Exercicis de mètrica: “Cançó”, de Pere Serafí

Posted on 22 Febrer 2012

1


Exercici

La mètrica pot ser, també, una eina d’anàlisi conceptual i metodològica. Aquesta “Cançó” del poeta i pintor renaixentista Pere Serafí (1505/1510-1567) utilitza una forma poètica medieval força complexa, plenament estructurada i simètrica. Tot i que la llengua -del segle XVI, per bé que normatitvitzada- pot semblar un parany previ, tampoc no pot representar una dificultat que l’alumne no pugui superar amb l’ajut previ del professor.

Analitza, doncs, mètricament aquest poema i troba’n l’estructura:

    Sí em lleví aquest matí 
    i aníme'n tota soleta
    i entrí-me'n dins mon jardí,
            —de matinet
    l'aire dolcet la fa rira-riret—
    per collir la violeta.
    Ai llasseta!, què faré
                ni què diré? 
    Val Déu que estic dolenta!
    L'amor és que em turmenta.
 
    A mon dolç amat trobí,
    adormit sobre l'herbeta. 
    Despertà's dient així:
            —de matinet
    l'aire dolcet la fa rira-riret—
    si vull ésser sa amieta.
    Ai llasseta!, què faré
               ni què diré? 
    Val Déu que estic dolenta!
    L'amor és que em turmenta.
 
    Io li'n responguí que sí,
    mas que no fos sentideta.
    Ai, que tant pler mai prenguí!
           —de matinet
    l'aire dolcet la fa rira-riret—.
    Que restí consoladeta!
    Ai llasseta!, què faré
              ni què diré?
    Val Déu que estic dolenta!
    L'amor és que em turmenta.

 

Pauta de l’exercici:

Sí em lleví aquest matí             7A           1a Estrofa

i aníme’n tota soleta                 7B’

i entrí-me’n dins mon jardí,       7A

                —de matinet                  4C           (refrany)

l’aire dolcet la fa rira-riret—    4C + 6C

per collir la violeta.                   7B’

Ai llasseta!, què faré               7(B’)D      (refrany)

           ni què diré?                   4D

Val Déu que estic dolenta!     6E’

L’amor és que em turmenta.   6E’

A mon dolç amat trobí,             7A           2a Estrofa

adormit sobre l’herbeta.           7B’

Despertà’s dient així:               7A

                —de matinet                  4C             (refrany)

l’aire dolcet la fa rira-riret—    4C + 6C

si vull ésser sa amieta.            7B’

Ai llasseta!, què faré               7(B’)D       (refrany)

           ni què diré?                   4D

Val Déu que estic dolenta!      6E’

L’amor és que em turmenta.   6E’

Io li’n responguí que sí,              7A            3a Estrofa

mas que no fos sentideta.        7B’

Ai, que tant pler mai prenguí!   7A

                    —de matinet                4C             (refrany)

l’aire dolcet la fa rira-riret—.     4C + 6C

Que restí consoladeta!             7B’

Ai llasseta!, què faré                7(B’)D         (refrany)

               ni què diré?                4D

Val Déu que estic dolenta!       6E’

L’amor és que em turmenta.    6E’

Pere Serafí, possiblement el millor representant del Renaixament poètic català, es va moure, com a poeta, entre el seguiment de models mètrics encara plenament medievals i el conreu de nou tipus de composicions, com ara el sonet. Serfí, si bé no fou el primer sonetista català -que fou Pere Torroella-, sí que fou el primer que en va escriure una col·lecció.

Aquesta “Cançó”, però, forma part del seu corpus mètric de clara tradició medieval. Es tracta d’una dansa retronxada, una varietat complexa de la dansa, amb refranys i rimes internes. Una complexitat que, certament, no és senzilla, però que pot ser entretinguda de trobar.

En aquest cas, són tres estrofes unisonants anisosil·làbiques de deu versos cadascuna -és a dir, tres estrofes que repeteixen, cadascuna, les mateixes rimes i en el mateix ordre, i que estan formades per versos de divers metre. Dels deu versos de cada estrofa, un és un decasíl·lab a minore -és a dir, el tradiiconal, català, de dos hemistiquis i cesura a la quarta síl·laba, amb l’estructura 4+6- i de rima interna, cinc són heptasíl·labs —un d’ells, també, de rima interna—, dos hexasíl·labs i els dos restants tetrasíl·labs.

Podem observar fàcilment -perquè és prou evident- que, no només es repeteix, a cada estrofa, la mateixa rima i la mateixa combinació anisosil·làbica dels versos, sinó que també hi ha versos que es repeteixen literalment, sencers, inalterables. Són el refrany -o retronxa, en poètica medieval- que relliga tota la composició. Així, dels deu versos de cada estrofa, sis corresponen a aquest refrany i són inalterables, mentre que els altres quatre són els que hi varien. Aquests versos variables presenten sempre una continuïtat sintàctica i conformen un quartet heptasil·làbic —que és trencat pel refrany— de rima encadena i alternada. Aquest quartet –sense el refrany intercalat- seria així, en la primera estrofa:

    Sí em lleví aquest matí        7A

    i aníme’n tota soleta            7B’

    i entrí-me’n dins mon jardí,  7A

    per collir la violeta.               7B’

(La rima hi és encadenada pel que fa a la combinació fonètica -ABAB- i alternada pel que fa a la rítmica o sil·làbica -perquè la rima A és en paraules planes i la B, que per això he marcat amb el símbol ‘, en paraules agudes.

L’heptasíl·lab, d’altra banda, és el metre de la dansa trobadoresca, de la qual prové la nostra dansa retronxada medieval.)

Els sis versos invariables pertanyen a un refrany dividit, amb evident riquesa mètrica:

                             —de matinet               4C

    l’aire dolcet la fa rira-riret—       4C + 6C

                (…)

    Ai llasseta!, què faré                 7(B’)D

                    ni què diré?                4D

    Val Déu que estic dolenta!       6E’

    L’amor és que em turmenta.    6E’

De fet, per mirar de ser més exactes, podríem dir que es tracta de dues retronxes distintes. La primera part conté la fórmula «rira-riret», una bagatel·la o frase sense sentit. De fet, els dos refranys estan conformats, de manera prou evident, per un material lingüístic i poètic més antic que el quartet variable de cada estrofa. És a dir, Pere Serafí agafa una cançó antiga -els refranys i d’aquí el nom amb el que s’ha conegut tradicionalment el poema- i sobre ella construeix la seva obra, seguint una metodologia creativa -constructiva- habitual a l’època.

Recordem, finalment, que dos versos dels refranys tenen rima interna. També podem subratlalr que de les dotze rimes de cada estrofa, sis —la meitat— són rimes diminutives -basades en els morfemes diminitius de les paraules respectives.

Una estructura força complexa. I entretinguda de trobar.

Material complementari

La dansa és un gènere poètic trobadoresc —que s’utilitzà encara, com a tal, en el Renaixement—, de contingut bàsicament amorós, tot i que, alguns cops, també podia ser religiós. De fet, els goigs, per exemple, en són una perduració que en manté l’estructura -tot i que la seva temàtica sigui exclusivament religiosa per definició.

La dansa trobadoresca donà altres diversificacions, una mica més diferenciades i per vies indirectes, com la glossa, les lletres satíriques o, fins i tot —almenys segons alguns tractadistes— el virolai. La versificació de la dansa, com a composició fixa, presenta, generalment, de tres a cinc cobles -és a dir, octaves, estrofres de vuit versos- relligades per un refrany. Solia dur entrada i tornada i ser construïda amb heptasíl·labs. L’entrada tenia habitualment quatre versos —la meitat dels vuit de la cobla— i contenia, en el darrer o en els dos darrers versos, el refrany que es repetia al final de cada estrofa. L’estructura de rima de l’entrada es reprèn a la tornada i marca, amb una retronxa -repetició- de rima, la cua de cada cobla. Vegem aquesta rígida estructura en una dansa de Guerau de Maçanet:

Amor joi mi renovella              7A’    Entrada

qui em fa gaiament cantar      7B

i en vós, dona, solaçar            7B

mirant la flor de l’ametlla.        7A’    (refrany)

Per fi, amor naix i fulla               7C’    1a cobla

dins el meu cor una branca,     7D’

que tot cossir me despulla        7C’

contemplant vós, dona franca.  7D’

Doncs, obriu-me vostra cetlla   7A’    (retronxa de rima)

honestament, lliri clar,                7B

que amb vós me vull alegrar     7B

mirant la flor de l’ametlla.         7A’    (refrany)

Gran pensament se prepara       7E’    2ona cobla

denant meu, ricosa joia,              7F’

quant m’esguard la vostra cara,  7E’

que per gran beutat s’enjoia.       7F’

I, doncs, pus mos volers vetlla     7A’    (retronxa de rima)

en vós servir i us honrar,              7B

degai de mi recordar                   7B

mirant la flor de l’ametlla.           7A’    (refrany)

Prats florits per gentilesa               7G’    3a cobla

i enclaus de nobles arbres,           7H’

valga’m la vostra bonesa               7G’

i llevau-me dels freds marbres,     7H’

que jamés santa Marcella              7A’    (retronxa de rima)

no val mai Jesús honrar                 7B

com jo faig vós ni lausar,                7B

mirant la flor de l’ametlla.              7A’    (refrany)

Corals blancs, dins vostra quella   7A’   Tornada (amb retronxa)

honestament vull estar                    7B

i nostre amor conservar                  7B

mirant la flor de l’ametlla.              7A’    (refrany)

En aquest poema, l’entrada, la tornada i, per la retronxa, la segona quarteta de cada cobla, són de rima creuada (ABBA), mentre que la primera quarteta de cada cobla ho és d’encadenada (CDCD).

A banda d’aquest tipus de rima —anomenada «virada» pels preceptivistes, perquè la rima final de cada estrofa és idèntica a la de l’entrada/tornada—, en podem trobar una altra: la de trístic amb cauda, formada, en el segon grup de quatre versos de cada estrofa, per tres versos monorims autònoms seguits d’un altre vers que rima necessàriament amb el refrany: abba cdcdeeea fgfghhha…

La dansa retronxada, finalment, és una varietat de dansa, més complexa, amb refranys i rimes internes, i amb una certa diversitat d’esquemes. Un d’ells pot ser aquest:

    5A + 3A           Primera estrofa

    3A + 3A + 8B

    5B + 3B

    3B + 3B + 8A

    5C + 3C

    4C + 4C

    5D + 3D         (refrany)

    4D

    8D

La dansa retronxada evolucionà, en la nostra poètica, cap a formes distintes, i encara més lliures. Una mostra d’aquestes evolucions és la que trobem en la «Cançó» de Pere Serafí.

Provinents de la dansa trobadoresca, la poètica francesa i la italiana donaren sengles composicions denominades balada –que no hem de confondre amb la composició catalana d’aquest mateix nom. La balada francesa tingué, amb tot, un cert conreu en la poesia catalana medieval. Era formada per una sèrie no delimitada de cobles de versos decasíl·labs, que admetien biocs -és a dir, estrofes més curtes finals. S’assemblava, doncs, a la dansa catalana, però hi variava el metre.

Nota bibliogràfica:

Al meu llibre Manual de mètrica i versificació catalanes (Editorial Empúries, 2007, 2ona edició, ampliada i revisada) hi podreu trobar d’altres elements teòrics complementaris.