Els darrers anys -a partir de les festes de discoteques i, especialment, dels anuncis de Port Aventura- està de moda mantenir profundes converses de bar sobre el perill de perdre les nostres tradicions ancestrals. En aquest cas, la castanyada vs. Halloween, que, com tothom sosté, és una imposició globalitzadora de l’imperialisme ianqui via cinema de Hollywood i sèries de televisió. Així de senzill, i de cert. I no del tot.
A tota l’Europa precristiana se celebrava, d’una manera o altra, la diada dels morts, coincidint, en molts llocs, amb el que es considerava el cap d’any, el triomf de la tardor, als volts del que ara és l’1 de novembre. Diuen que a les terres celtes, entre d’altres costums, la gent es vestia de disfresses espectrals i dimoníaques i feia focs. I que, amb l’arribada del cristianisme, quan es barrejaren -com a tot arreu- els antics costums amb la nova litúrgia, que batejà l’1 de novembre com el dia de Tots els Sants, les antigues celebracions passaren a denominar-se, en l’anglès de l’època, All Hallow Eve, és a dir: “vigília de Tots Sants”. O sigui, el Halloween infantilitzat que els emigrants irlandesos van dur als Estats Units. Resumint: el Halloween de Port Aventura és la importació de la versió nordamericana d’un costum que hi dugueren els catòlics irlandesos resultat de la transformació de pràctiques cèltiques premedievals.
Una altra cosa és que hàgim de mantenir i preservar, sense cap mena de dubte, la nostra castanyada com a costum propi -ni que sigui, possiblement, més modern en els seus orígens- i tota la festa de la vigília de Tots Sants, panellets al capdavant. Ara, allò que uneix totes les tradicions al voltant de l’1 de novembre -cèltiques i cristianes, velles i antigues, allunyades i nostrades- és la mort. Aquí, la visita als cementiris per recordar el dol particular de cadascú i honorar les despulles de familiars i estimats ja desapareguts.
Sigui el dia 1 o qualsevol altre que estigui obert, la visita a un cementiri -més enllà del dol- és una bona lliçó d’història. Al de Torredembarra, per exemple, si, en l’entrada antiga, tombem a la dreta fins passada la cantonada, hi trobem dos nínxols veïns prou relacionats amb la nostra vida social i cultural, i també amb la nostra riquesa popular: el d’Hermen Llorens Estil·les, autor del manuscrit del Ball de Serrallonga de mitjans segle XIX, i el de mossèn Joaquim Boronat, creador de la darrera versió del Ball de Santa Rosalia, gairebé cent anys després. I no massa lluny, a terra, el panteó dels Querol, la família d’aquell Ferran que narrà la nostra festa vuitcentista i que tenia la casa pairal, a la plaça de la Font, just al davant de la fusteria dels Llorens -i un fill del qual fou el fiscal de la pantomima de judici al President Companys.
Però, la làpida que sempre m’ha subjugat es troba poc abans d’arribar a aquells dos nínxols: és aquella que, propietat d’un hereu Gibert, assenyala que hi és enterrat el seu “fiel criado Francisco, natural de África”. Constatació sintètica, contundent i en pedra senzilla d’un esplendorós passat indià -amb les seves llums i les seves ombres-, que podem resseguir, ja amb més riquesa, en els panteons i els nínxols dels Gatell, els Huguet…
Anant de la part més vella a la part més nova podem veure, també, com ha canviat Torredembarra en el pas dels més de dos segles que acull el cementiri actual: només amb la lectura dels noms i dels cognoms l’evidència és clara. Sempre hi ha hagut Halloweens. I ha romàs la castanyada.
(Publicat a “Diari de la Torre”, any XIV, núm. 165, octubre de 2011)
Nota: Podeu resseguir el costum propi d’algunes comarques del país en què la canalla “feia la por” amb carabasses decorades i vestits amb llençols blancs que comenta festes.org: la carbassada
OCCELLI ROBERTO
30 Octubre 2011
E’ VERAMENTE BELLO IL TUO SCRITTO.
SAI FAR VIVERE IN UN BATER D’OCCHIO IL MOMENTO STORICO PRECRISTIANO E POI CI PORTI IN UN PICCOLO CIMITERO, CHE CONOSCO, COGLIENDO I TRE MOMENTI SIGNIFICATIVI DEL MEDESIMO.
COME MI PIACE GIRARE NEI PICCOLI CIMITERI DI MONTAGNA DELLA MIA REGIONE, CON LA MENTE CHE NAVIGA CHISSA’ DOVE E COGLIERE I PICCOLI ATTIMI CHE QUESTI CI DONANO ( UNA FRASE, IL CANTO DI UN UCCELLO, L’URLO DEL VENTO).
manel
3 Novembre 2011
hola josep,
he trobat que a la zona nord del país, i a pagès, els nois robaven les carbasses que hi havia per les cases (el costum casolà de cultivar carbasses està força estès), foradar-les i posar-hi una espelma a dins per “fer la por”. Tot això molt abans que arribés el halloween via televisió.
Pots veure part dels resultats de les meves recerques en aquest article:
http://www.festes.org/directori.php?id=1119
espero que t’agradi!
salut
manel
Josep Bargalló
3 Novembre 2011
Ostres! Interessantíssim!
teresa pallares
24 Novembre 2011
Molt bo aquest article ! En sé molt poc però crec que era als voltans de novembre quan Persèfone tornava amb el seu home, Hades, a l’inframón per tornar a resorgir per primavera fent rebrotar els fruits de la Terra amb l’ajut de la seva mare, Ceres, la deessa de l’agricultura, entre d’altres competències. I aquest mite es tant antic com la història de la nostra civilització perquè el van portar a Europa els indoeurpeus ja no se sap quan, i possiblement amb una altra disfressa ja hi existia des del neòlitic perquè el cicle de la vida forma part de la memòria genètica de la humanitat.
En el fons, el que fem, es continuar celebrant el cicle de la vida (que contempla també la mort) i mantenir el culte a la Deessa Mare, que les diferents religions patriarcals no han pogut erradicar. El poble, amb la seva sapiència i capacitat de supervivència davant els poderosos, no fa altra cosa que transformar en costums els ritus pagans que els hi prohibeix el poder, fent que esdevinguin tradicions, tant a la mediterrània com a la resta del món. El mestre Julio Caro en sabia molt d’això, he de reprendre les seves lectures. Manel, et felicito per la teva recerca. Salutacions a tots
MDolors Sabater
27 Octubre 2014
Gràcies per l’article. He pensat que et podria interessar llegir aquest,. el vaig escriure fa uns anys, CARBASSES A LA CASTANYADA? http://blocs.mesvilaweb.cat/mariadolors/?p=149442
Josep Bargalló
27 Octubre 2014
Gràcies. Molt interessant
Francesc Mercadé
11 Novembre 2015
Josep, sempre m’he fixat en els detalls i això m’ha fet deixar de percebre moltes vegades el conjunt. Potser haver estat impressor em va jugar aquesta mala passada. Recentment aquesta làpida l’he vista reproduïda en diverses publicacions locals. Cada vegada que la veia pensava que parlarien del secret que amaga, i res, ningú ho fèia. Al veure que la reproduïes he pensat això mateix altra vegada. M’atreveixo a parlar-ne ara, el tema està relacionat amb el ja famós fiel criado, a la làpida se’l descriu com a Farancisco, pots dir-me perquè tothom l’anomena Francisco?
Josep Bargalló
12 Novembre 2015
Francesc, a la làpida diu “Farncisco” -tampoc “Farancisco”, com has escrit. Torhom entén que vol dir “Francisco” perquè a) és com ha sostingut la tradició familiar que es deia b) els erros d’aquests tipus eren habituals en els picapedrers