Catalunya i Québec, sinergies i tòpics

Posted on 4 Agost 2011

1


Amb Pelletier i una representant de la UQAM

(Síntesi de la meva intervenció en la conferència a quatre mans -millor, a dues veus- impartida amb Benoït Pelletier, professor de Dret de la Universitat d’Ottawa i exministre del Govern del Quebec, el dia 13 de maig de 2009, a Montréal. Fou la conferència inaugural del Seminari “Tendances actuelles dans les recherches sur les nationalismes et les États multinationaux”, coorganitzat per la Chaire de recherche du Canada en études québécoises et canadiennes de la Université du Québec a Montréal i I’Institut Ramon Llull i que es desenvolupà en dependències de la UQAM del 13 al 15 d’aquell mes.)

És, per a mi, un veritable plaer tornar a ser aquí, a Montréal —al Quebec—, i obrir aquest seminari al costat de monsieur Pelletier, amb qui, per raó de càrrecs nostres anteriors, ja vaig tenir l’oportunitat de compartir, fa uns anys, reflexions respecte a la relació entre els nostres països.

No em puc considerar un especialista acadèmic en el cas quebecois, però sí que puc dir que el conec i de primera mà. Com a diputat al Parlament de Catalunya, i portaveu en matèria d’educació, cultura i audiovisuals, vaig efectuar diverses visites a l’Assemblea Nacional quebequesa i a institucions públiques i privades d’aquests àmbits. Com a conseller primer del Govern de Catalunya vaig tornar a visitar l’Assemblea i vaig entrevistar-me amb les màximes autoritats i amb representants de l’oposició, i també del teixit econòmic i social. I ara torno a ser en aquest extraordinari país, aquest cop a la Universitat del Quebec a Montréal (UQAM), com a director de l’Institut Ramon Llull, l’organisme dels governs de Catalunya i les Illes Balears dedicat a la promoció exterior de la llengua i la cultura catalanes, o, si volen vostès, l’instrument comú de la nostra diplomàcia cultural.

Tinc, doncs, un cert coneixement de la realitat quebequesa, i de la realitat catalana també. I una certa idea d’allò que tenim en comú i d’allò que ens diferencia —més enllà de les obvietats. Catalunya i el Quebec, que tenim personalitats socials i econòmiques ben distintes de la resta dels territoris dels nostres estats, compartim la definició de la nostra personalitat a partir de paràmetres culturals, en els quals la llengua hi juga un paper determinant. Una nació no es defineix només per la identitat cultural i lingüística, ho sabem perfectament, però aquesta en pot ser —i ho és en els nostres respectius casos— un element conformador fonamental. I la nostra creativitat cultural és un referent en el món —sovint més i tot que la de molts estats. Per això, som països convidats d’honor en festivals internacionals de prestigi que només conviden estats, i trenquen la norma per a nosaltres. I hi coincidim, de vegades primer Catalunya i després el Quebec —com en el FIC de Guanajuato, Mèxic, en què nosaltres ho vàrem ser l’any passat i el Quebec ho serà enguany—, d’altres en ordre invers. Sabem, a més, que la diplomàcia cultural, en identitats creatives i amb potencial industrial com les nostres, és una eina de primera magnitud per arribar a cada racó d’aquest món globalitzat, i especialment a les plataformes de més projecció. Una eina per donar a conèixer la nostra identitat allò que ens identifica com a nosaltres—, però també per inserir-nos en el context mundial —per construir allò que nosaltres volem compartir amb els altres. Una eina que fan servir totes les grans cultures i que per a les nostres, que no disposen de diplomàcies polítiques pròpies plenament reconegudes o d’altres diplomàcies que ens entenguin plenament com a propis, és indispensable.

Tenim moltes coses en comú, certament, i convé que les explorem. Com ara aquesta voluntat compartida d’aprofundir en la nostra identitat política, sigui a través del federalisme, el confederalisme o el sobiranisme. Per això el recent procés estatutari català —viscut a casa nostra amb molt més escepticisme que al Quebec— ha generat aquí un seguiment considerable, de la mateix manera que les diverses convocatòries dels referèndums quebequesos han estat vistes amb expectació des de Catalunya —tant pels que, si poguessin fer-ho, haguessin votat «sí» com pels que haguessin defensat el «no». De fet, quan algú dibuixa, en un mapamundi, les referències internacionals dels drets de les nacions sense estat del primer món, Catalunya i el Quebec —i també Flandes i Escòcia— hi tenen un lloc preeminent. Tot sovint, però, les anàlisis de tot això que tenim en comú es mouen en el terreny del tòpic, i no passen més enllà. I encara més, gairebé no es mouen del fet lingüístic, que cada cop estic més convençut que és més un tòpic que una realitat, almenys no ho és per establir cap mena de clar paral·lelisme. Vull dir que tots dos països tenim una llengua que considerem com a pròpia i no és la majoritària de l’estat, i fem de la seva defensa una ensenya i un objectiu. Però, ni l’Estat espanyol i el canadenc tenen la mateixa política lingüística, ni el català ni el francès són, per a Catalunya i el Quebec, equiparables. Cert que cap de les dues és una llengua només del nostre territori: el català es parla a quatre estats —a Andorra, el país sobirà dels Pirineus, on és l’única llengua oficial; a Catalunya, Illes Balears i València, a l’Estat espanyol, on comparteix oficialitat amb l’espanyol; a la Catalunya del Nord, el Rosselló, a l’Estat francès, on no té cap consideració d’oficialitat; i a la ciutat de l’Alguer, a l’illa italiana de Sardenya, on tampoc— i el mapa de la francofonia -vostès ho saben millor que jo-  és immens. Però, mentre que el motor indiscutit i indiscutible— de l’ús oficial, acadèmic, social i cultural del català és Catalunya, perquè és on hi ha més parlants i on se centra la indústria cultural, el Quebec —per sort del Quebec— té França en aquesta posició de primer motor. Dit potser massa a l’engròs, d’una manera barroera, si el català desaparegués de Catalunya no tindria massa expectatives de futur, però, si el francès desaparegués del Quebec, la francofonia continuaria sent immensa. Són dues realitat molt, molt diferents.

(I, encara, una divergència: en l’aspecte fiscal, la relació de Catalunya amb l’Estat respectiu s’assembla molt més a la de l’anglòfona Ontàrio -Toronto- que amb el Quebec. I la petició d’una solució semblant al concert econòmic, més enllà de la voluntat de sobirania o federalisme de cadascú, també)

Per això, per sortir dels tòpics, i per aprofundir en les realitats, seminaris com aquest que comença ara mateix, «Tendències actuals en l’anàlisi dels nacionalismes i dels estats multinacionals», són indispensables. Reflexionar des de la serenor i el coneixement és molt important. I una bona eina per als que han d’efectuar propostes, desenvolupar polítiques, prendre decisions.

NOTA: Amb el títol La internacionalització de la identitat, aquest text ha estat publicat com a pròleg al volum que recull les actes d’aquell Seminari, Nacions a la recerca de reconeixement. Catalunya i el Quebec davant el seu futur (Institut nd’Estudis Autonòmics, Barcelona, 2010). En traducció francesa, L’internationalisation de l’identité, a Nations en quête de reconnaissance. Regards croisés Québec-Catalogne (PIE-Peter Lang, Brussel·les, 2011).

El volum sencer, en català, el podeu llegir a:

 http://www10.gencat.cat/pls/DREP_GPRI/p30.fitxa_publ_port?codi_pub=545&sw_colec=1&capcal=S

P.S. Mentre feia la conferència, el Barça jugava -i guanyava- la final de la Copa a València contra l’Athlètic de Bilbao -amb seguiment 2.O indissimulat per part d’alguns assistents catalans. I, un cop acabada, es va inaugurar, al hall de l’edifici universitari on es feia el Seminari, una exposició sobre cartells de la Generalitat republicana i la Guerra del 36, muntada pel Memorial Democràtic. Els Castellers de Montréal -creació entusiasta d’uns quants catalans que hi viuen i barreja multiètnica- hi van actuar, per sorpresa, i hi van aixecar aquest pilar de 3, amb una enxaneta crescudeta!

Pàgina web dels Castellers de Montréal: http://www.mediatheque.cat/casteliers/