Tots Sants vs Halloween (i un cementiri)

Els darrers anys -a partir de les festes de discoteques i, especialment, dels anuncis de Port Aventura- està de moda mantenir profundes converses de bar sobre el perill de perdre les nostres tradicions ancestrals. En aquest cas, la castanyada vs. Halloween, que, com tothom sosté, és una imposició globalitzadora de l’imperialisme ianqui via cinema de Hollywood i sèries de televisió. Així de senzill, i de cert. I no del tot.

A tota l’Europa precristiana se celebrava, d’una manera o altra, la diada dels morts, coincidint, en molts llocs, amb el que es considerava el cap d’any, el triomf de la tardor, als volts del que ara és l’1 de novembre. Diuen que a les terres celtes, entre d’altres costums, la gent es vestia de disfresses espectrals i dimoníaques i feia focs. I que, amb l’arribada del cristianisme, quan es barrejaren -com a tot arreu- els antics costums amb la nova litúrgia, que batejà l’1 de novembre com el dia de Tots els Sants, les antigues celebracions passaren a denominar-se, en l’anglès de l’època, All Hallow Eve, és a dir: “vigília de Tots Sants”. O sigui, el Halloween infantilitzat que els emigrants irlandesos van dur als Estats Units. Resumint: el Halloween de Port Aventura és la importació de la versió nordamericana d’un costum que hi dugueren els catòlics irlandesos resultat de la transformació de pràctiques cèltiques premedievals.

Una altra cosa és que hàgim de mantenir i preservar, sense cap mena de dubte, la nostra castanyada com a costum propi -ni que sigui, possiblement, més modern en els seus orígens- i tota la festa de la vigília de Tots Sants, panellets al capdavant. Ara, allò que uneix totes les tradicions al voltant de l’1 de novembre -cèltiques i cristianes, velles i antigues, allunyades i nostrades- és la mort. Aquí, la visita als cementiris per recordar el dol particular de cadascú i honorar les despulles de familiars i estimats ja desapareguts.

Sigui el dia 1 o qualsevol altre que estigui obert, la visita a un cementiri -més enllà del dol- és una bona lliçó d’història. Al de Torredembarra, per exemple, si, en l’entrada antiga, tombem a la dreta fins passada la cantonada, hi trobem dos nínxols veïns prou relacionats amb la nostra vida social i cultural, i també amb la nostra riquesa popular: el d’Hermen Llorens Estil·les, autor del manuscrit del Ball de Serrallonga de mitjans segle XIX, i el de mossèn Joaquim Boronat, creador de la darrera versió del Ball de Santa Rosalia, gairebé cent anys després. I no massa lluny, a terra, el panteó dels Querol, la família d’aquell Ferran que narrà la nostra festa vuitcentista i que tenia la casa pairal, a la plaça de la Font, just al davant de la fusteria dels Llorens -i un fill del qual fou el fiscal de la pantomima de judici al President Companys.

Però, la làpida que sempre m’ha subjugat es troba poc abans d’arribar a aquells dos nínxols: és aquella que, propietat d’un hereu Gibert, assenyala que hi és enterrat el seu “fiel criado Francisco, natural de África”. Constatació sintètica, contundent i en pedra senzilla d’un esplendorós passat indià -amb les seves llums i les seves ombres-, que podem resseguir, ja amb més riquesa, en els panteons i els nínxols dels Gatell, els Huguet…

Anant de la part més vella a la part més nova podem veure, també, com ha canviat Torredembarra en el pas dels més de dos segles que acull el cementiri actual: només amb la lectura dels noms i dels cognoms l’evidència és clara. Sempre hi ha hagut Halloweens. I ha romàs la castanyada.

(Publicat a “Diari de la Torre”, any XIV, núm. 165, octubre de 2011)

Nota: Podeu resseguir el costum propi d’algunes comarques del país en què la canalla “feia la por” amb carabasses decorades i vestits amb llençols blancs que comenta festes.org: la carbassada

Etiquetat: cultura popular, Torredembarra, tradició

Posted in: Articles Diari de la Torre / BaixGaiàDiari.cat, Cultura popular