Wert contra l’escola

Posted on 10 Desembre 2012

8


La immensa i justificada polseguera que ha aixecat l’atac al model lingüístic de la nostra escola per part del ministre Wert i el seu esborrany de la Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa no ens ha d’amagar, però, que la llengua no és l’únic objectiu del ministre-hooligan. Ben al contrari, Wert hi planifica, de manera ben elaborada i meditada -la mà de la FAES és llarga i subvencionada-, l’establiment d’un sistema educatiu centralitzat, que torna a dividir els alumnes per possibilitats -menystenint les seves capacitats-, d’esquena a l’equitat i a la cohesió, que condueix a la disminució de la qualitat de l’escola pública -i de la concertada que es mou en aquests paràmetres-, pensat per a superar les proves unificades d’avaluació -però no per a ensenyar ni formar-, dissenyat des dels criteris que la capacitat crítica, el coneixement del medi i la història recent són un perill, amb la voluntat de blindar el diner públic destinat a l’escoles d’elit… Una bomba de rellotgeria al bell mig del sistema educatiu i un camí de retorn a una escola segregadora, ara amb tocs de materialisme neoliberal -en plena època de retallades contundents que ja han situat l’escola en un tràngol difícil de pair. Un còctel explosiu.

De fet, la LOMQE no és ben bé, en el seu redactat, una Llei, sinó un preàmbul justificatiu i un text d’article únic que, això sí, es dedica a modificar una gran quantitat d’articles de l’actual Llei Orgànica d’Educació, fins a deixar-la irreconeixible, en un procés de recreació més aviat de l’estil Frankestein. El preàmbul ja deixa clares les intencions dels redactors, amb definicions de l’educació com “el motor que promou la competitivitat de l’economia” o “una font d’avantatges materials i simbòlics”. L’educació com a mer concepte materialista i ideològic, no pas formatiu ni d’aprenentatge.

Des d’aquesta obsessió ultraconservadora, la LOMQE -ja en el seu articulat- defineix el que anomena “Sistema Educatiu Espanyol” com “el conjunt d’agents, públics i privats, que desenvolupen funcions de regulació, de finançament o de prestació del servei de l’educació a Espanya i els seus beneficiaris, així com el conjunt de relacions, estructures, mesures i accions que s’implementen per a proporcionar-lo”. Ja no es tracta d’un dret, sinó d’un servei, que a més tampoc ja no és públic per definició i té beneficiaris i estructures. A partir d’aquí, doncs, tot és possible: la creació d’un títol de Formació Professional Bàsica per a alumnes de 15 anys que no segueixin de manera plena els estudis de secundària i, vés per on, no equival al Graduat Escolar; la desaparició del Coneixement del Medi -el proper, clar, socialment, culturalment…- com a àrea de l’Educació Primària; l’establiment de dues tipologies segregades i segregadores a 4rt d’ESO, una tendent al que anomena “ensenyaments acadèmics” i l’altra a “ensenyaments aplicats”; la reivindicació de la Religió com a matèria fonamental; la pèrdua, en canvi, de la matèria d’Història Contemporània per als estudiants de secundària de les branques científiques i tecnològiques; l’aparició de tres revàlides en la vida escolar normal de l’alumnat -totes elles unificades i centralitzades- i la desaparició, a la vegada, d’una prova conjunta d’accés a la universitat; la pèrdua de la caracterització d’òrgan decisori per als Consells Escolars de centre -que passen a ser consultius…

I encara més, molt més. Dos botons, prou significatius, de mostra. Primer, el que es defineix com a “l’especialització dels centres en els àmbits curriculars, funcional o per tipologia de l’alumnat”, una porta oberta a la desequitat, a la distinció de l’alumnat a partir d’una tipologia de centres per motius possibles molt diversos -a casa nostra, recordem-ho, la llengua parlada; en general, camins divergents als criteris de servei públic per aquelles concertades que se’n vulguin allunyar i sense perdre el concert, la subvenció pública que encara poden veure augmentada. I, segon, l’oficialització i legalització definitiva del concert als centres d’elit que segreguen per gènere, i només admeten nens o només admeten nenes, trencant el principi de coeducaió i no discriminació. Aquest és un cas fragant: la Llei fins ara no eren tant contundent com hauria d’haver estat, i per això la resolució del conflicte sempre era en mans dels jutges. A casa nostra, quan el 2001 alguns sindicats varen denunciar aquests concerts als centres d’elit segregadors i quan el 2004 el Departament d’Educació en va retirar per aquest motiu, un magistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya -sempre el mateix- va dictaminar una i altra vegada a favor dels centres -un magistrat, per cert, actualment imputat en la causa de les ITV. En canvi, quan d’altres governs de Comunitats Autònomes varen prendre decisions semblants, van obtenir sentències favorables per part dels seus Tribunals Superiors i del Tribunal Suprem, fins i tot. Sentències, clar, que ara quedaran en no res davant la contundència de la LOMQE: la segregació ja serà indiscutiblement legal. No deixa de ser curiós -però del tot entenedor- que, mentre el Govern de l’Estat addueix sentències de tribunals -oblidant-se d’altres, més nombroses i tot- per justificar el seu atac a la immersió lingüística, s’oblida molt fàcilment del tema judicial a l’hora de blindar la segregació per gènere. (O potser no: ho fa, precisament, per impedir noves sentències).

La proposta del ministre Wert vol ser letal contra la cohesió de l’escola catalana i la presència de la llengua en el sistema, i rebenta l’àmbit competencial de la Generalitat -reduint la seva capacitat de decisió a la mínima concepció. Cert, del tot. I per això el Govern de la Generalitat -l’actual i el futur- ha de ser radical en la seva oposició a les propostes ministerials i contundent en la defensa -mentre continuem depenent de les estructures estatals espanyoles- d’allò que fixa en matèria educativa i lingüística l’Estatut i va desenvolupar la Llei d’Educació de Catalunya. I ha de negar-se a aplicar la LOMQE -si és que mai arribar a tenir els dos terços necessaris del Congrés de Diputats, almenys en aquests termes.

Cert, però el Govern de la Generalitat -l’actual i, especialment, el futur- també ha d’oposar-s’hi per tota aquesta concepció destructiva del sistema educatiu, segregadora, elitista, discriminatòria, reaccionaria… que representa la LOMQE. La tradició de la nostra escola té la llengua com a pal de paller, i té la qualitat com a ensenya i motor. No ens podem permetre perdre ni una cosa ni l’altra.

(Publicat a http://www.nuvol.com/ el 10 de desembre de 2012)

(Reproduït -en català i en castellà- a http://www.elperiodico.com/ l’11 de desembre de 2012)

(Reproduït a http://blocs.esquerra.cat/culturaieducacio/bloc/ el 19 de desembre de 2012)

Anuncis
Posted in: Educació