Pere Romeu possible: Escena 2. Torredembarra, 1880

Posted on 10 Setembre 2016

0


(M’he estat anys remenant papers, de tota mena, per bastir la biografia de l’hostaler d’Els Quatre Gats que, aquest setembre de 2016, ha editat A Contra Vent: Les set vides de Pere Romeu. Indians, modernistes i sportsmen. He acabat publicant tots els moments de la vida de Romeu que he pogut documentar, que en dibuixen un perfil diria que gairebé complet. I també d’altres moments que l’expliquen: de la vida del pare i la mare, dels avis, dels amics… N’hi ha, però, que no els he inclòs, en tot cas no de manera detallada, perquè me’ls he imaginat fil per randa però no tinc cap paper concret que digui que van succeir d’aquella determinada manera. Són 5 escenes que no trobareu al llibre.

Las segona és estiuenca, d’un Romeu jove i d’un encara més jove Ramon Casas, compartint carrer en una Torredembarra que vivia de les riqueses d’ultramar.

Potser les coses no van anar ben bé així, però s’hi devien aproximar força.)

 

imagen1

 

 

Escena 2. Torredembarra, 1880

Fa un parell d’hores que dóna tombes pel llit, damunt aquests llençols que se li enganxen. En diuen la canícula. És aquesta xafogor humida dels estius vora mar. Però no és ben bé això. No només això. És el migdia. I el vespre. Tot el dia que el fa donar tombes per aquest llit del carrer Nou, avui que l’agost comença a enfilar el seu final.

Ja es coneixien i havien jugat i tot, però enguany la retrobada ha estat com una mena de guspira enlluernadora i un alleujament del tedi calorós de casa dels tiets. Pere Romeu té divuit anys: ja és tot un home. Al seu avi, Josep Borràs, l’havien enviat amb setze a Puerto Rico, sol i a buscar-se la vida. I a son pare, a l’Havana amb catorze. I ara ell pot estar-se a cals Huguet, a cal padrí Enric i la tieta Isabel, perquè tot de nois que havien salpat de Torredembarra hi havien tornat com uns homes enriquits: Borràs, Huguets, Roigs… fins i tot Romeus.

Ell també podria viure a Barcelona –com els seus cosins Güell-, amb sa mare, però s’ha trobat sempre millor a cals tiets. De petit tenia més llibertat corrent pel carrers, dintre i fora muralla, anant als horts i les sínies, fent cap a la platja, on hi ha les bótes del padrí esperant perquè les embarquin cap a Cuba. I la casa del carrer Nou és molt més gran que el pis del carrer de Trafalgar. I el tros de darrera, aquell gran jardí amb les tres palmeres. Sempre ha viscut molt millor a Torredembarra, ni que hagi de donar un cop de mà en els negocis dels tiets, amb el cosí Esteve, que sempre li ha fet de germà gran.

Però l’estiu és tediós i a finals d’agost comença la feina més pesada de l’any. Cal preparar la verema i tot és un tràfec –i encara la festa major, que és a tocar i tot ho engrandeix, amb la gentada que ve de fora. Enguany han vingut els Casas, els del costat. La Mercè, el Joaquim, la Montserrat, el Ramon i l’Elisa. Tots es diuen Casas Carbó, però són cosins. Bé, la Montserrat, el Ramon i l’Elisa, per un cantó, són germans. I la Mercè i el Joaquim, per un altre, també. I són cosins dels primers. Es veu que dos Casas es van casar amb dues Carbó. Res de nou: a Torredembarra això s’ha vist un munt de vegades. I barreges més complicades i tot. Don Joan Güell es va casar amb dues germanes Bacigalupi que, pobres, li van durar ben poc: un fill tot just cadascuna.

Els cosins s’estan al costat mateix dels tiets Huguet, en aquell carrer Nou que acull riqueses americanes. Els Casas també ho són, de rics americans, i molt, i s’han quedat a Barcelona, com els Güell i algun Roig –i com s’hi havia quedat un temps son pare, al cel sia-, però els agrada tornar de tant en tant. Encara tenen aquí molta terra i han de controlar la verema, però ara feia un temps que no venien tots cinc. I que no veia el Ramon.

Ramon Casas és el noi més jove. Té catorze anys i ja estudia a Llotja, i és molt espavilat, viu, tot i aquell cos baixetonet –especialment baixetonet al seu costat, ell que ja era llargarut de petit. Avui mateix li ha explicat, de camí cap a baix a mar, que mira de convèncer els més grans per anar a París, que vol estudiar pintura amb mestres més moderns, menys avorrits que els que hi ha a Barcelona, que li han dit que a París hi passen coses, no com a Barcelona, que tot és molt gris… Tot potser no: un amic del seu cosí Joaquim, que es diu Massó Torrents –al Joaquim li agrada sa germana i ves que no acabi havent-hi, un dia o altre, casori-, té moltes idees i vol fer una revista. Idees catalanistes i modernes, per canviar Barcelona i el país, i moure-ho tot, que el món és ple de canvis. Un devessall aquest Ramon quan comença a parlar. D’un cantó a l’altre.

Pere Romeu obre els ulls, esbatanats: ja es veu a París i pintant. Ho ha de provar això de pintar, que és més fàcil que anar a París. Els pares Casas s’ho poden pagar, però el padrí Huguet segur que no. I, si pot, no ho farà, ni parlar-ne, que els diners es fan treballant i invertint-los, no llençant-los.

El padrí ha convidat els veïns de la paret del costat a sopar, a la fresca del jardí de les tres palmeres aquest vespre. El cosí gran –tot un advocat acabat d’estrenar, que ja té 22 anys- explica, amb una copeta del licor de la casa, tot el patrimoni familiar que li han començat a encarregar de gestionar, suma d’herències Casas i Carbó, i de les inversions dels pares. Terres, possessions, indústries, accions…

Aquí, a la Torre, avui mateix, ha anat a veure els de cal Ratxet, que l’any passat els va arrendar l’hort del Pinyol, sortint de la vila, pels dos portals. I les parades dels Garrofers i la Xacona, a les Roques Planes, pel camí de la Riera. I la finca dels Munts, damunt de mar, que és salobre, però alguna cosa dóna. I, després, la vida que duen a Barcelona. Els passeigs per la Rambla, i el teatre i els concerts. I que diu que va a un gimnàs, que es veu que són uns locals que han obert i que la gent hi fa allò que en diuen esport. Esgrima, que el padrí Huguet n’ha vist fer, a Tarragona. Uns amics seus, militars de la guarnició.

I tot li dóna tombes pel cap mentre ell no para de donar tombes pel llit, xop de suor. A París potser no, però, pintar, pintarà. I li dirà al padrí que el dugui a Tarragona quan vagi a visitar els amics. A veure què és això de l’esgrima. Quan hagi passat la festa major i s’acabi la verema. I no faci aquesta xafogor estiuenca carregada d’humitat de vora mar.