El sonet a l’obra de Jaume Vidal Alcover

Posted on 2 Octubre 2013

1


Jaume%20Vidal%20Alcover

El poeta, crític, historiador, novel·lista i autor teatral –i polemista per convicció- Jaume Vidal Alcover (1923-1991) és un bon exemple de l’interès pel rigor formal dels poetes mallorquins de la segona meitat del segle XX, hereu del formalisme de l’Escola Mallorquina que els havia precedit.

D’entre la seva extensa producció, hi trobem dos poemaris que són exclusius de sonets: Sonets a Eurídice (1962) i Sonets alexandrins (1981). Del primer, Margalida Pons (“Jaume Vidal: la nosa de l’escriptura” a Estudis Baleàrics, núm 46, 1993) ens recorda que la llegenda de l’amor desventurat d’Orfeu i Eurídice, de què parla Ovidi a les Metamorfosis, Jaume Vidal ja l’havia tractada en una narració breu del seu llibre Mirall de la veu i el crit, de 1955. De fet, tant en la poesia com en la novel·la i el teatre, Ja Vidal reviurà insistentment el món clàssic grecollatí, com també havia fet l’Escola Mallorquina, però ell traslladant-lo als seus dies. En la llegenda, recordem-ho, Orfeu plany Eurídice set mesos vora la mar, i per això Jaume Vidal divideix el llibre en set parts, integrada cada una per set sonets, i amb tota la intenció, com recordava el mateix autor:

“El vaig ordenar en una composició numèrica, com si fos un llibre medieval: distribuït en set parts, constant de set sonets cada una, acabats, successivament amb les paraules amor, vida, amor, alegria, amor, mort, amor. Els vaig compondre, a més –perquè em va esser possible-, prenent com a referent la llegenda d’Eurídice i Orfeu: la iniciació a l’amor, la vivificació per l’amor, la fruïció amorosa fins a la joiosa plenitud exultant i la pèrdua de l’amor, amb la consegüent, inútil, davallada als inferns. Els vaig donar, encara, un abillament molt cultural: cada sonet du, com a lema, un vers aliè, a més dels que encapçalen també cada una de les set parts del recull: un total, doncs, de cinquanta-sis citacions; un número màgic, perquè les dues xifres del cinquanta-sis, sumades, fan onze, que és la unitat repetida, i això és cosa plena d’allò que se’n diu connotacions simbòliques. També a la mica de prosa prologal vaig voler anomenar set vegades Eurídice i set vegades Orfeu.”

El llibre té en la poesia amorosa el seu nexe i, en el classicisme, el seu vehicle d’expressió. No només pel pretext de la història d’Ovidi –que ha subjugat molts escriptors moderns i contemporanis, recordem el sonets que Valéry i Rilke dedicaren a Orfeu- i per les reiterades citacions de Petrarca que fa Jaume Vidal, sinó pel mateix model de sonet que fa servir. Així, consta de quaranta-nou sonets, petrarquistes tots, tret de quatre que segueixen els models francesos de rima. Encara és més significatiu que tots els sonets estiguin escrits en decasíl·labs a la italiana i amb dues rimes creuades als quartets (ABBA ABBA). És a dir, el sonet petrarquista pur. I, tot i que hi ha deu combinacions de rimes als tercets, la majoritària amb diferència –vint-i-sis sonets- correspon als tercets simètrics encadenats –CDC DCD-, una de les preferides de Petrarca i de tota la tradició clàssica.

En aquesta mateixa línia de rigor formal, Jaume Vidal utilitza reiteradament les anàfores i fa del segon tercet la veritable conclusió del poema:

Si tant, de massa lliri, t’empresones
en voris torrejants, aires cloent
entorn del prevengut adveniment
que anuncien presències rodones;
 
si tant, de massa rosa, t’abandones
a llocs de l’embat, si, en detriment
del sol, regles l’esguard, mes, blanament,
d’ones arribes i te’n tornes d’ones;
 
si pren la primavera tan resolta
a l’aire del teu gest i tanta fe
demanes al batec d’una ferida,
 
¿com et podré trobar, per quina volta
o drecera et vendré i amb quin alè
tu em tornaràs la manllevada vida?

Malgrat això, la seva poètica recull elements de la modernitat, hereus del postsimbolisme, com ara aquest encavalcament lexical entre el primer i el segon vers, que té també una evident càrrega semàntica –“desesperadament” es converteix, a través d’aquest encavalcament que trenca al paraula en dos versos, en “desesperada- / ment”, és a dir, un mot que en conté dos, la “ment desesperada” de qui viu “desesperadament”:

Estic desesperat, desesperada-
ment visc i em mor desesperadament,
perquè aquest sanglot meu i últim lament
ni al palau de la fosca pot fer estada.
 
Ni al redòs de les ombres, esgotada,
trobarà la veu meva aclariment,
perquè no hi ha dolor ni patiment
que puguin ja donar-li una alenada.
 
Divina mort! ¿I tantes vides fútils
t’entretenen encar, que les inútils
mans meves deixes sense el teu conhort?
 
Què el donaré en venir? Ni una esperança
em resta, ni un record, ni una recança,
errada mort, despiadada mort.

Els sonets de Jaume Vidal presenten, també, una llengua poètica rica, basada tant en els cultisme literaris com en el llenguatge tradicional, en aquest cas el mariner:

La mar estava com sempre. L’he mirada
i hi florien escumes d’altres temps
i eren els vents aquells mateixos vents
que ens dirigien, fàcils, la bordada.
 
Fins i tot era igual l’alta calrada
de l’estiu i, oferides a les dents,
eren iguals les fruites, benolents
com a bocins de carn enamorada.
 
Però la carn no era allà. Perduda,
caigué la nit dels arenals al port
i jo sols no l’hauria coneguda:
 
vella, l’amiga antiga, sense nord,
buida, s’afeixugava i, desvalguda,
només tenia lloc per a la mort.

En l’obra de Jaume Vidal hi ha aquesta suma d’elements distints –dels medievals als simbolistes, dels clàssics grecs i llatins a l’Escola Mallorquina- que la fan molt més suggerent i brillant que el que certa crítica contemporània –de vegades dolguda pel que el poeta n’opinava com a crític també- li ha acceptat-

Ho podem comprovar, també, en l’altre llibre, Sonets alexandrins, que afegeix al neobarroquisme una evident perspectiva metaliterària, com a punta Margalida Pons. El volum s’estructura en dues seccions: els sonets alexandrins pròpiament dits -escrits entre 1959 i 1962, i revisats posteriorment, que són, un altre cop, set parts de set sonets cadascuna, més un sonet que obre la secció i un altre que el tanca; i els “Sonets deuterocanònics”, escrits entre inicis dels seixanta i el 1981, i dividits en dos grups de tretze i nou poemes. El títol d’aquesta segona secció ens torna a revelar la importància que donava Jaume Vidal al pòsit de la diversa tradició cultural mediterrània: deuterocanònics són els llibres que apareixen en les versions gregues de la Bíblia però no formen part del cànon jueu.

La primera secció, els “Sonets alexandrins” estrictes, n’hi inclou, com hem vist, cinquanta-un, tots en versos alexandrins i, de nou, cap seguint el model anglès. Només tretze són francesos. Amb el llibre anterior no el diferencia tan sols el metre –en el primer llibre tots els sonets eren decasíl·labs i en aquest tots són alexandrins- sinó també una major varietat de combinacions de rima:

  • un sonet és de dues rimes encadenades als quartets i de rima maròtica als tercets: ABAB ABAB CCD EED;
  • un altre, de quatre rimes encadenades als quartets i de tres rimes simètriques-minvants als tercets: ABAB CDCD EFE GGF;
  • trenta-dos, de dues rimes creuades als quartets (ABBA ABBA), amb deu models distints de rima dels tercets, essent-te les majoritàries la de tres rimes simètriques-minvants (CDC EED), en catorze ocasions, i, un altre cop, les simètriques encadenades (CDC DCD), en set;
  • una, de dues rimes creuades invertides als quartets i de tres rimes simètriques-minvants als tercets: ABBA BAAB CDC EEC;
  • una, de dues rimes creuencadenades invertides als quartets i de dues rimes minvants-simètriques als tercets: ABBA BABA DDE EDE
  • set, de tres rimes creuades als quartets (ABBA ACCA) i amb tres combinacions distintes als tercets, essent-ne la majoritària també la de tres rimes simètriques-minvants (DED FFE), en cinc ocasions;
  • una, de tres rimes creuades invertides als quartets i de rima francesa als tercets: ABBA CAAC DDE FEF
  • una, de tres rimes creuencadenades als quartets i de dues rimes simètriques encadenades als: ABBA BCBC DED EDE;
  • i, finalment, cinc de quatre rimes creuades als quartets (ABBA CDDC), amb quatre combinacions distintes als tercets, una de les quals, la maròtica (EEF GGF) es dóna en dues ocasions.

És a dir, una àmplia varietat, amb un clar predomini dels sonets de dues rimes creuades als quartets i de tres rimes simètriques-minvants als tercets. Els temes i el to són, també, molt variats. Margalida Pons remarca que alguns són poemes “que contenen, mesclats, sarcasme i plany” i en posa com exemple l’autoretrat “Fill il·lustre”, datat el 1963:

FILL IL·LUSTRE
 
No diguéssiu que jo fos el poeta líric
que plorà llargament en vers ben escandit
i, cansat d’esperar, sols va atènyer l’oblit
que ara li salva aquest possible panegíric.
 
Elogiau-me amb seny i mesura, conformes
amb el poema fet a mida de guardó,
ara que, ja ben mort, em lliurau al perdó,
fets a la veritat de meditades normes.
 
No us fiqueu a explorar l’arrel de solitud
que xucla la llacor del poema: amb paraules
que tothom comparteixi, dau-li nom conegut.
 
La clara perspectiva per bons camins us mena:
no resolgueu l’enigma ferreny de la cadena;
només entreteniu-vos a comptar-li les baules.

La diversitat de temes i to és remarcable: poemes d’amor, de mort i d’enyor; poemes de crítica mordaç del món literari -Xavier Casp, per exemple- i cultural… El seu món és el mediterrani i aquest és també el món de les fonts esmentades per Jaume Vidal: Mallarmé, Juan Ramón Jiménez, Pere March, Dante, Quevedo, Rosselló-Pòrcel, Virgili, Rimbaud… Un altre cop el pòsit cultural i la seva consciència. En aquest sentit, a l’epíleg del llibre, Jaume Vidal fa un repàs històric de l’alexandrí des del segle XII, i reconeix que el fa servir per influència dels modernistes espanyols, en especial Rubén Darío:

“Els quaranta-nou Sonets a Eurídice duien tots i cadascun, i cadascuna de les set parts en què estaven repartits i disposats dins el llibre, una referència literària o lema, que era un vers d’un o d’un altre poeta dels qui varen escriure durant l’època cultural dita Humanisme, entesa, però, aquesta època, lato sensu, perquè el poeta més antic que s’hi menciona és Dante Aligheri i el més modern William Shakespeare.  Per contrarestar o, almenys, compensar d’alguna manera aquest excés de literatura –que veig, ara, que és moda molt seguida-, em vaig proposar no adornar amb cap citació literària els Sonets alexandrins. però ¿qui pot fugir de la literatura? Són les nostres lectures, no els nostres escrits, el que ens honora. (…)

El recull és de temàtica diversa, i m’ha costat ordenar-lo en els set apartats en què l’he distribuït, amb l’encapçalament i la cloenda de sengles tombeaux, a la manera de Mallarmé.”

En aquests Sonets alexandrins, la poètica de Jaume Vidal s’amplia amb un to més lúdic, amb la ironia dels jocs de paraules, que arriben a una rima prou suggestiva i lúdica, amb els “dos” i “amors” que es reiteren:

COM DOS I DOS FAN QUATRE
 
Tu i jo, ja ho veus, tan simple, i dos i dos
fan quatre, com fa llum el sol, i l’esperança
és mantenir en equilibri una balança
on es provin els teus desdenys i els meus amors.
 
Mes, si no podem viure més enllà de tots dos,
mentre la terra gruny i tanta vida avança,
lliurem el nostre invent de cel la benaurança
de fer taules, jugant als bells escacs d’amors.
 
Tanmateix, ¿què hi puc fer, sol meu, si dos i dos
fan quatre i jo t’estim? Oh, tanta anyada vana,
tanta grenyal collita, tanta pena germana
 
de la pena que tens de no estimar-me tant!
Jo t’assegur que el món està reblit d’amors
que vénen cap aquí, vibrant, cridant, cantant.

 

La pròpia tradició poètica mallorquina també hi té el seu lloc. Des de l’enyorat Rosselló-Pòrcel:

 

EPITAFI PER A ROSSELLÓ-PÒRCEL
 
Aquí jau, dins aquest sonet que l’amortalla
amb vot d’obediència, l’aprenentatge agut
d’aquell home que, emprès d’un ram de joventut,
va trobar en la bellesa naixement i acaballa.
 
La mort en honor seu va esmolar prest la dalla.
Fill del foc i més savi que ell, havia sabut
a paraules i formes retornar la salut
i formes i paraules li tixen la mortalla.
 
Ulls viatgers, que anau de la disbauxa al temple
i de la flama al gel, àvidament distrets,
aturau-vos avui davant aquest exemple:
 
estimà feliçment el seny i l’alegria
i visqué ben segur d’haver encertat la tria,
l’ànima deslliurada a l’hora dels retrets. 

 

fins als mestres de l’Escola Mallorquina: 

 

SONET COMPARTIT, O COSTA I LLOBERA
I JOAN ALCOVER ALHORA
 
Per un jardí de Roma, ple d’estàtues blanques,
o al redòs íntim d’uns estudis ciutadans,
del llibre a la conversa, refà lligams humans,
o, sol, escolta el vent que fa cantar les branques.
 
A recer, dins la més florida de les tanques,
o en presó dels obscurs treballs quotidians,
d’hora prenia el vol cap als espais més grans
o bé ja no hi trobava, tardà, les portes franques.
 
Fill i hereu desvalgut o pare desolat,
es mor dejú d’amor o l’amor l’alliçona.
Posats, però, per tal d’enriquir-se l’estona,
 
l’un aquí, l’altre allà, a confegir paraules,
deixaven l’idioma, tots dos, il·luminat:
com a jugant a escacs, que sempre fessin taules.
 

La segona secció del llibre, els “Sonets deuterocanònics”, en recull vint-i-dos, tots també en alexandrins, cap anglès i només tres de francesos, dos dels quals maròtics. Pel que fa als quartets, tots són de rima creuada, però amb una notable varietat de rimes:

  • disset són de dues rimes creuades als quartets (ABBA ABBA), amb nou combinacions distintes als tercets, essent la majoritària la de tres rimes simètriques-minvants (CDC EED), en sis ocasions;
  • tres, de tres rimes creuades als quartets (ABBA ACCA), i tres combinacions distintes als tercets;
  • i, finalment, dues, de quatre rimes creuades als quartets (ABBA CDDC) i tres rimes simètriques-minvants als tercets (EFE GGF)

Les influències de la Generación del 27, com en tants d’altres poetes catalans d’aquells anys, hi són ben evidents:

 

DES DE L’ENYORAMENT
 
Ja, des de les terrasses de Salern, veig les veles,
obedients alumnes de l’embat matiner,
teixint, sàvies, de l’un a l’altre coster,
entre pinars antics, on fan llum les candeles
 
de les cebes marines, sedes velles, les teles
de la infantesa, ben lliurada al sol quefer
de l’esguard aprenent: l’alga i el peix roquer
a la badia dels meus bots i cucaveles.
 
Bella com mai no ho fóres, oh, mar de l’enyorança!,
en l’estiu de Castella, eixut com el pedreny,
em refresques els últims envits de l’esperança.
 
Viatge endins, l’amor és qui et manté i et feny,
perquè ets, aigua tranquil·la, vida meva en bonança,
la pau, això –oh, rim ben acordat!-, el seny.

En d’altres llibres, Jaume Vidal provà models de sonet diferents, com aquest sonetí en heptasíl·labs de Tres suites de luxe (1979):

SONETELL
 
Estrident, igual que
l’esperit de l’agulla,
sota el goig es despulla
del migdia sencer.
 
El nu bona fe
de cap a cor l’embulla
i planys acaramulla
sense aclarir parer.
 
Esfilagarsa l’orde
del foc al paradís
i l’infinit aborda.
 
Per rums, camins d’encís
es va perdent. Desborda
l’enteniment precís.

 

(Per a conèixer més sobre l’obra de l’autor, podeu consultar http://www.escriptors.cat/autors/vidalalcoverj/ )

Advertisements