Mandingues i siouxs del món, unim-nos!

Posted on 15 Febrer 2012

2


No hi ha més cera que la que crema: d’on no n’hi ha, no en raja. El President del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial espanyols -un home, doncs, que se suposa que sap llegir i escriure, i que, potser fins i tot, ha llegit i ha escrit algun cop alguna cosa-, quan li van preguntar l’altre dia al Congrés de Diputats pel català a la justícia, va sortir parlant del mandinga -llengua noble i històrica, com totes, que s’estén per deu estats diferents del continent africà i és parlada per uns quinze milions de persones.

A Espanya, de l’atzagaiada del senyor cap dels jutges, en diuen sortir per peteneras i perdre’s pels cerros de Úbeda -que vénen a ser una mena de coll de la Teixeta, però bastant més avall. Aquí en diem unes quantes de més gruixudes d’individus d’aquests que sumen la seva ignorància a una notable dosi de mala fe. Que el senyor jutge no tingui ni idea del que és el mandinga -ni com a poble ni com a llengua- és altament probable. Fins i tot és possible que confongui poble amb llengua i segur que no en té ni idea que mandinga, en mandinga, es diu malinke i manna kankan. Però, millor que no ho sàpiga, que encara ho confondria amb un ball francès, el bon home.

Ara, que el nostre benvolgut jutge president no sàpiga que el català és una llengua oficial en més d’una Comunidad Autónoma del seu estimat i indissoluble Estat i que, en canvi, el mandinga no, ja és més difícil de creure. Diria que això ho sap, fins i tot, el Sergio Ramos -el de veritat i el de Crackòvia. Però, tampoc no hi posaria la mà al foc. No pidas peras al olmo que diuen pel país del Poder Judicial i nosaltres ja no estem per massa més cremades de les que duem a aquestes alçades de la història.

Fa anys que els de La Trinca, en aquella cançoneta titulada “Com el Far-West no hi ha res”, ens comparaven, com a país, amb els indis -siouxs, apatxes, arapahoes i més-, mig en conya, mig vés a saber si no serà veritat. Potser això és el que volia dir el senyor jutge amb els mandingues -i no l’hem entès. D’una reserva índia a una història d’esclavatge i colonització, de revoltes i rebel·lions. Clar que ja va dir aquell catedràtic de Dret, pare de la Constitució i eximi defensor de la monarquia, de cognom Peces-Barba, que, de tant en tant, calia bombardejar-nos. Ei, només de tant en tant.

Doncs, això: “els tractats amb rostres pàl·lids / només són paper mullat”. En mandinga es deu dir, si fa no fa, de la mateix manera que en sioux-català.

(Dedico aquestes quatre ratlles a l’amic Malik Malam Cassama, primer casteller negre de la història de la humanitat -segons documenta Món Casteller (1981), volum 2, pàgina 987-, mandinga catalanoparlant i veí de Torredembarra de fa anys)

(Publicat a http://www.delcamp.cat/ el 15 de febrer de 2012)