Memòria a Guadarrama d’un President afusellat

Posted on 7 Agost 2011

2


Suñol al costat de Companys, al futbol

“L‘esport pot i deu servir a bastament per a fer Pàtria” (La Rambla, I, 13, 23-VI-1930)

I en aquesta hora de supremes responsabilitats ciutadanes, proclamem ben alt el lema Esport i Ciutadania. Quan diem esport volem dir raça, entusiasme, optimisme, noble lluita de joventut. I quan diem ciutadania, volem dir civilitat, catalanitat, liberalisme, democràcia, generositat, amplis afanys espirituals.” (La Rambla de Catalunya, II, 46, 9-II-1931)

A la tarda del 6 d’agost de 1936, un Ford amb matrícula militar ARM-2939 i banderí català -presumiblement de la Generalitat-, enfilava la carretera de Madrid a la Corunya. Hi anaven Josep Suñol i Garriga -diputat d’ERC i president del Futbol Club Barcelona-, el periodista del diari La Rambla –propietat de Suñol- Pere Ventura i Virgili, un tinent republicà i un xofer. A la Serra de Guadarrama, al quilòmetre 52, un cop van travessar la línia imaginària que separava els republicans dels franquistes -una línia tan fluctuant que el dia abans estava situada en un indret allunyat-, van ser aturats per un escamot rebel, just davant de l’anomenada “Casilla de la Muerte”. Sembla que, pensant-se que eren soldats amics, Suñol i els seus acompanyants els van saludar amb proclames republicanes.

No sabem què hi feia Suñol en aquella carretera, a tocar del front de batalla. Feia poc dies que havia sortit cap a València i després cap a Madrid, en una missió encomanada pel president del Parlament de Catalunya, Joan Casanovas, per tal de mantenir converses amb els líders de la República. Però Guadarrama no era Madrid. Hi ha qui sosté que va caure en un parany del xofer -que els hauria traïcionat. També és versemblant que, empesos -ell i Virgili- per la seva vocació i professió periodística, volguessin veure el front  de primera mà i parlar amb els combatents republicans, per descriure-ho després.

Fos com fos, Suñol, Virgili i el tinent van ser afusellats i enterrats en una fosa comuna. Era als volts de la 6 de la tarda d’aquell 6 d’agost de 1936. El mite diu que Suñol, abans de morir, va cridar “Visca la República. Visca Catalunya lliure!”. De fet, sembla -també- que els seus assassins no eren conscients de la magnitud del personatge. Afusellaven uns republicans, dos d’ells catalans. Va ser posteriorment que van començar a saber qui eren. I, encara, durant un temps, de manera confusa.

Suñol, certament, era tot un personatge. Empresari -de família importadora de sucre i industrial- es va comprometre amb la llibertat, la democràcia i el catalanisme força abans de la República i tot, ben al contrari de la majoria de la seva classe social. Interessat pel món de la premsa, va començar a escriure articles -la majoria de tema esportiu- a La Nau de Rovira i Virgili en plena dictadura de Primo de Rivera -i des del primer número, el 1927, al costat de signatures tan il·lustres com les de Gabriel Alomar, Prudenci Bertrana, Nicolau d’Olwer, Carles Soldevila o Armand Obiols-, després va finançar el seu suplement esportiu -i posterior publicació independent- La Nau dels Esports i el 1930 va fundar el setmanari -més tard diari- La Rambla, també dedicat als esports.

Els valors de l’esport el van moure també en bona part de les seves actuacions cíviques. Soci de l’Automòbil Club de Catalunya des del 1923 i del Futbol Club de Barcelona des del 1925, va esdevenir representant del club a la Federació Catalana de Futbol a partir de 1927. Fou president de la Federació entre 1929 i 1930, de l’Automòbil Club entre 1933 i 1935 -va presentar la dimissió per raons de salut i per la seva dedicació política a finals de 1934, però no fou efectiva fins a gener de l’any següent- i del Barça des del 1935 fins a la seva mort -per bé que fou considerat president absent fins a la incautació de la Junta del Club per part del franquisme victoriós.

La seva mala salut els anys 30 no li va impedir afegir una sostinguda dedicació política a aquesta seva ja intensa activitat industrial, periodística i esportiva. Republicà, catalanista i d’esquerres, va entrar en política, també a finals dels anys 20 i de la mà de Rovira i Virgili, primer a Acció Catalana Republicana i després al Partit Catalanista Republicà. Com a independent va anar a les llistes d’ERC a les eleccions a Corts del 28 de juny de 1931, i amb notable èxit, per a ell i per al nounat partit. Suñol va ser el candidat que va treure més vots a Catalunya, més i tot que Macià i Companys -que foren els que el seguiren en el rànquing de suport. A partir d’aquí, Suñol i ERC anaren lligats per sempre: ell en fou diputat a Madrid fins a la mort. Això sí, situat en un segon pla pel que fa al protagonisme públic, tot i la seva evident popularitat.

Una popularitat i una dedicació a la premsa progressista, el món de l’esport i el compromís polític que el feren boc expiatori de molts dels atacs de la dreta -republicana i antirepublicana. Des de Cambó i  la Lliga, a partir de les pàgines del seu diari La Veu de Catalunya, fins a la monàrquica La Vanguardia. Però Suñol no se’n va espantar, ans al contrari. Fou famosa la seva resposta al lema “República? Monarquia? Catalunya!” proclamat per Cambó: “República? Monarquia? Catalunya i, per tant, República!”. I continuava fidel als seus ideals: acceptava la presidència del Barça, no massa després dels fets del 34, i modernitzava el periodisme a partir de La Rambla. Per tal de seguir el millor possible la Volta Ciclista a Catalunya, Suñol va comprar un aeoroplà -que li permetria, a més, rebre les cròniques i les imatges abans que cap altre mitjà. La guerra va impedir, però, muntar-lo i que el pilotés el col·laborador que havia de fer-ho i que havia rebut la instrucció de vol precisa: Avel·lí Artís-Gener, Tísner. De fet, La Rambla era un periòdic tant seguit que, tenint la seva redacció a Canaletes, molts afeccionats culers s’hi apropaven per saber els resultats dels partits gairebé en viu. I, si el Barça guanyava, ho clebraven allí mateix, iniciant un costum que ha esdevingut tòpic i símbol del barcelonisme.

Aquell 6 d’agost de 1936, doncs, van afusellar a Guadarrama un personatge clau en la societat catalana dels anys 30. Un periodista modern, un defensor dels valors de l’esport, un polític fidel a Catalunya i a la República, un empresari que defensava polítiques socials i d’esquerres. Al quilòmetre 52 de la carretera de Madrid a la Corunya, a la Serra de Guadarrama, prop del sanatori per a tubersolosos on havia estat ingressat, el 1921, el poeta Joan Salvat-Papasseit. Com hi estarien, abans de la guerra, Antonio Machado, Rafael Alberti i Leopoldo Panero. Aquella Serra de Guadarrama que Salvat-Papasseit havia definit com a “ferrenya i aspra” i que és on Bertolt Brecht va situar la tomba del seu “germà” aviador: “de llarg té un metre vuitanta i un metre cinquanta de fons”. Com devia ser la fosa comuna on van llençar el cos de Suñol i dels seus acompanyants. Suñol, nascut el 1898 i assassinat el 1936 -com García Lorca-, abocat, en la seva missió de servei al país, a morir als vorals d’una carretera.

Aquest dissabte, 6 d’agost de 2011, ha fet 75 anys del seu assassinat. Avesats com som a les commemoracions, no sembla que, com a país, hàgim recordat com caldria a qui fou periodista i empresari de premsa, diputat, president de la Federació Catalana de Futbol, de l’Automòbil Club de Catalunya i del Futbol Club Barcelona. Alguns articles de diari -tampoc tants-, cap record institucional -més enllà d’escasses notes a pàgines web. Més moviment a les xarxes 2.0. I un sentiment que Suñol és encara -i malgrat els esforços que el 1996 esmerçaren els “Amics de Josep Suñol”, que van comportar respostes positives però tímides d’algunes institucions, i els que més modernament ha endegat la revista Sàpiens, un personatge incòmode, desconegut i a recuperar.

Dissabte, la Fundació Esport i Ciutadania -que du el lema que Suñol va crear com a subtítol de La Rambla, presideix Mario Romeo i acaba de publicar una biografia del personatge, amb nous elements, de Jordi Badia- va organitzar un acte senzill, íntim, però carregat de simbologia, en aquell tram de l’antiga carretera de la Serra de Guadarrama: un pomell de roses al peu del monòlit que en recorda el nom, el seu naixement i la seva mort, sense cap altra inscripció. No es troba al quilòmetre 52, sinó al 50, ni està ben bé al voral de la carretera, sinó en un parc públic al seu costat, envoltat de pins. Al quilòmetre 52 hi ha una residència militar -ara un geriàtric militar- i el parc és l’únic lloc on els “Amics” van obtenir permís, a finals dels 90, per a posar-hi la pedra commemorativa. Les recerques que Sàpiens va efectuar a la zona el 2010 -amb un esforç notable i d’un cost considerable- indiquen fefaentment que els cossos dels afusellats haurien de estar enterrats als actuals jardins de la residència militar, però, a la vegada, que el pas del temps, les obres que s’hi han anat realitzant i el mateix tipus de sòl -aqüós i inestable- no permeten d’assegurar que, si es pogués entrar-hi a excavar, se’n trobessin les restes.

El monòlit, entre la carretera i un carrer que du el nom d’Antonio Machado, quan l’expedició de la Fundació Esport i Ciutadania hi va arribar, tenia una taca de pintura que tapava el nom “Josep” i, parcialment, el topònim “Barcelona”. Tampoc a l’engròs, com una pinzellada de pintura negra. Com vàrem de mirar de netejar aquesta taca, hauríem de mirar de recuperar de totes el nom de Suñol, seguir el camí iniciat el 1996, a partir del llibre de Solé i Sabaté, Llorens i Strubell.

Superar les incomoditats i les dificultats. En això, Suñol tampoc no ha tingut massa sort: les organitzacions empresarials no han mostrat mai un excessiu interès de recordar els col·laboradors de la República; ERC té una àmplia nòmina de militants morts del 1936 al 1939 -i després-, però tampoc no l’ha situat mai entre els seus propis mites; el Barça ha fet alguns passos, però no hi ha cap memorial visible al Camp Nou ni en les seves instal·lacions; la Federació Catalana de Futbol i el RACC, fins ara ben bé res… No sembla lògic, però, que el diputat català més votat en les legislatives de 1931, el promotor del periòdic esportiu més llegit dels anys 30 i el president de les dues entitats esportives avui amb més socis de Catalunya no sigui recordat com cal. La Fundació Suñol -una fundació d’art creada i presidida pel seu fill-, la Fundació Esport i Ciutadania -que ja ha anunciat noves accions-, la Fundació Irla -lligada a ERC i amb la memòria històrica com un dels seus eixos d’actuació-, i també el Col·legi de Periodistes de Castalunya, el Futbol Club Barcelona, la Federació Catalana de Futbol i el Reial -ara-Automòbil Club de Catalunya tenen el deure de treballar-hi plegats. Un deure de restauració històrica. Com la neteja del monòlit que dissabte passat vàrem fer a la Serra de Guadarrama.

75 anys després. Encara hi som a temps.

2 poemes

VISIÓ DEL GUADARRAMA

Serra ferrenya i aspra!
D’aquí on jo ara la veig,
sembla un rei castellà
que jagués
amb l’espasa al costat,
sota mantell d’ermini.
Sembla un rei i un gegant,
però jeu.
-Té un abís als seus peus
de terra calcigada.
Castella, el Guadarrama:
posta d’or
però posta segura
d’un vent que haveu sigut!
Dormiu la vostra sort:
deixeu pas
als hispans que ara avancen.
Catalans! tots en peu,
l’Escorial deixem-los
per trofeu:
que ara serem nosaltres
qui plantarà les tendes.

De tant pecar el rei jeu.

Joan Salvat-Papasseit

EL MEU GERMA ERA AVIADOR

El meu germà era aviador
un dia va rebre un avís
així doncs, va fer les maletes
i el van enviar cap al sud.

El meu germà és conqueridor
el nostre poble vol espai
i guanyar terres ha estat sempre
el nostre somni més antic.

L’espai que el meu germà ha guanyat
és al massís de Guadarrama
de llarg té un metre vuitanta
i un metre cinquanta de fons.

Bertolt Brecht (traducció de Feliu Formosa)

4 webs

http://www.esporticiutadania.cat/

http://www.fundaciosunol.org/fundacio_sunol/la_fundacio.php

http://ca-es.facebook.com/pages/Josep-Su%C3%B1ol-i-Garriga-Viure-i-morir-per-Catalunya/161194537286882

http://www.memoriaesquerra.cat/plana.php?veure=bio&cmb_alf=121&lletra=S

5 llibres i 1 article

BADIA, Jordi: Josep Suñol i Garriga. Viure i morir per Catalunya. Lleida: Pagès-Fundació Suñol-Fundació Esport i Ciutadania, 2011.

DURAN, Lluís i ORANICH, Magda: Sunyol i el Barça del seu temps. Barcelona: Barcanova, 1998.

LLORENS, Carles. «Josep Sunyol. L’altre president afusellat». Sàpiens, núm. 92 (juny 2010), p. 26-41.

PAGÈS i MASÓ, Josep: Suñol i Garriga, Josep a ALQUÉZAR I ALIANA, Ramon [et al.]: Esquerra Republicana de Catalunya: 70 anys d’història (1931-2001). Barcelona: Columna, 2002 (2a ed.), pàg. 335-336

SOLÉ i SABATÉ, Josep Maria i FINESTRES, Jordi: El Barça en guerra (1936-1939). Barcelona: Angle Editorial, 2006.

SOLÉ i SABATÉ, Josep  Maria; LLORENS, Carles i STRUBELL, Antoni: Sunyol, l’altre president afusellat. Lleida: Pagès, 1996.

1 documental

President Sunyol. El documental. Guió i direcció: Carles Parts. Barça TV-Sàpiens

http://vimeo.com/13778959

I el monòlit, a Guadarrama, el 6 d’agost de 2011

Nota. Josep Suñol utilitzava indistintament les dues grafies “Suñol”/”Sunyol”, o almenys apareixia amb les dues grafies a la premsa del moment -com en l’actual. La família, però, ha preferit mantenir la grafia “Suñol”.

(Sobre Suñol podeu llegir, també, en aquest blog: https://josepbargallo.wordpress.com/2012/03/06/fora-de-joc/)

Posted in: Gent/país/món