5 poemes de Nadal: J.V. Foix, Joan Salvat-Papasseit i Ventura Gassol

De la mateixa generació -tots tres van néixer entre 1893 i 1894-, J. V. Foix, Joan Salvat-Papasseit i Ventura Gassol tenen tres veus poètiques molt distintes. Tant com n’és de divers el seu ús de la llengua, la seva manera d’entendre la forma i la seva voluntat lírica. Són, també, tres veus que s’aparten de l’hegemonia noucentista amb què els va tocar de conviure.

Tres veus pròpies i singulars. Com la seva manera de veure i viure el Nadal.

J.V. FOIX (1893-1987)

 

 

                                            I.M. Joan Salvat-Papasseit

 

Ah, si amb levites de verda llustrina

Ens amaguéssim darrere aquells sacs

Per quan vindran les noies, i manyacs,

Cantéssim nadalenques amb sordina!

 

I, si plogués, darrere una cortina

Coféssim la corona com els Mags,

I en fer petar per la cambra els xerracs

Tothom digués que som de rel divina!

 

O anéssim tots plegats cap a les pistes

I amb la raqueta empaitéssim ocells

Mentre els estels fan niu al cim dels tells.

 

I els núvols, a ponent, són ametistes

Que dibuixen la gepa dels camells

On cavalquem amb barbes futuristes!

 

SI L’ALTRA NIT JO CAVALCAVA AL RAS

 

Si l’altra nit jo cavalcava al ras
Com qui torna i se’n va i esquiva el mas,
Pertot i enlloc sentia corn i esquella;
Sona que tunc tan tucn que tocaràs,
Vénen de lluny, sense brida ni sella,
Com qui torna i se’n va i esquiva el mas.

 

De tres pastors pataus seguia el pas,
I de llur folc em feia l’escarràs
Per heure foc i llum amb poca estella;
Canta que tunc tan tunc que cantaràs,
Passen, llampants, pel bosc i la planella,
I de llur folc em feia l’escarràs.

 

Dels cims nevats i els clots, vegeu quin cas,
Vénen, alats, el Persa, de domàs,
L’Hindú i l’Anglès enllà de la querella;
Balla que tunc tan tunc que ballaràs,
I el Rus i els seus amb la gorra i l’estrella.
Vénen, alats, el Persa, de domàs.

 

De dalt del cel, tan alt, com ho diràs,
Quan fulla el son entre aigües i joncars,
I entrullo l’oli i la molina vella,
Salta que tunc tan tunc que saltaràs,
Ve tanta llum que em sembla meravella,
Quan fulla el son entre aigües i joncars.

 

En gran estol els àngels baixen, clars,
Amb fressa d’ombres i de fruits mollars,
I tan contents amb lletra i cantarella;
Toca que tunc tan tunc que tocaràs,
Catalans i toscans, la caramella,
Amb fressa d’ombres i de fruits mollars

 

 

 VENTURA GASSOL (1893-1980)

 

EL NADAL DELS MINAIRES

 

Quina rosada que ha plogut dels cels!

pluja de llum que fa la terra flonja,

els minaires l’han vist com una esponja

mullada i xopa de claror d’estels.

 

–Pugeu a flor de terra a fer les paus,

o vells minaires, presoners de guerra;

sortiu d’aquesta tomba que us enterra!–

–Hi pesen massa lloses de palaus.

 

Pels esguards avesats a la tenebra

és massa tendra aquesta llum de gebre

i el cel d’aquesta nit és massa blanc.

 

Ja pujarem la nit tants cops promesa:

cada palau serà una pira encesa

i cada estel un degotís de sang.

 

 

A FRANCESC MACIÀ

 

Aquesta nit, lluny de la llar paterna,

sense la mar, ni els fills, ni un trist bressol,

té una claror de mort que m’enlluerna

i no voldria que em deixessis sol.

 

He passat tants Nadals al teu devora

que un de més sense tu em faria por

Tants anys de mi com he perdut alhora

i amb tu al costat em torno a sentir jo.

 

Que si, un Nadal, la meva mà un xic balba

gosà tancar, esborronada, els teus ulls,

la teva em mostra el camí sense esculls,

obrint els meus al primer raig de l’alba

 

que esquinça el cel com un punyal gebrat

i encén al llavi un crit de llibertat.

 

 

JOAN SALVAT-PAPASSEIT (1894-1924)

 

NADAL

                               A Emili Badiella

 

 

Sento el fred de la nit

                                         i la simbomba fosca.

Així el grup d’homes joves que ara passa cantant.

Sento el carro dels apis

                                            que l’empedrat recolza

i els altres qui l’avencen, tots d’adreça al mercat.

 

Els de casa, a la cuina,

                                           prop del braser que crema,

amb el gas tot encès han enllestit el gall.

Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena;

i ells recullen les plomes,

                                               i ja enyoren demà.

 

Demà posats a taula oblidarem els pobres

-i tan pobres com som-.

                                             Jesús ja serà nat.

Ens mirarà un moment a l’hora de les postres

i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

 

 

 

Nota: Ventura Gassol va compartir l’exili amb Francesc Macià els anys de la Dictadura de Primo de Rivera, l’intent d’incursió armada des de Prats de Molló, la proclamació de la República Catalana i els primers anys de la Generalitat reinstaurada. Francesc Macià, essent President de Catalunya, va morir, al Palau de la Generalitat, el dia de Nadal de 1933.

Etiquetat: Foix, Gassol, literatura, poesia, Salvat-Papasseit, sonet

Posted in: De literatura i retòrica, Poètiques del sonet