La riquesa de la diversitat en uns temps líquids

(Aquest text és la introducció al volum Internacionalisme versus Globalisme -amb articles de Santiago Castellà, Antoni Lladó, Isidor Marí i Elizabeth Russell-, publicat l’octubre de 2013 per la Fundació Josep Irla i el Centre Maurits Coppetiers Ideas For Europe)

 

Diuen que es va començar a parlar de globalització (com a com a terme específic) per allà 1930, i que aquest és un concepte que abasta multitud de factors i perspectives d’anàlisi. Si bé és cert que, des de fa molts segles, hi ha hagut alteracions molt diverses en els sistemes socials que han tingut impactes que han superat els àmbits locals i regionals i s’han estès arreu del nostre planeta, a hores d’ara, de fa unes poques dècades, el terme globalització s’aplica gairebé exclusivament a la forma neoliberal de deslocalització i mundialització econòmica.

Ara bé, la globalització (l’entesa des d’aquesta perspectiva neoliberal, uniformitzadora ) va més enllà del seu motor econòmic: ho pretén ser també social i cultural. I la seva força ha estat tan vigorosa que, fins i tot alguns dels moviments antiglobalització més potents d’aquestes darreres dècades i que s’han enfrontat més radicalment als seus efectes econòmics, socials i ambientals, han assumit, sense cap actitud crítica, la uniformització cultural (i lingüística) d’un món interconnectat i, en el seu disseny, poc predisposat a l’assumpció de la diversitat. Una altra exigència del mercat únic global, tan devastadora com les socials i ambientals.

Aquesta uniformització (a partir d’un estereotip formalment anglosaxó) ha obtingut, tanmateix, una resposta necessària des dels moviments d’ “inter”nacionalització, fonamentats en el diàleg entre nacions i identitats, en el coneixement i reconeixement de la diversitat cultural i en el convenciment que l’assumpció i la vivència de la diversitat són la clau de la cohesió social i d’un creixement econòmic més sostingut i just. El respecte a la identitat com a factor de justícia social i pau interregional.

Una resposta que ha coincidit amb l’esfondrament dels efectes més estructurals de la construcció neoliberal globalitzadora. Com conclou el professor Antoni Castellà en el text que obre aquest volum, ni les anàlisis més sòlides i agosarades de finals del segle XX podien preveure la complexitat social que ha esclatat en el que portem del segle XXI. Els efectes de la crisi econòmica i financera, sens dubte.  La resposta de nous moviments socials, amb més base i més extensió que els inicials moviments antiglobalització. El debat real entre globalització uniformitzadora (que ja se’ns apareix com un concepte d’antigor) i diversitat internacionalitzadora (plenament renovat i renovador).  La força expansiva de les xarxes i el món 2.0. El fracàs de les institucions europees, sense altra resposta a la crisi que una falsa homogeneïtzació regressiva.

En aquest context, que ha estat definit com a líquid, allunyat d’aquella pretesa solidesa que ens havien venut com a seguretat indiscutible i inamovible, i en la qual ens volien fer creure que estàvem situats, l’aposta per la pluralitat i la diversitat, la superació dels límits de la falsa uniformitat, és la via de construcció de noves fórmules de relacions socials (i també, clar, culturals). Ho és arreu: a Amèrica, a Àfrica… També a Europa.

La caducitat de les fórmules del XIX i del XX (econòmiques, financeres, socials, culturals…) és també la caducitat de la desinflada solidesa dels vells Estats-Nació, especialment d’aquells que, negant la diversitat que integren, s’han volgut fonamentar en l’homogeneïtzació i la immobilitat. La renovada força dels sobiranismes (especialment, en aquests moments, de l’escocès i el català) és una de les respostes socials que han sorgit amb més força en aquesta convulsa Europa de la segona dècada del segle XXI. Sobiranismes que plantegen alternatives democràtiques que no són només identitàries (que no són ni tan sols fonamentalment identitàries), sinó que aporten respostes i sortides pròpies a la crisi i a la liquidesa… El cas català és, en aquest sentit, significatiu: les mobilitzacions populars pel dret a decidir i per la via sobiranista, per la creació d’un nou Estat (nou en més d’un sentit), no han estat només multitudinàries, massificades, sinó que també són festives, il·lusionants, ben diferents de la majoria de les mobilitzacions socials de l’Europa mediterrània, perquè la sobirania s’ha sabut omplir també de contingut social i cultural. I, així, ha esdevingut una sortida factible, útil, regeneradora i, per a una majoria social, necessària. Ja no utòpica, ni marginal.

En els textos que trobareu a continuació, Antoni Castellà analitza el concepte de globalització i la falsa dicotomia entre cosmopolitisme i universalisme, precisament en el context dels canvis sorgits en les darreres dècades, entre els quals la caducitat de l’Estat-Nació. El fracàs de la globalització i de l’homogeneïtzació són el centre de l’anàlisi, també, dels articles d’Isidor Marí i Antoni Lladó, que es decanten, a partir de la sociolingüística i la gestió cultural, amb fonaments i dades, per la via de la pluralitat i la diversitat: el plurilingüisme equitatiu, la projecció universal de la creativitat i la indústria local… Elizabeth Russell, finalment, des de la perspectiva metodològica i teòrica dels innovadors estudis identitaris i de gènere, es planteja arrels i aportacions dels sobiranismes emergents europeus, Escòcia i Catalunya.

La diversitat –nacional, cultural, lingüística…, també de les visions de gènere- és un factor de cohesió, de justícia i de pau. I també de creixement econòmic: la creativitat és un motor de desenvolupament polièdric, que té també els seus resultats localitzadors. Relacionat, precisament, amb la diversitat, la creativitat i el creixement, ha eclosionat un nou concepte, el de diplomàcia cultural: la difusió de la pròpia identitat a partir d’exponents i productes culturals –desenvolupada per entitats governamentals que participen del reconeixement de la pròpia diversitat, però especialment per entitats no governamentals que tenen aquesta voluntat.

No és el mateix la difusió de la pròpia cultura a l’exterior que la diplomàcia cultural. Això, que pot semblar una obvietat (però que n’ és una premissa fonamental), ho afirmava taxativament l’expert  Andrés Ordóñez a l’inici d’una reflexió sobre la importància de la cultura en tota acció diplomàtica (si resseguim la seva terminologia)[1].  Hi establia quatre eixos: 

1. La cultura és una peça estructural del desenvolupament econòmic i social d’un país. I la diplomàcia no deixa de ser un instrument d’actuació externa que ha de servir, també, per millorar les condicions internes.
2. La cultura és, també, un camp estratègic en aquest desenvolupament, com ho són la biotecnologia, les noves tecnologies i l’educació (Ordóñez hi afegia la indústria militar, però en això hi dissenteixo profundament).
3. La cultura és, a més, una punta de llança dels objectius econòmics, industrials i polítics d’un país.
4. I, finalment, la cultura és l’instrument de reconeixement internacional d’un país. Si vostès volen (utilitzant ja una terminologia més pròpia) d’una identitat nacional o, potser encara més precisament, d’una identitat cultural.

Certament, no hi ha país amb una veritable influència en el món d’avui que no tingui una indústria cultural poderosa (o l’estigui construint a marxes forçades, conscient de la seva fortalesa). Així, l’articulació entre les polítiques educativa, econòmica, comercial, financera, cultural i exterior conforma una estratègia planificada dirigida a la cohesió interna, l’expansió comercial i la influència internacional, que esdevenen eines de progrés des de perspectives d’acció social sostinguda. Sense això no hi ha diplomàcia cultural. I la suma de tot això conforma la diplomàcia cultural. Però, no només això.

Hi ha una altra premissa evident, que, de tant que ho és, esdevé tautologia: la projecció exterior  és fonamental per a qualsevol país. Una nació (una identitat, una cultura) ho és perquè té totes les condicions internes per a ser-ho, per diferenciar-se de totes les altres, però també ho és perquè aquestes altres la reconeixen com a tal.

Per això, precisament, la promoció exterior és fonamental per a qualsevol cultura, i encara més en un món essencialment global, globalitzat, també culturalment, on la pròpia existència és ratificada pel reconeixement dels altres. És fonamental per a totes les cultures, també (i potser encara més) per una cultura que no és assumida com a pròpia per cap gran Estat, que no té cap gran diplomàcia política que jugui a favor de la seva promoció exterior. Per això, en conseqüència, la diplomàcia cultural és clau, i encara més, sense potser, per a aquelles cultures que no tenen diplomàcia política pròpia.

El professor Paolo Fabbri, en la cloenda del Congrés de l’European Communication Research and Educations Association, celebrat a Barcelona el 2008, concloïa que una cultura, per a existir i créixer davant dels nous reptes d’aquest segle, necessita de dos conformants sincrònics: 1) autodefinició: l’afirmació de la pròpia identitat;  i 2) traducció: dirigir-se a les altres cultures. És el que volia dir Umberto Eco quan va respondre, a una pregunta (amb alguna dosi de mala intenció) sobre quina era la gran llengua d’Europa, amb una altra afirmació rotunda: “la llengua d’Europa és la traducció”. Ho és, indiscutiblement, en el camp literari: per a la recepció de l’obra d’un escriptor (que és el pas posterior al de la creació), l’important no és la massa crítica dels lectors de la llengua en què escriu, en què realitza la creació, sinó poder arribar a tots els lectors de totes les llengües (o com més, millor) a través de la traducció. És a dir, per a un escriptor com Bernardo Atxaga, que realitza la seva creació en basc (una llengua europea amb un nombre de lectors reduït), el millor camí per a la recepció majoritària de la seva obra no és canviar de llengua, perquè d’això se’n ressentiria la seva creació, sinó aconseguir (com ha aconseguit)que una editorial nord-americana de prestigi la tradueixi sistemàticament a l’anglès, una altra d’espanyola al castellà i successivament (incloent-hi, com així és, el català).

Ho deia el diplomàtic espanyol Manuel Montobbio en un seminari sobre diplomàcia cultural que el Departament de Cultura de la Generalitat va organitzar el 2009: la diplomàcia cultural és un traductor d’identitats. Ho és, sense cap mena de dubtes. La diplomàcia cultural és que el nostre “nosaltres” sigui conegut pels altres. I també és construir un “nosaltres” comú amb els “altres”. El lema, precisament, que l’Institut Ramon Llull –l’organisme encarregat de la difusió exterior de la cultura catalana, la de tots els territoris de la llengua catalana- va triar per a la Fira del Llibre de Frankfurt 2007: “Cultura catalana singular i universal”. La cultura és, així, tant l’ensenya de la nostra identitat singular com allò que ens fa més homologables als altres i ens converteix en universals. Perquè la identitat col·lectiva –nacional, cultural- no deixa de ser la suma de dos eixos, un de vertical (on hi ha realitats com la tradició i el territori) i un altre d’horitzontal (en el qual hi figuren l’època i el context) La diplomàcia cultural, doncs, és traducció, és allò que converteix el singular en universal, que s’insereix en la universalitat des de la pròpia singularitat. És, també, el canal d’internacionalització que suma la pròpia identitat en la diversitat global. Un factor de cohesió interna i externa. D’internacionalització de la diversitat i de diversificació de la globalitat.

I, ja ho he apuntat abans, per a una nació sense estat, per a una cultura que no és assumida com a pròpia per cap Estat, sense una diplomàcia política reconeguda internacionalment, la diplomàcia cultural és un instrument insubstituïble. I té un valor afegit: no hi ha criteris de frontera política per al reconeixement de la diplomàcia cultural. És l’acció positiva la que fa que sigui reconeguda a la realitat. Un exemple paradigmàtica d’això és la cultura catalana, especialment en els darrers anys. Ha estat la convidada d’honor en esdeveniments internacionals de rellevància: les fires del llibre de Guadalajara (Mèxic- 2004) i Frankfurt (2007), els festivals de música i teatre de Guanajuato (Mèxic- 2008) i Bogotà (2009), l’Expolangues de París 2010… I ha estat present amb pavelló propi a la Biennal de Venècia des del 2009 (com també tenen Escòcia i Gal·les).  En tots aquest casos (i molts d’altres), la cultura catalana, de la mà d’un organisme no estatal, ha ocupat el mateix lloc que en edicions anteriors havien ocupat o cultures assumides com a pròpies per Estats o, directament, Estats. Als actes inaugurals hi han intervingut, al costat d’autoritats polítiques dels diversos territoris de llengua catalana, ministres o autoritats d’alt rang del país on se celebrava l’esdeveniment (amb el mateix nivell protocol.lari de quan els convidats eren Estats). I trencant, també, tòpics estatals i uniformitzadors, aquestes autoritats que representaven la cultura en llengua catalana eren transfrontereres, en el sentit que pertanyien a quatre estats diferents: l’espanyol –de Catalunya, de les Illes Balears i del País Valencià-, el francès –de la Catalunya del Nord, la regió del Pirineus Orientals-, l’italià –de la ciutat sarda de l’Alguer- i Andorra –el petit estat dels Pirineus, l’únic que té formalment la llengua catalana com a oficial.

Una demostració de com l’acció cultural exterior, per la via del fet, és reconeguda internacionalment, sense tenir en compte si prové d’un Estat o de qualsevol altra realitat. I que supera fronteres, limitacions governamentals i encaraments de les velles estructures. Una demostració, en definitiva, de com la internacionalització esvaeix la globalització. I encara més en uns temps líquids, a la recerca de noves solideses.

En aquesta cruïlla contemporània, les institucions europees es veu ancorades entre l’antiga i trontollant solidificació d’uns Estats que les volen homogeneïtzadores, globalitzades a partir dels que en duen les regnes, i la força emergent d’identitats nacionals que hi volen ser presents des de la seva pròpia aportació a la construcció d’una nova Europa de la diversitat i dels ciutadans, internacionalitzadora.

Les plataformes d’acció conjunta europea pel que fa a les polítiques exteriors culturals són, de nou, un exemple clarificador de la cruïlla en què es troba Europa. Si l’EUNIC (European Union National Institutes for Culture), amb el ple reconeixement del Culture Programme de la Direcció General d’Educació i Cultura de la Comissió Europea, aplega, certament, instituts més o menys governamentals dedicats a la promoció exterior cultural, també acull delegacions estrictament diplomàtiques. I manté la directriu d’un sol institut o delegació per Estat membre, sense cap orientació pel que fa al tractament de la diversitat, sinó una mera reproducció de l’actitud interna de cadascú. De fet, no es tracta ni tan sols d’un organisme amb acció pròpia: es redueix a coordinar la informació i el calendari de les actuacions dels seus membres a les capitals europees. A la vegada, però, la LAF (Literature Across Frontiers, European Platform for Literary Exchange, Translation and Policy Debate), que també ha obtingut el suport del Culture Programme, almenys per al període 2008-2013, aplega vint-i-quatre instituts i organismes, alguns d’ells estatals (Islàndia, Eslovènia, Eslovàquia, Portugal, Finlàndia, Lituània, Letònia, Estònia…), però també de nacions sense Estat (País Basc, Catalunya, Escòcia i Gal·les). Amb una actitud proactiva, de participació conjunta en esdeveniments i de promoció de publicacions, aquest intercanvi cultural sense fronteres, i no pas casualment, no ha obtingut encara la participació ni dels grans Estats europeus ni del que podríem anomenar les cultures més fortes. Finalment, PETRA (European Platform for Literary Translations), que fonamentalment organitza congressos i trobades d’escriptors, reuneix associacions d’escriptors i traductors de tota la Unió Europea i d’Estats veïns, trenta-cinc en total, sense cap relació governamental i sense cap discriminació per la llengua utilitzada, sigui oficial o no en els organismes internacionals

Aquestes plataformes –tan distintes en voluntat i en acció- constaten la cruïlla europea: els grans Estats al marge del reconeixement de la plena diversitat i nacions emergents que volen tenir la seva pròpia veu, i troben les escletxes per fer-se sentir i ajudar a deconstruir una globalització en mans dels poderosos per construir una internacionalització de la creativitat i la pluralitat.

Per això hi ha qui tem aquestes emergències i qui les veu i les viu amb esperança. Temps líquids. Temps perplexos i d’apostes de futur. De noves formes, nous models, nous llenguatges, nous horitzons… Temps de noves realitats.

---

[1] En un volum publicat a Mèxic el 2004: Reflexiones sobre literatura, cultura y política internacionales.

 

  El Centre Maurits Coppetiers ha editat la traducció a l’anglès d’alguns dels treballs de l’original català -incloent-hi aquest text- en  un volum titulat Globalism versus Internationalism. Cultural diversity as a factor in social cohesion and econòmic growth. El podeu descarregar a: http://www.ideasforeurope.eu/paper/internationalism-vs-globalization-2/

L’original català us el podeu descarregar a http://www.irla.cat/publicacions/#4

 

 

 

Etiquetat: cultura, Europa, projecció exterior, sobiranisme, Unió Europea

Posted in: Gent/país/món, Projecció exterior