Espanya té por de l’aranès? (Espanha a pòur der aranés?)

Posted on 20 Setembre 2011

3


L’aranès és la llengua pròpia dels habitants de la Valh d’Aran, on la parlen (segons dades de 2001) unes 4.700 persones. De fet, l’aranès és una variant del gascó, un dels dialectes de l’occità. Estès en un territori força vast (el terç sud de l’estat francès, Mònaco, les anomenades valls occitanes d’Itàlia –unes partions del Piemont i la Ligúria- i un enclavament de Calàbria, a banda de l’Aran), l’occità és parlat avui per poc més de 500.000 parlants. Molt de territori, però pocs locutors.

L’espanyol, en canvi, és la segona llengua més parlada al món (com a llengua materna) i també és la segona més estudiada. Uns 400 milions de persones la tenen com a primera llengua i vora de 100 més com a segona. És oficial en més de 20 estats de tres continents i en un munt d’organismes oficials. L’occità, a les antípodes, només és oficial per una de les seves baules extremes i amb menys massa crítica, l’aranès: ho és a Catalunya, conjuntament amb l’espanyol i el català, i tan sols des de l’aplicació del nou Estatut de 2006. Abans, des de 1984, ja’era, això sí, la llengua vehicular de l’ensenyament a les escoles d’Aran.

El 22 de setembre de 2010 el Parlament de Catalunya, en compliment del mandat estatutari, va aprovar la Lei der occitan, aranés en Aran, que oficialitza la llengua occitana al conjunt del Principat, atorga més drets a l’aranès i als seus parlants i la considera llengua preferent a la Vall. Ara, el Tribunal Constitucional, a instàncies, del Govern de l’Estat, ha suspès temporalment la Llei i tot fa pensar que, vista la darrera jurisprudència de l’alt tribunal espanyol, acabarà esmolant-la en dos aspectes claus: la consideració de l’occità/aranès com a preferent en el seu territori i la seva oficialitat en el conjunt de l’administració a tot Catalunya.

És a dir, els legítims defensors del futur de l’espanyol –tots els governs ho han de ser de les llengües que consideren com a pròpies- tenen por que l’aranès els pugui fer ombra: 7.400 parlants trilingües o tetralingües (els aranesos parlen, a més, el català, l’espanyol i, sovint, el francès) contra 400/500 milions, en un bona part monolingües. Ni l’Astèrix i l’Obèlix, en la seva millor forma, no s’havien plantejat mai una lluita tant desigual. Espanya té por de l’aranès, de la seva oficialitat, de la seva consideració de preferència…?

Segurament no. Tot deu ser més senzill i més preocupant: Espanya el que té por és a la diversitat i, especialment, al seu reconeixement. En un intercanvi de tuits, el mateix dia de la suspensió, @pepsauri em deia: “No pateixen per l’espanyol. El seu ADN és esclafar tot el que, estant en inferioritat, difereix del que consideren espanyol”. “Cert, és un ADN en blanc i negre, incolor, insípid… sense matisos, ni olors, ni accents…”, li vaig respondre. No tenen por de l’aranès, dels seus 7.400 parlants. Almenys, no tan sols: tenen una por terrible, endèmica, a qui no parla com ells, siguin set mil, siguin milions. A la diversitat, la pluralitat… Als matisos, els accents…

I els que tenim la sort i la voluntat-de parlar més d’una llengua (tot i viure’n una com a pròpia, com tothom arreu del món) sabem que, quan hi ha llengües en contacte, mai es troben en les mateixes condicions: sempre n’hi ha una amb més parlants, amb més projecció internacional, amb més ús per part de la indústria cultural i mediàtica… I que les llengües en contacte generen un ecosistema propi que necessita d’accions de sostenibilitat i de preservació, sempre en favor de la que té menys parlants, menys projecció, menys ús industrial… El català davant del castellà, l’aranès davant del català i del castellà… Però, n’hi ha que, per ADN, són depredadors de mena.

I un afegitó: m’hi imagino els pròcers de Madrid fent-se preguntes espaordidores: l’aranès oficial a tot Catalunya, si només s’hi parla en una part petita, en un racó, a muntanya, i no és la llengua de tots els catalans? l’aranès llengua preferent a l’Aran, i no el català (perdó, el castellà)? Imagineu-vos que va i queda tal com diu la Llei del Parlament: vés que encara no se li passi pel cap a algú que això mateix podria succeir amb el català respecte a la seva Espanya. Res, inconstitucional i endavant les atxes. Perdó (de nou), las haches.

I si algú creu que exagero, pitjor seria pensar que, realment, creuen que els 4.700 aranesoparlants posen en perill el futur de l’espanyol. Si volen viure en blanc i negre, ara és l’hora de triar el nostre propi camí. En color.

P.S. Tampoc, però, cal que ens rabegem de cofoisme: si bé el 1984 la Generalitat ja va introduir l’aranès com a llengua vehicular a l’ensenyament obligatori de l’Aran, tampoc no podem amagar que, després, hem tardat excessivament en reconèixer a l’aranès i als seus parlants tots els seus drets. Una mica més ràpids sí que haguéssim pogut anar.

Nota: Aquest post, traduït a l’anglès amb el títol “Is Spain affaid of occitan”, ha estat publicat a http://helpcatalonia.blogspot.com/2011/10/is-spain-afraid-of-occitan.html?spref=tw

Etiquetat: , ,