Tot relliga: hipertext electrònic i hipertext literari

Posted on 15 Juny 2012

4


En posts, articles, presentacions, vídeos i xerrades sobre el món 2.0 és del tot habitual topa amb el concepte/mot hipertext, la capacitat de navegar dels textos electrònics, aquest món de salts endavant i endarrere que ens ofereixen les dreceres de la xarxa, el jeroglífic de vincles entre un i altre text que ens dóna cada cop més informació, però que ens pot fer perdre en un laberint infinit –qüestió d’usos o abusos.

Habitualment, el concepte d’hipertext s’utilitza a partir de la computació: un paradigma en la interfície de l’usuari que presenta uns documents –arxius de text, veu i imatges- que es poden bifurcar a partir d’hipervincles i ens permeten anar d’un document a un altre. És a dir, un conjunt d’eines i, alhora, una organització de la informació que ens facilita aquest anar d’un text cap a d’altres des de paraules clau. Les seves possibilitats són tan diverses que el mot mateix ha esdevingut polisèmic. Laura Borràs n’ha sintetitzat les definicions:

L’hipertext és, alhora:

  1. Un model teòric: una proposta d’organitzar la informació perquè es pugui llegir seguint relacions associatives i no només seqüencials.
  2. Una abstració: defineix una manera ideal en la qual tota la cultura escrita produïda per la humanitat podria estar a l’abast dels usuaris en un univers telemàtic, el ciberespai.
  3. Una classe de programes informàtics: els que serveixen per a crear documents digitals suceptibles de ser llegits per la via de les relacions associatives.
  4. Els documents digitals resultants.

L’hipertext és l’aspecte evident de la web, allò que la defineix més enllà d’un repositori d’informació, el motor de la navegació telemàtica. Diuen que la paraula –com a tal- va ser utilitzada per primer cop per Ted Nelson el 1965. També diuen que el concepte –no la paraula- és anterior i que ja el va fer servir Vannevar Bush el 1945.

La hipertextualitat, doncs, és telemàtica i situada en el món www. Però, com recorda Lluís Quintana, el concepte no és només telemàtic, electrònic, producte de la digitalització, sinó molt anterior: què són, sinó, les notes a peu de pàgina dels llibres impresos? I diuen que fou Descartes, ja al segle XVII, qui va donar origen a aquesta doble narrativa: el text de la pàgina i les seves referències al peu. Però, l’hipertext encara és més antic: tot text té la seves fonts, i la seva recerca ha estat, de sempre, la primera dedicació de la filologia –en el sentit clàssic d’aquesta branca del coneixement. Així, tan antigues com l’existència del text, ho són les seves fonts. O una mica més encara: les fonts són, clar, anteriors.

I la retòrica literària també ha estudiat tradicionalment el lligam entre un text literari i els seus precedents –i aquesta va ser la feina de molts dels comentaristes clàssics. Sense anar tan enrere, els teòrics estructuralistes ja estudiaven la intertextualitat en els anys 30 del segle passat, tot i que la paraula no la va començar a utilitzar Kristeva fins el 1967 –és a dir, gairebé al mateix temps que l’hipertext de Nelson, coincidències cronològiques del textualisme estructuralista. Si pel cantó nordamericà –més computaritzat i digitalitzat-, han anat avançant en l’hipertextualisme de la web, pel francès s’han endinsat en el literari, i ha estat fonamentalment Gérard Genette qui –a partir de mitjans dels 70- ha anat treballant l’hipertext dins el que ha anomenat la transtextualitat, el concepte que aplega totes les possibles relacions d’un text amb un altre.

Gérard Genette, certament, ha dedicat la majoria dels seus assaigs (vegeu especialment Introduction à l’architexte. París: Seuil, 1981; i Palimpsestos. La literatura en segundo grado. Madrid: Taurus, 1989) a la transtextualitat, és a dir, a la relació entre textos, especialment a un dels seus aspectes, la hipertextualitat literària, la relació que uneix un text amb un altre d’anterior del qual en deriva. De fet, tot text que es pot emmarcar en un gènere literari és un hipertext i continua o modifica uns antecedents, els seus hipotextos. Ho rebla Armando Pego (“Hipertextualidad e imitación”, Revista de Literatura, 129. 2003. p. 12):

Fijando la genealogía, se mantiene así el riguroso criterio filológico de la imitación de modelos, pero, admitiendo y acogiendo las analogías, ya sean temáticas, estilísticas o estructurales, la “imitación” recobra su dimensión propia de variatio (…). Es posible aceptar así, en un primer momento, el concepto de analogía hipertextual. Todos los textos dependen unos de otros, a menudo a través de mediaciones que enriquecen la tradición.

La reescriptura pot generar-se a partir de graus ben diversos de relació entre l’hipotext i l’hipertext: des del nivell més elemental, més evident, que és la mera cita prèvia, fins a interseccions explícites conscientment no especificades. Genette va formular la seva teoria del palimpsest a partir de la definició de la tipologia de transtextualitat, que situa en cinc grans blocs, de menor a major elaboració abstracta de la reescriptua: intertextualitat, paratextualitat, metatextualitat, hipertextualitat i arquitextualitat.

Vegem una síntesi d’aquesta tipologia proposada per Genette:

  • intertextualitat: una relació de copresència entre dos o més textos, amb tres grans components, en ordre de gradació de més a menys explícits: la cita explícita, declarada en forma de cometes o cursiva i que reprodueix plenament l’original; el plagi, també literal respecte a aquest original, però que esdevé una cita no declarada ni emmarcada tipogràficament; i l’al.lusió, una forma encara menys explícita, perquè no és literal, i que demana la percepció de la relació per a la seva plena comprensió;

  • paratextualitat: les relacions que s’estableixen a l’interior d’un text entre aquest i el seu paratext, com ara les notes, els pròlegs, els peus d’il.lustracions…;

  • metatextualitat: quan un text parla d’un altre en forma de comentari;

  • hipertextualitat: la relació que s’estableix entre un text -l’hipertext- i els seus antecedents -els seus hipotextos-, dels que en deriva per transformació simple i directa o complexa i indirecta.

  • arquitextualitat: la transtextualitat més abstracta i, a la vegada, més implícita, ja que és una relació “muda”, que, com a molt, articula una relació paratextual sobre el seus estatus de gènere.

A Genette el que li interessa d’analitzar en profunditat és, precisament, la hipertextualitat, a partir de la imatge clàssica del palimpsest, és a dir, el pergamí que conserva empremtes d’una escriptura anterior, en el qual “se ve cómo un texto se superpone al otro al que no oculta del todo sino que lo deja ver por transparencia” (1989, p. 495).

La relació, doncs, entre hipertext i hipotext -les dues cares del palimpsest- és una relació de derivació, en la qual ni cal cap esment explícit: Genette anomena transformació -o transformació simple- aquesta relació quan és directa i imitació -o transformació complexa- quan és indirecta. Utilitza dos exemples ben clarificadors per tal de distingir entre transformació i imitació: l’adaptació al Dublin contemporani que Joyce efectua, al seu Ulisses, de l’Odissea clàssica és un exemple de transformació simple; el pas que duu de l’Odissea a l’Eneida, amb una història distinta però el mateix model formal i context, és el que qualifica d’imitació. Genette, que estableix una amplíssima tipologia de procediments de transformació i d’imitació -d’hipertextualitat, doncs-, conclou: “la hipertextualidad es uno de los rasgos por los cuales una cierta modernidad, o posmodernidad, enlaza con una tradición “premoderna”” (p. 493).

Tot relliga. I tot es fa més complex, com a millor drecera per a navegar amb més facilitat. Ja fa un temps que s’anuncia el salt de l’hipertext als hipermots, els hiperwords

Hipertextos i hipotextos en l’art

D’hipertextos i hipotextos n’hi ha en totes les branques de la creació artística -i, sovint, saltant de branca en branca: músiques que recorden músiques, pintures que redibuixen pintures, pel·lícules que versionen pel·lícules… -i pel·lícules que visualitzen novel·les, poemes que posen paraules a pintures…

Com a evident i reiterat hipotext pictòric, per exemple, podem esmentar el (re)conegut quadre “Las Meninas”, de Velàzquez.

 

Se n’han fet recreacions múltiples, diverses -amb l’exemple paradigmàtic de Picasso, que en va fer una sèrie de 58 quadres-

 

ha passat a l’escultura

ha entrat en el món de l’audiovisual i el cinema

clip

i ha esdevingut material de jocs, nines, clauers…

Hipertextos i hipotextos en la poesia catalana

La poesia ha estat, però i de sempre, un dels gèneres en què el procés de palimpsest s’ha fet més evident i, també, més fàcil de fer ressorgir. En aquest mateix blog, en entrades anteriors, he resseguit alguns exemples d’hipertextos i hipotextos en la història de la lírica catalana:

La relació entre aquests hipertextos i els seus hipotextos no és la mateixa, perquè la hipertextualitat mai ho és: només cal veure, per exemple, el que hi ha de Rimbaud i de Carner -i especialment com, en el poema de Ferrater.