Sonets multilingües del XVI i el XVII

Posted on 17 Setembre 2011

2


El sonet, que havia nascut a la Sicília de mitjans del segle XIII i havia donat, dècades després, el salt a la Itàlia continental, va tardar molt en expandir-se per Europa. De fet, de veres no ho va fer fins al segle XVI, tot i que, abans, en el XV, ja havien aparegut les primeres mostres de sonets en la poesia castellana, amb el Marqués de Santillana i, en la catalana, amb Pere Torroella.

En aquests dos segles que el sonet va estar, gairebé en exclusiva, en mans dels stilnovisti i els renaixentistes italians, es va consolidar com a obert a una pròpia diversitat formal: afegint-hi versos, duplicant o triplicant estrofes, jugant amb l’heterometrisme, esdevenint eina de debats o tençons… I també adoptant diverses constriccions lingüístiques, més enllà de la rima… D’entre tots els models i submodels que s’hi generaren, n’hi ha va haver de basats en el multilingüisme dels versos. En preceptiva renaixentista italiana, se’n donaren tots aquests:

  • sonet bilingüe, que és escrit en versos en dues llengües: versos italians amb versos francesos o amb versos occitans.

  • sonet trilingüe: versos italians amb versos en dos altres llengües, habitualment francès, occità o llatí.

  • sonetto semiletterato: sonet bilingüe que alterna un vers en italià amb un vers en llatí, construït mètricament aquest com un endecasillabo all’italiana.

  • sonetto metrico: format per set versos italians de l’autor barrejats amb set versos llatins de poetes clàssics, que no són, clar, endecasillabi.

Aquesta afecció pel multilingüisme va tenir molt a veure amb el que es coneix com la “batalla renaixentista de les llengües”. L’humanisme va obrir, en l’Europa que mirava de sortir dels temps medievals, un munt de debats. També sobre allò que ara en diríem les llengües vehiculars de la producció literària –i de la redacció d’obres filosòfiques, històriques o científiques. És a a dir, quina llengua era “més apte” per a què? I fou un debat que es desenvolupà -per complicar-ho una mica- en tres plans diferents: la lluita entre el llatí i les diverses noves llengües; la que enfrontà els conceptes de llengua antiga (o medieval) i llengua moderna (o renaixentista); i, finalment, l’existent entre llengua i dialectes. La Itàlia del segle XV fou, també, un camp prou fructífer d’aquesta batalla.

Tot això va acabar resultant força negatiu per al català, que, en els temps d’expansió de la Corona, va donar els primers textos científics i filosòfics en una llengua romànica i algunes de les millors obres narratives medievals, però que, ara, amb l’inici del seu decliu polític, patirà un evident retrocés com a vehicle literari. En el segle XVI, apareixen autors que estructuren una concepció de diferenciació entre el català medieval –que rebrà el nom de llemosí, barrejant-lo amb l’occità, la llengua dels trobadors- i el català contemporani. I s’inicia, també, el procés de disgregació literària dialectal i hi apareixen les diverses denominacions diferenciadores. I, finalment, un nombre significatiu d’escriptors d’arreu dels territoris de parla catalana esdevenen autors en llengua castellana o bilingües –com ho seran també alguns portuguesos, Camðes inclòs, en un procés semblant, que s’aturarà amb la futura independència lusa- o, també, en llengua italiana o bilingües –com, posteriorment, faran alguns anglesos, que escriuran sonets en italià.

La “batalla renaixentista de les llengües” ens arriba en un moment delicat, certament: el de l’ascensió política de la cort castellana, l’augment del prestigi de la seva literatura i la deserció i desafecció lingüistica de bona part de l’aristocràcia catalana. En el segle XVI l’exemple més clar és, sens dubte, el de Joan Boscà -o Juan Boscán. El poeta barceloní estigué vinculat a la cort de Ferran el Catòlic i del seu nét Carles I, participà en l’expedició a Rodes, fou preceptor del duc d’Alba… Boscà va ser tant l’introductor a la península de la poesia italiana com, a la vegada, l’iniciador la influència d’Ausiàs March dins la poesia castellana del XVI. Tota la seva producció –excepte una breu “esparsa”- va ser escrita en castellà, tant en el cas de la prosa com en el de la poesia. Malgrat les arrels catalanes de la seva obra lírica, Boscán fou una figura cabdal en l’evolució de la poesia castellana cinccentista.. Molts escriptors valencians coetanis abandonaran també la llengua pròpia, totalment o parcialment. Bilingües seran, per exemple, Joan Timoneda, Ferrandis d’Herèdia i Lluís del Milà. Fins i tot la llunyana Alguer rebrà aquests embats: Antoni de Lafrasco escriurà una novel.la pastoril en castellà. La progressiva –i posteriorment definitiva- pèrdua de sobirania de la corona catalanoragonesa i la desaparició dels diversos regnes catalans en seran un element definitori i concloent, perquè, toti que podem adduir que també Lope de Vega, per exemple, va escriure obres teatrals bilingües, en castellà-portuguès i en castellà-flamenc, no és aquest el gruix de la seva obra, al contrari, per exemple, de Lluís del Milà, compositor i músic cortesà cinccentista, escriptor plenament bilingüe -diria, fins i tot, que diglòssic. En el seu Libro intitulado El Cortesano (1561), una obra humorística que recrea de manera fictícia l’ambient de la cort de Germana de Foix i del seu marit Ferran d’Aragó –inspirada en Il cortesano de Baltasar de Castiglione-, reflexa la castellanització de la cort: els criats parlen en català i els cortesans en castellà.

Els sonets multilingües catalans del segle XVI i XVII, doncs, seran hereus dels italians del XIV i XV, però, a la vegada, reflexaran també aquest estat de coses. La majoria d’ells seran fonamentalment bilingües i trilingües, tot presentant l’evolució que no són combinacions de versos de llengües distintes, sinó que estan conformats per paraules que poden ser llegides -i enteses- en llengües distintes, per bé que alguns pocs segueixen estrictament la pauta preceptiva italiana. En trobem exemples en el també valencià Joan Timoneda (c. 1520-1583), poeta, dramaturg, editor i compilador de volums de fama, com el Cancionero llamado Flor de Enamorados, que en català és autor d’alguns dels poemes més coneguts del segle, com els que comencen dient “Bella de vós só enamorós” i “Só qui só, que no só jo”. Timoneda va donar a conèixer dos sonets multilingües –per ser més exactes, un de bilingüe i un altre de veritablement multilingüe. Vegem el primer, el sonet bilingüe, en català-castellà, és a dir, que es pot llegir en cadascuna de les dues llengües, tot i que és notori que el títol no és bilingüe:

 SONETO A LA MUERTE DE NUESTRO EMPERADOR
 CARLOS QUINTO, EN DOS LENGUAJES

La amarga, fatigosa, y dura pena
 que causa del gran Carlos invencible
 la presta despedida, es imposible
 contarla si dolor nos desordena.

 De vates glorioso la gran vena
 es impedida del dolor terrible,
 y en pena tan aguda, y tan sensible
 es insensible peña al que no pena.

 Si el gran rey celestial a Carlos daba
 la general terrena monarquía,
 universal será que esta tristura.

 Y en relatar fatiga que es tan brava,
 los versos faltaran, y la amargura
 no faltarán que aumentan cada día.

I ara la versió ortografiada en català:

L’amarga, fatigosa i dura pena
 que causa del gran Carlos invencible
 la presta despedida, és impossible
 contar-la, si dolor no es desordena.

 De vates gloriosos la gran vena
 és impedida del dolor terrible,
 i en pena tan aguda i tan sensible
 és insensible penya al que no pena.

 Si el gran Rei Celestial a Carlos dava
 la general, terrena monarquia,
 universal serà aquesta tristura?

 I en relatar fatiga que és tan brava,
 los versos faltaran, i l’amargura
 no faltarà, que augmenta cada dia.

El sonet multilingüe de Timoneda és complex, ja que són set llengües les que l’autor hi barreja. I demana, per tant, que el lector en tingui un cert coneixement de cadascuna:

 SONETO EN SIETE LENGUAJES

 Amator sum infelix homicida
 de me per chi d’amarte sempre mai,
 sens esperar de mos turments espai,
 merced y amor en años mil de vida.

 Ollay, ollay vos miña ben querida
 mon gay pensier que m’a trasit en fay
 espavordit, e viure amb dolç e glai,
 dulcis pro te preclara semper lida.

 Guarda pur ben che morte e sepultura
 han de dar fi a ta vida tan penada,
 que de cruel no seas blasonada.

 Pus Deus non fiz crudeza en fermosura,
 no m’oblies ma dama sans per nada,
 puis sola sóts lo bé de ma ventura.

Hi trobem frases o paraules en llatí, català, castellà, italià, occità, portuguès i –amb dificultats- francès. Tot i això, són decasíl·labs pensats a la catalana (o occitana): cesurats a minore, a la quarta síl·laba -a diferència de l’anterior on els accents són més fluctuants

Aquest joc del multilingüisme poètic continuà en el Barroc. El sonet d’aquestes característiques més conegut és un de trilingüe de Jaume de Portell -abat de la Canònica de Sant Vicenç de Cardona entre 1717 i 1719-, que vol tenir sentit en llatí, castellà i català. Compost en honor de Sant Tomàs d’Aquino, fou publicat per primer cop a l’edició revisada de la famosa Arte poética española, de Juan Díaz Rengifo, que féu Josep Vicens el 1703.

 SONETO MUSA CATALANA,
 CASTELLANA, LATINA

 Sol de Aquino, de sphera peregrina,
 heroica, excelsa, clara, prodigiosa;
 gloria de Italia gracia mysteriosa,
 arca de sciencia, fama de doctrina:

cathedras de infinita disciplina,
 academias de sapiencia gloriosa,
 methodos de obediencia religiosa,
 thronos fundas de sacra medicina.

Si declaras sentencias tan profundas,
 si tu frequentas citharas phebeas,
 si apollineas cantas circunstancias,

amplifica, Thomas, venas fecundas,
 administra poeticas ideas,
 metricas representa consonancias.

El sonet -de versos decasíl·labs si es mesuren a la catalana, i endecasílabos, si es fa a la castellana- pot llegir-se en català, tot i que és evident que l’ortografia utilitzada és clarament castellana.

El multilingüisme és un bon joc retòric, practicat en totes les literatures, però que ha tingut els seus acèrrims contraris -i no només perquè habitualment no presenta uns resultats estètics de primer ordre, que diguéssim, sinó, especialment en el cas de la literatura catalana, perquè s’ha entès sempre com una mostra del seu sotmetiment a la castellana. Aquesta és, precisament, l’opinió que sostenia Josep Romeu, en parlar d’una sextina bilingüe del segle XVII i fent esment del sonet també bilingüe de Timoneda:

El més lamentable, però, és el caràcter deliberadament híbrid de la llengua emprada, que és apta per a una lectura catalana o per a una de castellana segons la pronunciació. Aquesta aberració, força freqüent als segles XVII i XVIII, no és, però, una invenció de l’època del poema, ja que Joan Timoneda, al seu Cancionero llamado Sarao de Amor (València, 1561), publicà un Soneto a la muerte de nuestro emperador Carlos Quinto, en dos lenguajes, “L’amarga, fatigosa y dura pena”, que ja és d’aquesta irritant i absurda mena.” (1991: Poesia en el context cultural del segle XVI al XVIII, 2on volum, 28-29)

Aquests “pecats”, però, a casa nostra no són atribuïbles només als segles XVI, XVII i XVIII, l’època “nociva” de la “decadència”. Ja n’hi havia hagut en èpoques “glorioses”: el segle XV també ens havia donat textos multilingües, com és el cas de Romeu Llull, autor de poemes en català i d’alguns esporàdics en castellà i italià, i d’aquesta “Cançó de quatre llenguatges”, en català, occità, castellà i italià:

 Di’ te dia tanti guany
 quanto bien quero por mi.
 Fi, de part diable, fi,
 e de mi no 't cures may.

 Più putze che la schalonya,
 que no te puedo veher;
 pudenta, plena de ronya,
 tant qual no se puet dizer.
 Tu, secondo che si fai
 asno mucha leher vi.
 Fi, de part diable, fi,
 e de mi no 't cures may.

(En versió de Martí de Riquer: “Déu et doni tantes desgràcies com béns desitjo per a mi. Fuig, vés al diable, fuig, i no et preocupis de mi. Puts més que la ceba, que no et puc veure, pudent, plena de ronya, tant que no es pot dir. Segons sembla tu est com l’ase, el qual mai no he vist llegir. Fuig, vés al diable, fuig, i no et preocupis de mi.”)