El Jaume (Vidal Alcover) i la Maria Aurèlia (Capmany), a Tarragona, aquells anys

Posted on 21 Desembre 2012

0


(Article publicat a Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany a escena (Onada edicions, Benicarló, 2012), volum a cura de Magí Sunyer i Montserrat Palau)

jva mac

L’any passat en va fer 20 de la mort del Jaume Vidal Alcover (1923-1991) i la Maria Aurèlia Capmany (1918-1991), el Jaume i la Maria Aurèlia, i enguany, aquest 2012 que s’escola, en fa 40 que aquesta parella de lletraferits va aterrar, el 1972, en una Tarragona que convertiren, fins als darrers dies, en la seva altra ciutat.

El primer en arribar fou el Jaume, a fer-se càrrec de l’inici -tímid- dels estudis de filologia catalana a les aleshores Dependències a Tarragona de la Universitat de Barcelona -després Delegació i, més endavant, Facultat de Filosofia i Lletres, encara de l’anomenada Central. Per aquelles coses del destí, la Rovira i Virgili no va néixer, com a universitat independent i autònoma, fins el 1991, l’any de la seva mort -i quan ja feia alguns cursos que l’havien jubilat de la docència acadèmica, no pas per la seva voluntat. I, amb el Jaume, va arribar la Maria Aurèlia, la seva parella. De fet, eren un binomi especial: escriptors, cultes, catalanistes, d’esquerra, liberals… que feien cap a una societat prou reclosa, més aviat poc dinàmica i força espanyolitzada, amb el franquisme putrefacte -millor, en procés de putrefacció- però ben viu. Al seu voltant, van saber reunir un grup selecte de tarragonins i tarragonines, pertanyents al que podríem anomenar una certa burgesia professional, bona part dels quals es movien en una nounada i reduïda Assemblea de Catalunya, suma intangible de catalanisme i democràcia, escorada cap al cantó del marxisme i amb ganes de regirar la ciutat. Això era de vespre-nit, perquè de migdia-tarda el Jaume, a la Facultat, i encara més a casa seva -al carrer Pin i Soler, primer, al Pla de la Seu, després-, va bastir un altre grup: alumnes novells, professors acabats d’estrenar i artistes i escriptors joves. Un grup divers i heterogeni, amb gent d’arreu del Camp, que, empesos pel Jaume, es formà -sovint més que a les aules- en una tertúlia a ciutat perllongada, instructiva, alliçonadora i nutritiva. En aquell grup de gent jove, n’hi havia de més grans -el Pere Anguera i el Marcel Pey, bàsicament, i també el Toni i el Joaquim de Poetes, el bar de vora la Catedral que era el nostre cau de nit…- i uns quants que érem més joves, els alumnes de la universitat, els d’una promoció que sortíem del batxillerat -del COU- a la vegada que el país vivia uns temps convulsos: la mort de Franco ens va agafar tot just arribats a l’edifici de la plaça Imperial Tàrraco, que acollia Lletres i Química, l’única oferta universitària d’aquestes comarques… La Montse Palau, el Magí Sunyer, el Lluís Figuerola, el Josep Lluís Savall, el Fermí Roig, el Joan Cavallé -estudiant d’història afegit als filòlegs en formació-, el Joan Abelló… hi vàrem aprendre moltes coses. D’acadèmiques i de vitals.

Per a nosaltres -els joves dels joves-, el Jaume i la Maria Aurèlia eren la punta de llança tot un món que vàrem descobrir de primera mà a la vegada que ens arribava la transició. Havíem començat filologia catalana quan encara eren uns estudis que no tenien cap sortida professional en el món de l’ensenyament -com no fos la mateixa universitat-, però l’havíem d’acabar als inicis de la construcció d’un nou sistema educatiu que exigia molts professionals. Per a nosaltres, aquell 1975 que començàvem a ser universitaris, el Jaume i la Maria Aurèlia eren l’enllaç amb la tradició literària i cultural del passat -el tiet Joan Alcover, pel cantó del Jaume, i l’avi Sebastià Farnés i el pare Aureli Capmany, pel de l’Aurèlia-, però ben especialment la vivència de la contemporaneïtat. Havien guanyat -entre l’un i l’altre- els premis més importants del moment, havien publicat nombrosos llibres, eren coneguts –tots dos-, mediàtics -més ellà-, polèmics -més ell… Anàvem a casa seva i, abans de dinar o després, hi trobàvem una biblioteca magnífica de llibres nous i vells -del país i d’arreu del món-, les darreres novetats paravena la taula de la sala, els discs catalans acabats de sortir sonaven -al costat d’òperes i cançó francesa- al tocadiscs…

El Jaume era també una escletxa oberta en una Facultat que encara no ho era però ja ho començava a ser. Va dur-se de Barcelona professors joves que eren també escriptors -de la generació dels 70- i que van marcar -almenys als que ens atreia més la literatura que la llengua- unes actituds ben concretes. El Guillem-Jordi Graells -culpable, en bona part, dels estudis parateatrals en el camp de la cultura popular, que van començar a donar fruit en el Primer Congrés sobre balls parlats de la Catalunya Nova i amb molta de la recuperació dels balls a les nostres festes-, l’Oriol Pi de Cabanyes -amb qui, finalment, vàrem acabar connectant menys-, el Xavier Romeu -a qui el 2013 haurem, malauradament, de recordar ben especialment en el 30è aniversari de la seva mort…

El Jaume fou qui més ens va marcar, sense cap mena de dubte: perquè es va instal·lar a Tarragona de manera decidida, perquè ens va acollir a casa seva… Per moltes raons, i fonamentalment perquè ja tenia la posició acadèmica i el respecte intel·lectual que li permetia ser més transgressor i, a la vegada, més generós: si trobava que en un pla d’estudis hi faltava alguna assignatura, la feia fora de programa -i sense cobrar-la, clar… – i negociava amb algun professor o alguna professora d’un altre Departament que ens oferia alguna optativa transversal perquè permetés que fos ell qui ens posés realment la nota -ni que formalment signés l’altre. Era la manera que els estudiants de filologia catalana teníem de completar un currículum que, en aquells moments, tenia en els tres primers anys gairebé més assignatures comunes que pròpies. Recordo que, en els cursos de doctorat i tot, a començaments-mitjans 80, tinc notes d’assignatures de la Maria Antònia Ferrer -que estaven al pla d’estudis- que són realment d’assignatures del Jaume -que no hi eren. Així vaig començar a aprendre una mica de mètrica -una matèria, per cert, que tampoc no hi ha al plans d’avui.

Eren uns altres temps, clar: els professors -no tots, perquè no tots eren així- podien fer assignatures que no apareixien al que ara en diuen POA -autoincrementant-se, doncs, el seu horari-, els alumnes podíem estudiar matèries que no constaven enlloc -ni ens donaven el que ara serien crèdits o, si més no, no ens constaven enlloc- i la universitat, que en el fons ho sabia, feia com si no ho sabés. I el Jaume en aquests tripijocs -que el feien somriure encara més maliciosament del que en ell era habitual- era un mestre. Com ho era en apropar-nos a escriptors o professors d’altres universitats, que venien a fer-nos algunes classes o visites alliçonadores, des del Vicent Andrés Estellés al Joan Solà. O que s’estaven de tant en tant a ca seva, com el Pep Anton Codina. I, per si no n’hi havia prou, ens empenyia -més o menys becats- a anar, a finals de juny, als cursos d’estiu de la Porciúncula, a Palma, oficialitzats pels Estudis Lul·lians. A escoltar de primera mà i gairebé en petit comitè savis de la magnitud de Francesc de Borja Moll, Antoni Maria Badia i Margarit o Joan Veny, en una barreja de convivència filològica i escapades nocturnes per S’Arenal, amb rebuda inclosa, quan ja era més aviat de dia, d’una Aina Moll que no ho tenia fàcil per posar una mica d’ordre en aquella casa de silenci i estudi.

El Jaume més heterodox era l’acadèmic brillant que transmetia coneixements diversos -des de la matèria de Bretanya fins a Rosselló-Pòrcel-, però, per damunt de tot, el que mirava d’infondre esperit crític i allargassava el plaer de la literatura fora de les aules, ja fos en les tertúlies allargassades o en projectes editorials diversos, especialment -però no només- l’Èpsilon, que entomaren el Pere Anguera -professor d’història i poeta- i el Marcel Pey -multiartista d’avantguarda, que en podríem dir ara. Tenia fòbies conegudes i indiscutibles -Pla en primer terme- i fílies apassionades -començant per Llull i els trobadors. Algunes d’aquestes fílies eren eminentment tarragonines -no sé si ja les duia de Mallorca i Barcelona o les va incorporar en arribar aquí-, però el grup modernista de Reus, Puig i Ferrater i, ben especialment, Pin i Soler van veure una embranzida dels seus estudis i les seves edicions a partir de la llavor que, indirectament o directament, el Jaume va anar sembrant a classe, a Poetes, a casa seva, a les seves conferències i a on fos.

Els espais mentals que el Jaume i la Maria Aurèlia ens van obrir anaven de la tradició familiar modernista i més o menys noucentista a la cultura literària del moment i l’acadèmica més formal, però transitaven també per la creativitat contemporània que esclatava amb el final del franquisme -del cinema i el còmic al cabaret i la cançó-, el convenciment cultural d’un país que anava de Fraga fins a Maó i de Salses fins a Guardamar i el compromís amb una determinada visió de justícia social. Uns espais mentals que transitaven també pels espais físics que el Jaume i la Maria Aurèlia ens obriren de bat a bat: els pisos del carrer Pin i Soler i de la Catedral, a Tarragona, durant el curs, amb alguna escapada al pis de Barcelona -jo mateix, el juliol que vaig fer les oposicions a càtedra d’Institut, vaig estar-m’hi uns dies, sol, amb l’única “companyia” del gat de la Maria Aurèlia, que no va acabar d’acceptar la presència d’aquell intrús. I les cases del Mal Pas, a Alcúdia, i del carrer Brondo, a Palma, algun estiu… I aquell any que van llogar un apartament, a peu pla i vora la sorra, a Baix a Mar de Torredembarra.

El Jaume s’instal·là a Tarragona i anava, de tant en tant, a la seva casa de Barcelona, on parava més la Maria Aurèlia. El Jaume es lliurà més a la ciutat i la Maria Aurèlia no deixà mai de ser una barcelonina de soca-arrel, vocació i vivència -i treball- que passava dies a Tarragona, per bé que, quan venia, era una veïna més de la part alta. Popular i televisiva, això sí. I encara hi ha qui recorda el seu pregó de Santa Tecla de 1979, precisament dedicat a Pin i Soler -l’escriptor oblidat que donava nom al carrer on havien trobat casa en arribar, una mena de premonició del seu lligam.

Fos com fos, escriptors tots dos d’una àmplia i diversa obra literària, dramaturgs, guionistes de cinema, televisió i còmic, autors de lletres de cançons, conferenciants, assagistes, publicistes… el Jaume i la Maria Aurèlia sotragaren la vida cultural tarragonina. Una pedra de toc que fou llavor de futur. I com afillats pròdigs, la seva petjada també és material i perenne: el llegat Vidal-Capmany, l’arxiu i el fons bibliogràfic dipositat a la Biblioteca del Campus Catalunya de la Rovira i Virgili, en compliment de les seves disposicions testamentàries.

llibre

(Una versió força reduïda d’aquest article la vaig publicar, el 2011, a delcamp.cat i reproduir en aquest mateix bloc: https://josepbargallo.wordpress.com/2011/11/09/el-jaume-i-laurelia-ja-fa-30-anys/)