El cementiri, retalls de vida (Torredembarra)

En la nostra tradició, els dies de Tots Sants i de Difunts -l’1 i 2 de novembre- tenen el seu espai ritual indiscutible. Els cementiris són l’espai comú del dolor i del record de les persones, de la pervivència de la mort, però són molt més que això. Testimonis del pas del temps, acullen retalls de vides i ens expliquen –de vegades amb subtils detalls- episodis de la nostra història.

Passejar per alguns cementiris de grans ciutats –Londres i París, per exemple- és reviure la presència de grans escriptors, arquitectes, pintors, músics, actors, científics… Trobar-se amb un petit i vell cementiri marí, ran de mar –ja sigui a l’Escala o a San Juan de Puerto Rico-, és comprovar que “el mar fidel hi dorm dalt dels pedrons”, com va deixar escrit Paul Valéry. Conèixer cementiris d’ultramar –com alguns de l’Havana, Buenos Aires o Montevideo- és retrobar la petjada catalana a Amèrica, i no només pels cognoms que hi podem veure, sinó per la reproducció de panteons modernistes que també trobem a Montjuïc.

El de la Torre no entra, potser, en cap de les nòmines d’aquests cementiris il·lustres, però té també els seus retalls de vida, i molts. Vides soterrades, fora de nínxol i panteó, a peu pla, i avui difícilment localitzables. Algunes, víctimes d’una guerra; d’altres, de la pobresa, de l’exclusió social o d’unes idees que no eren les oficials. Víctimes, a cops, d’un malaurat accident fora de casa. Anònimes, conegudes o intuïdes, com Antoni Soler Esteve, que va naufragar el 1921 a la punta de la Galera –i era el pare del serrallenc  Jaume de Castellano, pescador tan popular que va ser triat, el 1964, com l’efígie masculina d’un dels Nans nous de Tarragona.

Vides de torrencs terratinents, comerciants i industrials, d’indians retornats amb riqueses. Com ens recorden els panteons dels Querol i dels Gatell –emparentats, a més, entre ells. La nissaga dels Querol, que van continuar lligats a Torredembarra, tot i anar a parar a Reus –per casar-se amb  una de Bofarull, els del palau modernista- i, després, a Tarragona –per casar-se amb la filla única del Comte de Rius i heretar el títol. Uns Querol que van donar un escriptor costumista en català a finals del XIX i, ai las, uns quants militars franquistes, un d’ells fiscal en el procés contra el president Companys. I el panteó dels Gatell, que acull les despulles d’Esteve Gatell i Roig, farmacèutic i indià a l’Havana, enriquit amb l’esclavisme, i de la seva esposa Antònia Padrines, de la família que donà nom al Portal i parent de Jaume Badia i Padrines, financer, liberal i antiesclavista, encara avui recordat com a insigne reformador de Matanzas, la ciutat cubana presidida per una excepcional Ermita de Montserrat.

Testimonis de la mateixa vida de la Torre, del seu devenir. Anant de la part més antiga –d’inicis del XIX- a la més moderna, podem comprovar com alguns cognoms s’han mantingut i d’altres han desaparegut, i com n’han arribat molts d’altres. Com s’han eixamplat les llengües i els llocs de procedència.

I testimonis, també, de fets infames, com l’aixopluc ignominiós que el franquisme va donar a nazis de tot centreeuropa, veritables botxins i genocides. D’aquests també en tenim. Retalls d’història.

(Publicat a “Diari de la Torre”, any XVI, núm 189, novembre de 2013. Us el podeu descarregar aquí)

Etiquetat: cultura popular, Torredembarra

Posted in: Articles Diari de la Torre / BaixGaiàDiari.cat, Cultura popular, Gent/país/món