La “Ley de Instrucción Pública” aprovada per decret el 1857 pel ministre Claudio Moyano va ser la primera llei en què l’Estat planificava de manera general el sistema educatiu. La coneguda com a Llei Moyano, sobre el paper, regulava i uniformitzava els plans d’estudi, convertia l’ensenyament primari en universal –per a nens i nenes dels 6 als 12 anys- i gratuït per als que no poguessin pagar-lo, determinava la llengua castellana com a única vehicular i única a estudiar i, de manera clara, centralitzava tot el sistema –de la primària a la universitat. Malgrat la pretesa bona voluntat del seu redactor, tenia un punt fosc molt perillós: l’Estat esdevenia l’autoritat educativa, però no es feia responsable de l’escola. Reconeixia el dret però no el garantia: en l’ensenyament primari, deixava el compliment de la gratuïtat –i l’edifici escolar i el sou dels mestres- en mans dels ajuntaments.
És a dir o l’ajuntament tenia pressupost suficient i voluntat polític o no es complia la llei –i es regalava l’ensenyament primari a la iniciativa privada, fonamentalment religiosa i que presentava una oferta en cap cas gratuïta i mai universal. Com que la majoria dels ajuntaments no tenien el pressupost necessari –i sovint cap voluntat política-, la Llei Moyano va tardar molt en complir-se: en força municipis no hi havia escoles públiques o, si n’hi havia, tenien una oferta insuficient, en nombre i en qualitat. El resultat va ser que, tret d’excepcions puntuals, l’escola va continuar estant bàsicament en mans privades, religioses, i amb un cost no assumible per a totes les famílies.
Torredembarra, però, va convertir-se en una d’aquelles excepcions. Gràcies a la voluntat expressada per l’indià Antoni Roig en el seu testament i, especialment, per la importància econòmica de la seva lleixa i les garanties que hi especificava, Torredembarra va poder comptar, a finals del segle XIX, amb una escola que complia en escreix la Llei Moyano. Tot i que era privada –depenent d’un Patronat ple d’equilibris i dissenyat per Roig en el seu testament-, estava concebuda com un servei públic i a partir d’un ensenyament laic. Garantia la universalitat, perquè era plenament gratuïta per a tothom, també pel que feia al material escolar. Estava plantejada com a mixta i, en un moment que no era permès que nens i nenes s’escolaritzessin junts, mantenia aules separades, però en un mateix edifici i amb espais comuns. I, a més, gaudia d’una construcció imponent per a l’època, molt poc usual en l’ensenyament primari: gran, sòlida, pensada per a un ús docent, separada del nucli urbà i envoltada d’una zona d’esbarjo pròpia i molt àmplia.
L’existència d’una escola d’aquestes característiques va significar un progrés formatiu i, en definitiva, social d’un valor altíssim per a la Torredembarra de les primeres dècades del segle XX –especialment en un context de ciutats i pobles que tardarien força anys en disposar d’un servei públic assimilable. Explica moltes coses, també el seu desenvolupament econòmic i la seva caracterització sociològica i política.
I tot gràcies a Antoni Roig, un indià diferent de la majoria dels altres que van tornar, com ell, rics d’Amèrica. Un indià amb una clara voluntat d’intervenció en la millora social i humana de la seva població natal. Que sabia que l’escola és, per damunt de tot, una eina de progrés i d’inclusió.
(Article publicat a BaixGaiàDiari el 13/12/2017)
El testament d’un indià
Antoni Roig Copons (Torredembarra, 1817-Barcelona, 1885). Nebot de l’indià Marc Roig Coll, va anar a Guanabacoa (Cuba) el 1830, on va acabar exercint de comerciant i financer. Retornat a Barcelona, va engrandir la riquesa que havia aconseguit a Cuba actuant com a inversor immobiliari i accionista de companyies asseguradores. Va demanar ser enterrat a Torredembarra.
En el seu testament va deixar la majoria de la seva riquesa per accions del que ara en podríem dir accions solidàries o de mecenatge i que aleshores es qualificaven de beneficència o filantropia: va atorgar un important llegat a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona –350 accions de la companyia d’assegurances La Unión– i, a Torredembarra, va testar béns personals en favor de l’hospital que havia fundat un altre indià, Pere Badia, i va deixar una substancial donació, 500.000 pessetes de l’època, amb la finalitat de crear una escola gratuïta per a tot el jovent de la vila –nois i noies– i concedir un dot per a les joves pobres en contraure matrimoni. Per a l’escola, s’havien de servar dues terceres part de la donació, i per al dot, la resta. I tot això ho havia de controlar un Patronat, que el testament també regulava molt clarament -i en el qual hi havia representants municipals i de propietaris locals, sense majoria de ningú i sense presència eclesial.
El Patronat va començar a ser efectiu el 1892 i l’edifici escolar es va inaugurar formalment cinc anys després. Va acollir l’escola fins el 1996, que es va traslladar -per necessitats de matriculació- a un edifici nou. L’escola havia entrat en la xarxa pública estatal a partir de la Segona República, però l’edifici del Patronat mai va deixar de ser propietat d’aquest. Encara ho és ara i manté el servei que demanava Antoni Roig en el seu testament: avui dia acull l’escola Municipal de Música, l’Escola d’Adults i altres serveis educatius no reglats
En el seu testament, Antoni Roig va pensar en tot. A banda del cost de la construcció de l’edifici del Patronat, especificava que es destinés un capital concret –que el 1887 era de més de 10.000 pessetes anuals– al manteniment de l’edifici, el sou dels mestres, el material escolar dels alumnes i a fer efectiu el dot. I no només això: ho va deixar en lliures esterlines –14.000– col·locades en el deute anglès, la qual cosa representava un 2,75% net a l’any. En el deute anglès i dipositades al Banc de Barcelona.
Roig va nomenar tres marmessors, entre els quals Ramon Casas Gatell, un altre indià de Torredembarra i pare del pintor modernista. Del testament de Roig també en va sortir beneficiada, precisament, “Doña Montserrat Casas y Carbó hija de mi amigo Don Ramón Casas”, a qui llegava “todas las alhajas y joyas de mi propiedad”. Hi surten altres beneficiaris menors, com ara “los hijos legítimos de mi primo hermano Jaime Huguet y Manuela Balanzó, naturales de Guanabacoa” i “Don Manuel Ramón y Huguet, hijo de mi prima Sabina Huguet”, tots i cadascun amb 10.000 pessetes.
Josep Bargalló 
Posted on 13 Desembre 2017
0