Cinc poemes d’abril: al fresc de l’herba i la fulla

Posted on 3 Abril 2017

4


­

L’abril, amb això que és el mes que esclata la primavera que ens ha dut el març, ha tingut sempre una bona tirada poètica. Poètico-climatològica-odorant, gosaria dir

En pot ser emblema aquest poema de JV Foix (1893-1987), un dels que va escriure al Port de la Selva i que, amb un clímax que també esclata al darrer vers de cada estrofa, transcorre pels mesos del bon temps, d’abril a setembre.

Bé em plau el Port, a l’abril,
Al fresc de l’herba i la fulla;
I el penitent amb cogulla
En calvaris de marfil:
.                    (… o blasmant el sex-appeal.)

I també, quan tomba el juny,
Al clar de la matinada;
I la cara endormiscada
D’En Quimet que salpa, i gruny:
.                     (… o flaira el grop, i s’esmuny.)

Em plau, a l’agost balder,
Al cald del roc i l’arena;
I la noia que es destrena
A l’ombra d’un oliver:
.                    (… o a la jaça d’En Paltré.)

I, en sent temps de veremar
-Al fort de la tramuntana-,
Quan, florejant, Na Joana,
Passa fil als anys que fa:
.                    (… o tanca els ulls, per mirar.)

Aquesta mena d’alegria poètica de l’abril ja la va cantar Francesc Vicent Garcia, Rector de Vallfogona (1578?-1623), en un poema prou conegut i que és una mena de barreja de tòpics mitològics i reflex de les tensions polítiques –també identitàries i lingüístiques- que ja es vivien en el Barroc:

A L’EXPRESSIVA SENZILLESA DE LA LLENGUA CATALANA

Gaste, qui de les flors de poesia
toies vol consagrar als ulls que adora,
del ric aljòfar que plorà l’Aurora
quan li convinga dir que es fa de dia;

si d’abril parla, pinte l’alegria
amb què desplega ses catifes Flora,
o a Filomena, mentres cantant plora,
de ram en ram, la llengua que tenia;

a qui es diu Isabel, diga-li Isbella,
sol i esteles als ulls, als llavis grana,
llocs comuns de les muses de Castella,

que jo, per a què sàpia Tecla, o Joana,
que estic perdut per tot quant veig en ella,
prou tinc de la llanesa catalana.

La narradora Maria Teresa Vernet (1907-1974), escriptora que va publicar fonamentalment els anys de la República i va traduir al català novel·listes com Huxley, Joyce i Greene, també va escriure poesia –com la seva coetània Mercè Rodoreda. El seu abril és tempestuós: un esclat de pluja i vent.

GRAN VENT PLUJÓS

Gran vent plujós que argentes les pinedes
i torces oliveres glacials
fes rodolar més boires pels cimals,
bat-me a la faç les teves ales fredes.

Ajaça núvols contra les auledes,
cau sobre el món, angoixa dels fondals;
avui esclaten joies nupcials;
no tem el cor les opressores cledes.

Canta el merlot que el sol d’abril rodola,
vaixell de primavera triomfant,
damunt les boires folles cavalcant,

i l’alt xiprer que el negre vent esmola
ja aquesta nit em dallarà els estels
a la prunera en flor dels tendres cels.

Màrius Torres (1910-1942), com Francesc Vicent Garcia, també reviu l’abril de flors que oloren: l’equipara a l’amiga que és perfum –a diferència de la que és caliu, hivernal, i la que és resplendor, ja de finals d’estiu. Al poeta lleidatà la forma del sonet anglès li ve rodona: tres amigues, tres símbols, tres temps, tres quartets…, amb la conclusió al dístic final.

TRES AMIGUES

La primera és caliu. Com les llars ben cintrades,
és humana per llei, i espurnejant per joc;
alegre, hospitalària, bon company com el foc,
dóna sempre escalfor, i crema de vegades.

La segona és perfum. Com un matí d’abril,
sols per l’olor que en fa sabem les flors que amaga;
té la suavitat del bàlsam per la llaga,
el seu contacte és fresc com un llençol de fil.

I la tercera és resplendor; segons va l’aire,
a vegades és clar de lluna, i altres llamp;
sap escurçar els camins, i omplir d’ocells el camp,
i quan ve, sentim sempre que ens arriba d’enlaire.

Feliç aquell qui pot, amb tota humilitat,
viure en la triple gràcia de la seva amistat.

Gabriel Ferrater (1922-1972) ho diu a l’inrevés: el cicle anual invertit, però amb un abril un altre cop aromàtic i floral.

A L’INREVÉS

Ho diré a l’inrevés. Diré la pluja
frenètica d’agost, els peus d’un noi
caragolats al fil del trampolí,
l’agut salt del llebrer que fa l’aroma
dels lilàs a l’abril, la paciència
de l’aranya que escriu la seva fam,
el cos amb quatre cames i dos caps
en un solar gris de crepuscle, el peix
llisquent com un arquet de violí,
el blau i l’or de les nenes en bici,
la set dramàtica del gos, el tall
dels fars de camió en la matinada
pútrida del mercat, els braços fins.
Diré el que em fuig. No diré res de mi.

.

Anuncis