Pere Romeu possible: Escena 1. Torredembarra, 1853

Posted on 9 Setembre 2016

1


(M’he estat anys remenant papers, de tota mena, per bastir la biografia de l’hostaler d’Els Quatre Gats que, aquest setembre de 2016, ha editat A Contra Vent: Les set vides de Pere Romeu. Indians, modernistes i sportsmen. He acabat publicant tots els moments de la vida de Romeu que he pogut documentar, que en dibuixen un perfil diria que gairebé complet. I també d’altres moments que l’expliquen: de la vida del pare i la mare, dels avis, dels amics… N’hi ha, però, que no els he inclòs, en tot cas no de manera detallada, perquè me’ls he imaginat fil per randa però no tinc cap paper concret que digui que van succeir d’aquella determinada manera. Són 5 escenes que no trobareu al llibre.

Las primera és anterior al naixement de Romeu, però perfila el món indià i popular de la Torredembarra que va viure la seva família.

Potser les coses no van anar ben bé així, però s’hi devien aproximar força.)

 

Imagen1.png

 

Escena 1. Torredembarra, 1853

Joan Mañé i Flaquer, des del balcó de la casa on va néixer, segueix el seguici popular de la festa major de Santa Rosalia. El balcó del costat està buit. Els Güell no hi són. No vénen. L’hereu Joan ja fa anys que va tornar de Cuba, carregat de diners, i a Barcelona ja ha aixecat La Maquinista i El Vapor Vell i ha fet bastir les primeres obres de la Colònia. Joan Güell no ha tornat a Torredembarra, ni hi tornarà, però, ell sí.

Mañé i Flaquer, el jove professor i periodista que comença a tenir un pes a Barcelona, la gran ciutat, va viure només fins als dotze anys en aquesta casa del carrer de l’Abadia, però sempre serà casa seva. Ja han passat els diables tirant carretilles i acompanyant el consistori en sortir d’ofici. I els altres balls, pocs, perquè enguany en això la festa és fluixa. La gent, que ha vingut de tota la contornada i de més enllà i tot, s’aplega a la plaça de la vila per veure les dues colles de Valls. Ell també hi va. Ho pot fer a temps. Ni arriba, tot plegat, a cent metres i té lloc reservat a la balconada de l’Ajuntament. Tot un catedràtic d’universitat, i amb poc més de trenta anys. La gent està expectant: l’any passat, aquí mateix, es van veure castells de nou. Una absoluta novetat: només fa un parell de temporades que se’n fan d’aquesta alçada i tan sols se n’havien pogut veure a Tarragona i a Valls. Mentre els castellers comencen a prendre mides, per la plaça de sota, la de la Font -ho pot veure d’esquitllèvit-, passa atrafegada una filla de la negra Dolores, aquella serventa que el senyor Borràs va dur de Puerto Rico i que tothom coneix al poble. I més ara, que els americanos ja no tornen amb negres. Ve dels horts de fora muralla, fent marrada, perquè els carrers de vora l’església i la casa de la vila estan presos per la gernació. Porta les darreres viandes per al dinar de festa major a cals senyors. Hi haurà més gent de la prevista, com cada any, i encara cal pensar en el llevat de taula. Acabat el dinar vindran castellers de fora i se’ls haurà de donar de beure i de menjar. I a cals senyors el llevat no són les sobres, és menjar de debò. No el mateix de la taula parada al saló, clar, però de debò. No és la única torrenca de color negre que surt a la imatge. Des dels baixos de cal Gibert, al carrer Major, davant de les Peixateries, Francisco mira la gentada i veu els castells, ni que sigui  també de trascantó. L’amo Gibert, el fill de l’apotecari, ja viu a la gran ciutat, com tants dels que han tornat d’Amèrica amb calers. És financer, industrial i comerciant, tot un indià enriquit de cap a peus, però ve al poble tot sovint. Hi té part dels negocis i la família. I ell, el guineà Francisco, al darrere seu. Ara a Barcelona, ara a Torredembarra.

Mañé també veu, en una balcó de davant, les filles de Josep Borràs, l’amo de la Dolores, que hi són convidades, i amb tots els honors. La quarta, l’Anna, encara és soltera, i això que ja té vint-i-cinc anys. L’acompanya la petita, la Isabel. Entre els torrencs que són a baix, a plaça, barrejats amb els vallencs, n’hi ha un que li tocaria –per posició- ser a la casa de la vila. És l’Enric Huguet. Va tant atrafegat, fent aquí també d’amo, que per això paga i mana, que no té ni temps per aixecar el cap. No veu la Isabel. Aviat s’hi casarà i, en deu anys, acollirà a casa seva el Pere, el fill petit de l’Anna, que ara és soltera però el 1863 ja serà vídua. D’un Romeu, els soguers. Aquell que va anar a Cuba, amb el seu cunyat, i després hi ha tornat, justament amb uns altres Borràs. Els Huguet i els Borràs són veïns, de començament del carrer Nou, venint d’aquí de la plaça de la vila. Només tenen una casa entremig, d’una altra família americana, els Casas. Aquests, els dos fills que han tornat de Cuba ple de riqueses, també s’estan ja a Barcelona, i a la casa del carrer Nou només hi queden alguna germana soltera i algun nebot que ha marxat de casa els pares. Però els Casas barcelonins també tornen a la casa del carrer Nou, ni que sigui només de tant en tant. Ho faran encara més els seus fills, els cosins Joaquim Casas-Carbó i Ramon Casas, el pintor, que hi coneixerà de jove Pere Romeu, nét de Josep Borràs i orfe acollit a cals Huguet. El germen d’Els Quatre Gats i de la bohèmia modernista traslladada de París a Barcelona. Però Francisco, que s’ho mira tot de lluny, ja no ho podrà veure.

A plaça, els castellers s’apleguen i aixequen un quatre de nou. I després un cinc de vuit. I un pilar de set i tot. Mañé no pot mirar, ara, altra cosa que els castells. Dos dies després escriurà al Diario de Barcelona: “tengo una verdadera pasión por esas costumbres características en que se ve reflejado todo un país”. L’any passat ja hi va escriure sobre l’actuació castellera de Santa Rosalia. Hi començava dient: “para las poblaciones de este Campo de Tarragona, los castells o torres son lo que para los andaluces las corridas de toros”. Mañé ho té molt clar: a cada país, la seva tradició. La filla de la Lola i el fidel Francisco potser no pensen el mateix. Tampoc un altre torrenc, Pere Aixelà, que aquell mateix 1853 ha debutat com a banderiller a Nimes.