Santos, dalt de tot

Posted on 5 Desembre 2017

0


Santos

Carles Santos (1940-2017) // foto Rafa Gil/El Temps

 

El recordaré dalt la seva barca, a Vinaròs, abans d’entaular-nos amb caixetes de primer -menja de mar i cervesa freda a tocar del port. O dalt d’un Citroën tauró pels camins del Delta, perseguint-lo sense encalçar-lo, en un cap de setmana boig de preparació d’un curtmetratge foll amb pianos, franceses i gossos que saltaven -o alguna cosa semblant, en aquell paisatge de mar i riu, sorra i barques, txapadillo i arròs de pato. La seva terra, la seva gent.

El recordaré, a Frankfurt, dalt d’una immensa bastida, en una nit Sónar, tocant esperitat al piano i esperant que Adam Raga li saltés damunt -el piano que era seu i l’havíem dut de Vinaròs, perquè cap asseguradora alemanya havia volgut donar cobertura a un de lloguer damunt el qual hi havia de saltar una moto de trial. Piano de Vinaròs, moto d’Ulldecona i desconfiança maldestra germànica. O, a allí mateix, amb la Sol Picó abillada de la ballarina singular i universal del Miquel Barceló, en un altre moment grandiosament mediterrani de la Fira del Llibre 2007 -entremaliadures esbojarrades d’una exquisidesa extrema.

El recordaré a Bogotà, amb una bossa de plàstic d’uns grans magatzems i una altra de més formal però no massa més glamurosa com a tot equipatge, abans d’iniciar unes classes magistrals de direcció de cant davant un auditori expectant -el bo i el millor de les corals colombianes. O a Guanajuato -i també a Frankfurt-, músic teatral d’aquell Tirant lo Blanch de Marc Rosich, conill i piano en el Mèxic de mines i catrines, òpera i teatre, alè medieval en un nou món expectant.

El recordaré a Madrid, al camerino d’un teatre alternatiu, preparat per a un recital que era el plat fort d’un de tants intents voluntariosos de dur la cultura catalana contemporània a Madrid -i amb menys èxit i ressò que a Frankfurt, Guanajuato o Bogotà.

El recordaré a París, amb el caminar esmaperdut de pescador de Vinaròs. O a la Rambla de Barcelona, anant a buscar el mar. Sense caixetes.

I no oblidaré com ens vam haver d’amagar, perquè no ens veiés, que ens el vam creuar de sobte, inesperadament -i no ens va veure, emboirat amb les seves cabòries com anava-, una tarda de desembre que ens havíem trobat uns quants a Vinaròs -sempre Vinaròs- per mirar de tirar endavant una Fundació amb el seu llegat, les seves obres i els seus projectes -que ell no era de preservar, més aviat no. Una voluntat coratjosa d’amics i institucions locals, que el PP es va encarregar d’impedir i anorrear -com tantes coses que fan ferum a país, cultura i modernitat. A la terra i la gent.

No oblidaré tampoc el seu compromís justament amb tot això, el país, la cultura, la modernitat, la terra, la gent -dirigint al Concert per la Llibertat o preparant un  homenatge mariner a Ausiàs March, de Gandia a Nàpols, que les bàrbares forces de la negror també van esmicolar.

De fet, benvolgut Carles Santos, t’he de confessar una cosa: els concerts de clàssica -analfabet musical com sóc- em solen avorrir notablement. Els teus em divertien qui-sap-lo, que deia aquell.

 

 

(Video de l’acció amb Adam raga a Frankfurt 2007: Ebrofalia Copulativa)

Anuncis