Sonets constrets: jocs lingüístics de l’Oulipo al Barroc català

Posted on 10 Agost 2011

0


A mitjans segle XX, a França -aleshores encara motor de les avantguardes literàries-, els autors de l’OuLiPo van apostar per regenerar el sonet com a senyera del seu neoformalisme, de la poesia entesa com a joc lingüístic i algèbric. Van obrir, així, camins diversos en la deconstrucció contemporània del sonet i van esdevenir el referent del retorn a l’escriptura lúdica. L’OuLiPo, acrònim d’Ouvroir de littérature potentielle -és a dir, “Taller de literatura potencial”-, va ser promogut el 1960 per Raymond Queneau (1903-1976) i François Le Lionnais (1901-1984) i ha aglutinat d’aleshores ençà -perquè encara és ben viu- un grup considerable d’escriptors i matemàtics amb la voluntat de crear obres literàries a partir de tècniques d’escriptura limitada, el que es coneix coma littérature à contraintes. Una contrainte és una regla obligatòria que redueix les opcions de tria del poeta, autoimposada damunt de les regles mètriques ja existents. Aquest mot francès es pot traduir per “coacció”, “tensió”, “obligació”, “limitació”, “restricció” o “constricció”, tot i que aquesta darrera traducció em sembla la més encertada per al cas que ens ocupa.

L’OuLiPo, que forma part del corrent de moviments artístics creats a la França de postguerra entesos com a clubs selectes i no convencionals, va resseguir el camí del Surrealisme i el Dadaisme, amb un conformant parodoxal de nova modernitat: la deconstrucció oulipiana es basteix damunt la tradició. En concret, la del sonet canònic del XVI i del XVII, i també la de l’enigmística medieval, amb fórmules, doncs, que ja vénen d’antic. Entre els membres que, en un moment o altre, han format part de l’OuLiPo, hi ha escriptors tant diferents com Italo Calvino, Marcel Duchamp, Georges Perec, Jacques Roubaud o Albert-Marie Schmidt, tot i que cal reivindicar allò que en podríem dir la “puresa” per als seus estrictes creadors, sempre entenent la poesia com un joc. Un joc que van reprendre del Barroc, reivindicant -ells també- aquella estètica literària tant blasmada.

El millor poeta del Barroc català, el més polièdric, el més popular, ha estat tradicionalment, també, el més blasmat. El tortosí Francesc Vicent Garcia (1579-1623), el mític Rector de Vallfogona, és, sens dubte, el paradigma del bo i el dolent que té aquesta època, i de tot el que, posteriorment, n’han opinat els successius cànons. Sovint, fins i tot, oblidant el sentit estricte de la seva obra. Els sonets de Garcia són polièdrics pel que fa als temes i al to. Uns quants són un mer joc lingüístic, que demostren, malgrat tot, el domini que el Rector tenia de la llengua, com podia jugar-hi, i que ens serveixen, també, per a insistir en els aspectes més retòrics del Barroc. En aquest cas, fins i tot, la utilització, clara i nítida, de mots-rima -la rima basada en la reiteració de les mateixes paraules, que Arnaut Daniel va fer servir per a les seves sextines-, enllaçant, doncs, amb la tradició trobadoresca, i un títol explícit: “Demanaren a l’autor fes un sonet al Temps, en què hi hagués 26 vegades temps”.

Temps que, sens temps, passares com a temps,
si del bon temps memòria, Temps, me deixes,
com no et llastimen, Temps, amb temps, mes queixes,
antes que temps me vinga a faltar, Temps;

De temps en temps, mudança fa lo temps, 
tu, Temps immoble, amb lo mal temps me deixes:
quan millor, Temps, se acabaran mes queixes
si, per donar-les, Temps, me dones temps?

Ai, Temps, de temps demano sols una hora
per a lograr, o Temps, una hermosura
que, temps ha, Temps, mon cor esclau adora;

a ton nom, Temps, faré una estàtua pura,
de aquell metall que el temps avar adora
i agrair-te he, tot temps, Temps, ma ventura.

No és un sonet tot de mots-rima -com  ho seran els de Joan Brossa, el poeta català contemporani més assimilable als ouilipians francesos: en els quartets sí, però no en els tercets -on només té aquesta característica “adora”. I, encara, presenta un doble joc de rima: en els quartets, “queixes” i “deixes” són dos mots-rima que, a més, rimen consonànticament entre ells; en els tercets “adora” és un mot-rima que, també, rima consonànticament amb “hora”. Ara bé, aquesta no és la constricció més potent del sonet: ho són, clar, els 26 “temps”, en un joc polisèmic reiteratiu que era molt del grat dels poetes barrocs. La constricció és clara i contundent: l’artifici no ha de fer perdre el sentit del poema. Vicent Garcia en té d’altres mostres, com podem comprovar en els dos primers versos d’un altre sonet, “Al valor de Roca Guinard, bandoler català”:

Quan baixes del Montseny, valerós Roca,
com si una roca del Montseny baixara

El Rector de Vallfogona també va utilitzar a bastament una altra constricció de rima, el que podríem anomenar com a rimes alfabètiques: les rimes presenten totes les vocals gràfiques –les cinc o només quatre, depenent del nombre de rimes del sonet-, sovint per ordre alfabètic o similar, i seguides d’un mateix so consonàntic reiterat –el mateix o gairebé, homòfon-, un so que sovint és oclusiu, palatal o, si més no, difícil. En aquest altre sonet de Garcia, les cinc vocals amb el so d’ena palatal:

Ton aire i ton donaire és tan estrany
que no hi ha en aquest lloc home de seny
que a amar ta bizarria no s’empeny,
a bé que tots s’empenyen per son dany;

perquè tos ulls, fent ganyes, amb engany
atrauen als qui tracten amb desdeny,
i, sent més blanca i freda que Montseny,
per caçar los pastors tens un parany.

No és molt que a mi em caçasses amb tal giny,
que, si mir ta bellesa, prop o lluny,
la veig més cotoneta que un codony.

Mon cor, sens llibertat, de dol se tiny,
i unes llàgrimes llança com lo puny
si no vols dar-me un consonant en “ony”.

Aquest enginy permet, com és obvi, l’assoliment de rimes altament agudes, properes, a la vegada, a molts jocs de paraules populars. Sonets, doncs, des de l’enginy, des de la literatura entesa com a artifici. Però un artifici al servei de l’expressió d’una manera d’entendre la vida i d’uns posicionaments ideològics ben determinats. I no només Garcia, també d’altres poetes barrocs catalans.

Com ara Joan de Gualbes i Copons (1643-1714), rector de Bellesguard, una altre sacerdot poeta del nostre Barroc, de l’obra del qual no en teníem coneixement cert fins el 1995, quan el seu descobridor, Kenneth Brown, ens el va presentar a l‘obra col·lectiva La literatura catalana en un context europeu com a “militar, estadista i màxim lletraferit del barroc literari català”. Brown es confessa admirador d’aquest altre rector i ens el situa de ple en els autors catalans de l’època defensors de la llengua i la sobirania del país.

Gualbes també va conrear les constriccions lingüístiques, sense la intensitat de Garcia. Vegem-ne, però, aquest sonet, dedicat parcialment a la llengua catalana i amb un joc de rimes alfabètic, tot i que desordenat, i amb l’al.literació eufònica del mateix so consonàntic subratllada tipogràficament pel signe “=”:

La llengua catalana  és par a po =  c,
los cisnes del Besòs tenen rom be = c
perquè ses muses són mosses de re = c,
les més ensabonades per lo llo = c.”

En experimental pedra de to = c
d’est argument, quilats provava un lle = c,
dient: “Jo sibil.la alguna no cone = c,
ni catalana Safo sé tampo = c,

Dríada o Pitonissa en gruta o bu = c
que ni oràculos don des d’un buira = c:
o solte’n qui més sàpia lo que di = c”.

Responguí: “Tenim Safo, i tot dir pu = c,
que acalle son mordaç xaric-xara = c
en la rar sibil.la tecla anti = c”.

El poeta valencià Llorenç Matheu i Sanç (1618-1658), advocat i jurista de prestigi, va publicar diversos volums històrics i de dret, va traduir al castellà L’espill de Jaume Roig i ens va deixar nou sonets en català, una bona part d’ells amb una altra constricció lingüística, afegida a una rima també alfabètica i desordenada: l’ús exclusiu de monosíl·labs:

Quant ve del mas amb tant de vi don Pau,
del llop que pren la pell al punt li viu,
que beu, com clot de fem, de most un riu
amb got que, per lo gran, bé pot ser nau.

Sap que sol dir-li bé d’est joc lo cau
i que ell trau tal suc sens greix del niu,
que és llet en ell lo vi, amb què mor i viu,
i de son gust, la llum, centr’ i clau.

Vol dir un mot i veu que fa lo bou;
rep en lo cap un colp i diu que és lleu;
pren un drap que és de lli amb lo blanc d’ou.

Té fred i fam, que és foc a un temps i neu.
Ni és gat ni gos, ni val, per flac, un sou,
ni és peix ni carn, ni os ni moll, ni seu.

També és de rimes simètriques encadenades en els tercets -CDC DCD- aquest altre sonet alfabètic desordenat i monosil·làbic, amb anàfores i paral·lelismes:

Llamp de Déu en la mà que, sent de gel,
no fa més que dar fum al raig del sol,
del cor més dur va trent la sang que vol
i, dant lo fem més brut, diu que és tot mel.

A qui la vol, li treu del cos la fel;
a qui la veu, lo vist al punt de dol;
a qui la té, li fuig, i, amb tir del bol,
a qui la col, no el vol, si no té pèl.

No sé què he vist en est brut cap de fil,
que no fuig, com del drac, de tan gran mal,
puix naix a ser la mort, i mort tan vil.

Al cos, que ven a tots i tan poc val, 
li do lo temps los colps de mil en mil
i la pos en un forn en lloc de sal.

No tots els sonets de Matheu foren en monosíl·labs, però sempre al voltant de jocs lingüístics –com, de nou, les anàfores i les rimes alfabètiques- i amb predilecció, això sí, per les paraules curtes:

Quant ixca a prendre el sol, sia de nit,
quant vulla descansar, senta avalot,
quant tinga de respondre, falte’m mot,
i quant vaja a saltar, pegue de pit;

quant me gite, no trobe fet lo llit,
quant tinga set, trencat veja lo got,
quant camine, el rosí córrega al trot,
i quant escriga, borren-me lo escrit;

quant menge, lo menjar sia cremat,
quant me vista, el vestir estiga brut,
quant me sega, lo banc caiga trencat;

quant olga, encontre flor que sempre put,
si, des del mateix punt que t’he mirat,
lo fetge, lleu i cor no m’has romput.

Una altra constricció, aquesta aportada pel Barroc francès, el sonnet bout-rimé, que consisteix a composar un poema a partir de paraules donades prèviament per a la rima, va tenir força èxit i va ser conreada abundosament, no només a la poesia francesa, sinó també, per exemple, a la hispànica -com fou el cas de la mexicana Juana Inés de la Cruz. Aquestes rimes preestablertes, conegudes com a bouts-rimés, i com més complicades millor, foren el motiu, fins i tot, de concursos entre poetes, fins i tot convocats pel rei Lluís XIV.

Una versió d’aquest constricció, també al segle XVII, va ser usada per Josep Blanch (1620-1672). El canonge tarragoní, però, no va crear un sonet sobre paraules per a la rima que algú li havia donat, sinó que va escriure dos sonets amb les mateixes paraules i en el mateix ordre -és a dir, les rimes del segon sonet se les havia donat a ell mateix en el primer. Els seus peus –que així anomena les paraules que rimen, seguint certa preceptiva antiga- són, com pertoca, rars –“forçats”- i relligats, de nou, per un so coincident, reiterat i difícil -”nx”/”tx”-, en aquest cas abans de la vocal:

AMB PEUS FORÇATS

Les coses d’aquest món són vent de manxes
que, al pas que el temps les mou, la mort les trinxa,
d’imaginades glòries bruta xinxa,
que causa vòmits a ermitanes panxes.

No hi ha perill, oh món, que tu m’enganxes,
amb les tramoies que el prudent retrinxa,
ni que ta gala campe en ma godinxa
perquè conec molt bé tes falses planxes.

Traspassat tinc lo cor de sacra fletxa
que, donant nobles llustres a ma clotxa,
les taques d’ella trau d’esta merdutxa.

I, si per a tirar-m’hi, encens la metxa,
adverteix que malogres ta garrotxa,
puix per servir-te em basta una caputxa.

AMB LOS MATEIXOS PEUS

Estic més ple de vent que grosses manxes,
tant que quasi rebento per la trinxa,
després que en lo meu llit goso la xinxa
que amb dolçura ha picat en moltes panxes.

Ja que amb ella mon cor amor enganxes,
fes que, per dar-me gust, mai se retrinxa
que, en ton altar, daré a certa godinxa
una ànima de bronze en fines planxes.

Feris-me, lo minyó, amb tal fatal fletxa
que trofeu de sos peus és ja ma clotxa,
puix d’ella me’n vas fer una merdutxa.

Encén en ella el foc amb fina metxa
perquè, quan jo li tiri ma garrotxa,
no tema si l'embor sense caputxa.

Anàfores, rimes obligades, rimes alfabètiques d’un sol so consonàntic, reiteracions de paraules… Ara bé, la constricció a ben segur més coneguda del sonets del Barroc -i, abans, del Renaixement- són els acròstics. I el Rector de Vallfogona, un altre cop, en té una mostra paradigmàtica, excepcional, complexa i rica. Fou el més oulipià dels nostres barrocs, sens dubte. Deixem-ho, amb tot, per a un altre post.

(Per a més material sobre constriccions en els sonets del Rector de Vallfogona podeu veure la meva presentació http://www.slideshare.net/JosepBargallo/els-sonets-de-francesc-vicent-garcia-el-rector-de-vallfogona-propostes-didctiques)

rector