Les obsessions de l’Alícia

Posted on 20 Febrer 2012

0


En l’inici d’aquesta darrera època autonòmica, el President Pujol va prendre un bon grapat de decisions encertades i alguna que, amb el temps, s’ha evidenciat com a frustrant -principalment la relació fiscal entre Catalunya i l’Estat. Dues de les indiscutiblement encertades, en canvi, han resultat cabdals per mantenir, malgrat tots els malgrats, la identitat comuna, el vigor de la llengua i la cohesió social -i nacional- fonamentada en una certa idea de progrés i modernitat.

L’aposta decidida per l’anomenada immersió lingüísica -és a dir, la fixació del català com a la llengua de l’escola- i per la construcció d’un mitjans públics potents i de qualitat -amb tots els matisos que calgui, però sempre de primer nivell, vist especialment el panorama general- són dues de les fites més evidents i encoratjadores del pujolisme. I són, també -i no pas per casualitat-, dues de les obsessions del Partit Popular a Catalunya: la reducció del pes dels mitjans públics i la fragmentació de l’escola en models diversificats i separats -a partir de la llengua.

Que el PP hi aposti -també decididament- lliga de ple amb dos elements claus de la seva ideologia: disminució del pes d’allò públic -en salut, en educació, en cultura, en comunicació…- i unitarisme cultural espanyol -amb la llengua com a arma. I això, a casa nostra, avui, vol dir: com menys Tv3, millor; com menys català a l’escola, també. Vestit, això sí, d’aquest suposat liberalisme de la dreta: el mercat ha de ser sempre i per a tot absolutament lliure i els drets de l’individu estan per damunt dels socials -de l’individu que hi coincideix ideològicament, per ser més exactes. El President Pujol sabia que hi ha, també, interessos nacionals -és a dir, els socials de tota la col·lectivitat. Com ho sap el Partit Popular. Nacions diferents, interessos distints.

I el Partit Popular ha trobat dos aliats per assolir els seus objectius: el Poder Judicial en el cas de l’escola -gens estrany, coincideixen en la nació i, doncs, en els interessos. En el cas de Tv3 -de tot Televisió de Catalunya- l’aliat ja pot semblar més estrany: el Govern Mas, l’hereu que ajuda a destruir el que havia construït el seu progenitor.

Per què ho fa? Només per les seves conegudes confluències amb el grup de comunicació privat més important del país, afavorit per la disminució de quota dels mitjans públics? O perquè el Govern Mas considera que, malgrat tot, és un preu baix a pagar per la seva voluntat d’apropar-se al Govern de Madrid? Potser perquè l’actual CiU prioritza sempre els interessos del mercat quan topen amb els nacionals, contravenint la fórmula del pujolisme que, en elements claus, això no pot ser així? O és que la minorització de la llengua ja no és una preocupació del nacionalisme que representa?

El cert és que la setmana passada Televisió de Catalunya va anunciar que suprimia les seves emissions internacionals. Aquí -a la normalitat dels mitjans públics i a la visibilització del català- s’hi sumava una tercera obsessió del Partit Popular, explicitada una i altra vegada per la seva líder a Catalunya: l’activitat catalana de projecció exterior. Aquesta -la de la projecció exterior- no és que fos una de les prioritats dels primers Governs Pujol -de fet, sí que ho fou del President, però a títol més aviat personal. Malgrat això, amb el temps també s’ha anat bastint una certa projecció internacional institucional, més de país, ni que hagi estat amb prou modèstia –però encara excessiva segons el Partit Popular.

La desaparició de les emissions internacionals de Televisió de Catalunya resumeix -ni que sigui un fet molt concret- les tres obsessions de l’Alicia: menys mitjans públics, menys català, menys presència a l’exterior. Ja tenia raó quan deia dissabte que, ara per ara, és ella qui condiciona el que fa el Govern Mas. O potser no són condicions, sinó coincidències?

(Publicat a http://diarigran.cat/ el 20 de febrer de 2012)