Hereus d’una tradició poètica excepecional -de Costa i Llobera i Joan Alcover a Gabriel Alomar i Bartomeu Rosselló-Pòrcel-, amb trajectòries vitals a la llarga distintes i amb una projecció també diversa, Llorenç Moyà, Jaume Vidal Alcover, Josep Maria Llompart i Blai Bonet són uns clars exponents de la vitalitat de la poesia mallorquina de postguerra. Sense poder qualificar-los estrictament com una nova generació de l’Escola Mallorquina –els temps són tots un altres ja-, la influència dels seus predecessors es denota en el rigor formal i en la consciència lingüística.
D’entre els molts punts en comú que podríem subratllar –i més enllà de les notables divergències que també els definiren-, hi sobresurten les herències del simbolisme i el postsimbolisme que trobem a la seva obra. Unes herències que els van dur a teixir uns poemes personals, a voltes fins i tot íntims –d’altres més cívics-, que podem sintetitzar en alguns dels autoretrats que ens van deixar -tots ells prenent coma forma el sonet.
De Llorenç Moyà (1916-1981) –el més gran i, de ben segur, el de menys projecció fora l’illa de tots quatre-, aquest autoretrat sorneguer:
AUTORETRAT Sóc baix, sense cridar l’atenció, grisenc, emperò abans mig rossejava, tinc un piquet d’orgull per l’avior, com una mena secular de bava de subtil i anacrònica suor que en genitius i grans casals s’esbrava… Al cavall ivarçós del meu amor la timidesa amb els seus frens el trava, emperò em resta com un foc colgat -molta brasa i flama atapeïda fins que esclata en trobar l’incert forat. Dins meu -només jo ho sent- l’anhel em crida; malgrat tot, com un riu emparedat, sens estralls va avançant la meva vida.
De Jaume Vidal Alcover (1923-1991), un autoretrat més aviat irònic i presentat en forma de panegíric per a després de la pròpia mort:
FILL IL·LUSTRE No diguéssiu que jo fos el poeta líric que plorà llargament en vers ben escandit i, cansat d’esperar, sols va atènyer l’oblit que ara li salva aquest possible panegíric. Elogiau-me amb seny i mesura, conformes amb el poema fet a mida de guardó, ara que, ja ben mort, em lliurau al perdó, fets a la veritat de meditades normes. No us fiqueu a explorar l’arrel de solitud que xucla la llacor del poema: amb paraules que tothom comparteixi, dau-li nom conegut. La clara perspectiva per bons camins us mena: no resolgueu l’enigma ferreny de la cadena; només entreteniu-vos a comptar-li les baules.
De Josep Maria Llompart (1925-1993), un autoretrat d’afirmació cívica i nacional:
Ciutadà sóc de dúctil territori habitant de llampat vilatge esmús; viuen en mi morts sense nom, desori d’obacs penons, fantasmes de pertús. Irat i orat, sermonador il·lús, escric de foc el nom amb pega i vori: tauler d’escacs on prenen possessori neguits, afanys, amb clamoreig ferrús. Sóc verm damnat, humiliat, darrera onada ardent en mar de llim i fang, crit en la nit, desesperada espera, i em faig envant, enllà de negre i blanc, ànima endins enarborant bandera: damunt el groc ditades d’aspra sang.
De Blai Bonet (1926-1997) –l’autor amb més empremta en generacions posteriors- aquest autoretrat amarat d’aquella innegable heterodòxia que defineix el seu univers sòlid:
Tenc setanta anys, m’atribuesc el cos que en tu en té denou a la infantesa amb un metre setanta de promesa que calla, vola, corre, i no és espòs. Fals com el cel som fins al moll de l’os quan dic la veritat de neu encesa davant teu on tu mires la vellesa diürna, amb roses, del meu cor atroç. No em diguis mai que no he d’esperar que vulguis ser la set quan a mi acuts i veus la idea i un baix pedregar. Si no et faig set, és que de mi van bruts els braons d’aigua del meu penyalar que és home i plora amb els teus atributs.
Jaume Vidal Alcover i Josep Maria Llompart van teixir, també, una xarxa de complicitats literàries, plena de notables d’exemples. Com ara aquests dos sonets, en bona part d’autoretrat de la pròpia personalitat. D’entrada, el de Vidal Alcover, que parteix d’un punyent encavalcament lexical entre el primer i el segon vers, que té també una evident càrrega semàntica –“desesperadament” es converteix, a través d’aquest encavalcament que trenca al paraula en dos versos, en “desesperada- / ment”, és a dir, un mot que en conté dos, la “ment desesperada” de qui viu “desesperadament”:
Estic desesperat, desesperada- ment visc i em mor desesperadament, perquè aquest sanglot meu i últim lament ni al palau de la fosca pot fer estada. Ni al redòs de les ombres, esgotada, trobarà la veu meva aclariment, perquè no hi ha dolor ni patiment que puguin ja donar-li una alenada. Divina mort! ¿I tantes vides fútils t’entretenen encar, que les inútils mans meves deixes sense el teu conhort? Què el donaré en venir? Ni una esperança em resta, ni un record, ni una recança, errada mort, despiadada mort.
I, de retorn, el de Llompart, que no només reprèn el joc de l’abrupte encavalcament lexical i d’ allò que significa, sinó que el remarca i l’emfasitza amb una major eufonia del primer vers, que té també la seva càrrega semàntica –“desesperat, dement, desesperada- / ment”:
Desesperat, dement, desesperada- ment, giro esguard i flamareig entorn: gira-sol de la mort a l’aspre born on justa amb mi la solitud cremada. Runa d’ermàs, areny de la mirada, fiten confins orbats, avenc i forn d’àzimes hores, mant escalaborn d’ahir tudat rodola en mar crullada. Erecte el crit, no troba pur envit d’eco fidel; al brollador abolit marcit nenúfar amb indiferència s’esfulla en temps i llot. Sola presència, clamor darrer desfà silenci tens i a rellotge i nit glateix seguit seguit.
Notes
1. Vicent Salvador (2000: Poesia, ciutat oberta: incursions en el discurs poètic contemporani) sintetitzatva així els trets comuns d’aquests poetes mallorquins:
“S’ha repetit sovint que, juntament amb Vidal Alcover i amb Blai Bonet, Llompart representa la superació, a mitjan segle, de l’Escola Mallorquina, que tanmateix hi opera com a substrat. La influència del mític Rosselló-Pòrcel i, més funcionalment, de la poesia castellana del 27 –Lorca en primer lloc, però pense que també Aleixandre- són referències imprescindibles en una primera època.” (pp. 96)
Joan Mas (2003: Domini Fosc (Assaigs sobre poesia)) hi coincideix i inclou Llorenç Moyà en el “grup”, tot remarcant la influència que van rebre de la Generación del 27 i la certa incomprensió que van obtenir en la crítica barcelonina, amb motiu d’aquestes influències i de les seves posicions heterodoxes.
2. Podeu veure, en aquest mateix blog: El sonet a l’obra de Jaume Vidal Alcover
Josep Bargalló 
Posted on 2 Desembre 2013
0