El cas dels catalans. Tres notes per a l’11 de setembre

Posted on 11 Setembre 2011

3


(Aquest text ha estat publicat inicialment en versió anglesa, amb el títol Heirs of Defeat, a http://helpcatalonia.blogspot.com/p/special-edition-september-11th-national.html . L’he escrit, doncs, pensant en un públic no català. Per això, ara hi he suprimit alguns comentaris balders per als lectors del país)

1. Catalunya

Devia ser el 2004: com a conseller en Cap de la Generalitat, vaig visitar una antiga masia senyorial dels afores de Barcelona. A la porta em va rebre el seu actual propietari, un empresari hoteler amb càrrecs diversos al món patronal, i el primer que em va dir fou: “És per a mi un honor rebre el segon conseller en Cap que visita aquesta casa”. “Qui havia vingut, el conseller Mas o el conseller Carod?”, li vaig preguntar. Eren els meus immediats predecessors i els únics consellers en Cap des de la derrota catalana -i la corresponent victòria borbònica- del 1714. “No, el primer fou Rafael Casanova”, em va respondre somrient.

Casanova va ser el darrer conseller en Cap del Consell de Cent de Barcelona i el comandant de les tropes defensores de la ciutat el 1714, quan caigué ferit de bala el mateix 11 de setembre, data de la capitulació de Barcelona, de la supressió de les institucions pròpies i de la conseqüent pèrdua de la sobirania nacional de Catalunya -per dir-ho en termes entenedors, ni que resulti una mica simplificador.

 L’anècdota, però, és simptomàtica de la història moderna de Catalunya i del que som com a país: un empresari i dirigent patronal reconeixia davant un membre del govern d’esquerres que, malgrat totes les derrotes i les pèrdues, Catalunya ressegueix un fil històric d’existència i afirmació nacional i institucional. Aquesta és la lliçó de l’11 de setembre. Vam ser, però també som i serem. Vam perdre la nostra sobirania, però no renunciem a recuperar-la. I, cada cop més, volem recuperar-la. I la vàrem perdre en guerra i la recuperarem en pau.

Per cert, l’empresari em va fer a mans una publicació on es relata documentalment que la masia fou incendiada el 1714. El seu propietari, consogre de Rafael Casanova, la reconstruí i la tornà a habitar immediatament, poc després que aquest fos desposseït militarment del càrrec de conseller en Cap per les tropes espanyoles ocupants.

2. Europa

La contesa bèl·lica que acabà el 1714 amb la capitulació de Barcelona no fou -de cap de les maneres- un conflicte intern català, ni un conflicte exclusivament ibèric. Fou, per damunt de tot, un conflicte europeu que es dirimí en terres de l’antiga corona d’Aragó, fonamentalment valencianes i catalanes. El juny del 1705, a Gènova, comissionats catalans i el de la reina d’Anglaterra, Mitford Crowe, van signar un pacte pel qual la corona anglesa prometia “la seva garantia perpètua per a assegurar els privilegis i lleis del Principat de Catalunya”, quan el nostre país ja estava en guerra amb els exèrcits espanyol i francès. La corona anglesa -especialment a partir de 1710, quan els torys van arribar al poder- no va complir el seu compromís i va abandonar Catalunya en una lluita clarament desigual. Ja el mateix 1714 diputats anglesos van fer sentir la seva protesta pel que s’anomenà, arreu d’Europa, “el cas dels catalans”.

De fet, el “cas dels catalans” és com es va conèixer el conjunt de debats i d’acords sobre Catalunya, produïts, entre 1712 i 1714, en el marc de les negociacions iniciades arran dels problemes sorgits per la guerra i que motivaren el Tractat d’Utrecht, que significà el definitiu aïllament dels catalans i obrí el camí a la victòria de les tropes borbòniques. El “cas dels catalans” tornà a l’actualitat, poc després, el 1719, amb la invasió anglofrancesa del nord de Catalunya: el ministre francès Guillaume Dubois, pressionat per l’anglès lord James Stanhope, va proclamar la restauració de l’estructura constitucional catalana. La invasió, però, no prosperà i un nou acord internacional va deixar les coses com havien quedat el 1714. Un darrer ressò del “cas dels catalans” aparegué el 1736, amb la publicació de l’opuscle Record de l’Aliança feta al Sereníssim Jordi Augusto Rey de la Gran Bretanya, un missatge adreçat al rei Jordi I d’Anglaterra, on se li recordava l’aliança pactada “per la llibertat de Catalunya”.

Va ser, doncs, un conflicte internacional, que acabà benificiant un Regne d’Espanya en expansió. I que perjudicà Catalunya, amb gairebé tres-cents anys ja de pèrdua de la seva sobirania i de les seves llibertats constitucionals. Com sostenen alguns historiadors, el pacte de Gènova de 1705 no va ser mai derogat. Tant fa, però, per bé que és cert que el no encaix de Catalunya dins Espanya -evident com mai avui- ha de tenir la seva solució, precisament, en una nova Europa, de la gent, dels pobles i de la llibertat. Una nova Europa per a una Catalunya renovadament lliure: això també és, per a nosaltres, els catalans, la commemoració de l’11 de setembre. La fi del “cas dels catalans”.

3. Món

A la Biennal d’Arts Plàstiques de Venècia de 2009, Catalunya va estrenar la seva presència amb un pavelló propi -com ja tenien Gal·les i Escòcia. El pavelló contenia un projecte d’art conceptual que acollia el treball de diversos artistes, sota el nom de “La comunitat inconfessable”. Un dels artistes, Daniel G. Andújar, treballant sobre imatges extretes d’internet, en un espai tancat i de manera molt austera, hi va situar tres petites pantalles, totes dedicades a l’11 de setembre: la caiguda de Barcelona el 1714, el sagnant cop d’estat de Pinochet a Xile el 1973 i els atemptats contra les Torres Bessones de Nova York el 2001.

Coincidències històriques per a tres dates en què la llibertat i la vida de les persones patiren un atac frontal i despietat. Tres commemoracions en una: l’11 de setembre és el record de la bàrbarie i un clam universal de llibertat.