrcel hi efectua de Francesc Vicent Garcia. Prenent com a hipotext un conegut sonet del Rector de Vallfogona –en una relació d’hipertextualitat que ja he analitzat en un post  anterior d’aquest blog-, Rosselló-Pòrcel construeix un magnífic poema:

A UNA DAMA QUE ES PENTINAVA DARRERA

UNA REIXA EN TEMPS DE VICENÇ GARCIA

 

Amor, senyor de l’àmplia monarquia

que publica el clavell i el foc proclama

en l’ardor de la galta i en la flama

de l’exaltació que l’aire cria

 

els cabells de finíssima atzabeja

en el combat de vori que pentina

perú de lliris i de llunes mina,

ornament de les neus, dels ors enveja,

 

treu de la reixa, i que la saborosa

feina del bes, batalla graciosa

del córrer d’unes cames despullades,

 

deixi les verdes herbes alterades.

Oh desmai en les tiges onejants

de marbres, ceres, roses bategants!

Arravatat pel lirisme de Rosselló-Pòrcel, un altre poeta mallorquí, Jaume Vidal Alcover, va subratllar-ne la bellesa:

He qualificat el sonet de bell, i l’hi trob: és ple de suggeriments sensuals, de colors i de formes de la natura; hi ha el triomf d’un dels elements primaris, el foc, en el primer quartet, i s’hi anomena pròpiament i com a clavell, ardor, flama i exaltació; hi ha el paral·lel antitètic atzabeja, vori i llis, llunes en la segona; hi ha el moviment lúdic de l’encalç amorós en els quatre versos que segueixen dels tercets; i, en fi, una cloenda passional amb el cos, definit com a marbres, ceres i roses que bateguen, dins un camp que suposam sembrat de blats o d’ordis. Tot això és bell, és suggerent, és atractiu, és poètic. (comentari reproduït a “Estudis de literatura catalana contemporània”. 1993. pp. 322-323)

Els sonets de Rosselló-Pòrcel, doncs, a més de significar la primera reivindicació contemporània del nostre Barroc, arrodoneixen la visió del sonet català als trenta primers anys del segle XX: des de la seva recuperació per a la poesia moderna fins a la diversitat de propostes formals –de les més clàssiques  a les més modernes i avantguardistes. Una varietat que podem trobar en la seva mateixa obra, el bellíssim preludi d’un poeta vital assetjat per la mort.

Les morts de la guerra i la pròpia mort, com en aquest altre sonet canònic d’Imitació del foc:

RONDA AMB FANTASMES

 

Les filles del silenci present i vigilant

em porten sempre a la perversa llunyania,

saben el meu espant, el meu instant d’espant,

d’isolament, malenconia i agonia.

 

Oh ciutat dels terrors! Entre les avingudes

estèrils –arbres lívids de la tardor!- viuré

l’hora impura de les aspres angúnies mudes,

amb la por de morir tot sol en el carrer.

 

Terror entre les sales buides, quan veig el llit

amb el mort, viu entre els llençols, i serenades

a la plaça, i remor de ganivets, enfora,

 

més terrible per tantes coses endevinades

durant la fuga, per les fosques, allà on plora

l’esquelet mossegat pels gossos de la nit.

 

 

Notes

1. A més de la relació d’hipertextualitat entre el sonet de la dama de Francesc Vicent Garcia i el de Rosselló-Pòrcel que ja he esmentat i enllaçat, en en el meu blog també he analitzat anteriorment una altra relació de textualitat: entre el sonet “Espatlla” del poeta mallorquí i el que en reescriu Palau i Fabre: https://josepbargallo.wordpress.com/2012/06/13/2300/

2. Maria del Mar Bonet va musicar ”Inici de Campana”, i en va resultar una cançó també extraordinària: http://www.viasona.cat/grup/maria-del-mar-bonet/maria-del-mar-bonet-2/inici-de-campana / http://www.youtube.com/watch%3Fv%3DjYthaQqonc0

Etiquetat: literatura, mètrica, poesia, Rosselló-Pòrcel, sonet

Posted in: De literatura i retòrica, Poètiques del sonet