Terence MacSwiney
El 12 d’agost de 1920, l’alcalde de Cork, el dramaturg i escriptor Terence MacSwiney (en gaèl·lic Tordhealbhach Mac Suibhne) va ser detingut, a Dublín, per les autoritats ocupants angleses, acusat de “possessió de documents favorables a la sedició”. Quatre dies després, el 16, fou jutjat sumàriament per un tribunal militar -és a dir, sense cap garantia legal- i condemnat a dos anys. MacSwiney, que havia nascut el 1879 a Cork, havia estat escollit, el 1918, diputat pel Sin Féin i, arran de l’assassinat del batlle Thomas MacCurtain, havia estat nomenat alcalde de la seva ciutat el mes de març de 1920, poc abans, doncs, de la seva detenció.
Un cop empresonat, a Brixton, va iniciar una vaga de fam que va arrencar un corrent de solidaritat per a la causa independentista irlandesa: onze presos republicans, de Cork mateix, van iniciar, també, una vaga de fam; el president nordamericà va amenaçar el Regne Unit de declarar un boicot formal al productes britànics; diversos governs sudamericans van demanar la mediació del Papa; va haver-hi proteses als carrers de ciutats de França, Itàlia i Alemanya… Malgrat tot, el govern de Londres es va mostrar inflexible, al·legant que la llibertat de l’alcalde comportaria efectes “desastrosos” en una Irlanda ja en guerra i que faria mal a la moral de les tropes unionistes. MacSwiney va entrar en coma el 20 d’octubre i va morir el 25, després de 74 dies de vaga de fam, el que va fer augmentar encara més la solidaritat amb Irlanda arreu d’Europa i Amèrica. I a Londres mateix: la capella ardent, situada a la Catedral catòlica de la capital anglesa, va ser visitada per més de 30.000 ciutadans.
El sepeli a Londres
A tota Europa, i també a casa nostra. L’1 de setembre, dues setmanes després de l’inici de la vaga de fam, el CADCI (el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria, una associació catalanista que va esdevenir un potent i popular sindicat) va enviar una petició al Primer Ministre britànic demanant l’alliberament de l’alcalde de Cork. “L’Acció”, el periòdic del CADCI, va encetar, també, una campanya a favor de MacSwiney, que qualificava com “aquest home excepcional, que d’ençà del seu empresonament ratifica, dia darrera dia, la seva voluntat indomenyable de sacrificar la vida per la seva concepció de la Pàtria”. I cinc dies després de la seva mort, l’1 de novembre, festa de Tots Sants, el CADCI va convocar una manifestació a Barcelona, amb una gran assistència, al final de la qual, tornant a “L’Acció”: “El poeta Ventura Gassol va llegir magnificament una bellísima poesia original exhaltant la gesta sublim de l’alcalde de Cork, produint en el concurs una forta emoció”.
Es tractava, es tracta, d’un poema vibrant, basat, inicialment, en una coneguda cançó popular, “La presó de Lleida”. Sembla, però, com si, Gassol hi hagués afegit dos poemes distints, la recreació de la cançó -en hexasíl·labs- i, per altra banda, un seguit de quartets en decasíl·labs que s’hi barregen, especialment en la segona part. De fet, el poema sovint ha estat reproduït fragmentàriament i amb una ambvivalència de títols: ”La presó de Lleida” i “Glossa en la mort de Mac Sweney”, que és com Ramon Muntaner va titular la cançó que va crear, a mitjans 70, en base d’alguns dels quartets decasíl·labs. Sigui com sigui, així és com Ventura Gassol el va publicar a Les tombes flamejants el 1923:
LA PRESÓ DE LLEIDA. GLOSSA En la mort de Mac Sweney, alcalde Cork A la ciutat de Lleida n'hi ha una gran presó, de presos mai n'hi manquen, que no n'hi manquen, no. Té les muralles altes que es beuen la claror: són negres, d'esclavatge, d'afronts i de dolor, que els presos que hi ha dintre, no en són de presos, no. Són fills tots d'una pàtria i esclaus de l'opressor d'aquesta Catalunya un remps bell jardí en flor, palau de vent, de cel i de mar blava, palau de llum i avui negra presó. -Canteu, canteu, bons presos, canteu-ne la cançó. -Com cantaríem ara si estem a la presó. Fa temps que encar la dèiem amb deixos d'amargor, perdérem la tonada i sols ens resta el plor, tenim encar poc odi per dar-li un altre to que tregui el foc enfora i a dintre ofegui el plor, els nostres fills que puguin ja ho sabran fer millor. Escolta a les entrades, no hi sents quina remor? Són ells que ja la canten i en fan un ball rodó. Espera, doncs, que creixi la rotllana i que els petits cantant-la es facin grans i adéu, presó de la ciutat germana, no hi haurà murs prou alts pels catalans. A la ciutat de Lleida n'hi ha una gran presó. Si quan els presos canten fan tremolar de por, avui que no s'hi senten ni hi respiren gelen els ossos d'una esgarrifor. Es miren l'un a l'altre amb cara blanca d'una claror de morts que els ve de lluny, senten una cançó enllà de la tanca i el front se'ls gela i se'ls estreny el puny. Que és la cançó que els ve del fons d'Irlanda, mig feta d'odi i mig d'oracions que arbora el cel més fosc de banda a banda i salta els murs més alts de les presons. Mac Swenwy l'ha entonada i ara volant lleuger, ni un cavall blanc, l'ha coronat amb llum de l'estelada i l'hi ha tret aquell regust de sang. Tu, carceller, què hi fas aquí a la porta? I què en treus de tombar tres cops la clau? Per esclavitzar homes és poc forta, és massa obert encara aquest cel blau. A sota d'aquest cos que fermes ara, què creus que hauràs fermat a la presó? Mac Sweney lliure, i més encès encara, vola al davant dels seus i els don ardor. I ara que la mort, per més fermança, l'ha fet un xic més blanc i més esvelt, ja no et resta tan sols ni l'esperança d'abatre el que ja és llum i vent i cel. La deslliurança tant l'ha volguda tota que no et volgué donar ni un glop de sang, que se n'ha anat bevent de gota a gota i només t'ha deixat la pols i el fang. I encara aquesta pols amb l'esperança que un vent d'adéu un dia no llunyà ensuma l' hora de la deslliurança la reveurà de nou i l'encendrà. Al cor ombrós d'Irlanda n'hi ha una gran presó: que ja no hi queden presos, que no n'hi queden, no. Mac Swenwy, blanc de cara, gelat encara de la suor de mort, ha obert un esvoranc a les muralles i cel amunt se'ls va enduent a tots. Uns el segueixen amb la faç tranquil·la, uns altres erts com ell, vestits de blanc, altres espurnejant-los la pupil·la i uns altres amb vestits tenyits de sang. Esperit de Mac Sweney, germà nostre, oh, si també ens obríssiu la presó! són tan negres els murs, tan greu el sostre, que no hi veiem claror. Què en trauríem de viure aquesta vida, ni de veure el somriure d'uns ulls blaus, ni de tenir la taula ben guarnida, si el cor ens deia encara: sou esclaus.
És un poema vibrant, escrit per a ser llegit en veu alta, declamat pel seu autor. Ventura Gassol (1893-1980) fou poeta i dramaturg, però també un activista polític -que arribaria a Conseller de Cultura de la Generalitat republicana- i, especialment, un popular orador, habitual company de Macià i Companys en els seus mítings. De fet, el Gassol poeta acabà essent aclaparat, superat, pel Gassol orador. Anys després, ja a l’exili comú, Joan Puig i Ferreter, convilatà de Gassol -els dos eren de la Selva del Camp-, company seu a Esquerra Republicana, excel·lent narrador i dramaturg i heterodox vital, ho va dir molt clar: “Ventura Gassol seria un gran poeta si oblidés més sovint que és un gran orador. (…) Sempre he pensat que la política i la popularitat li han fet mal com a poeta”. Cert, la seva faceta pública, que l’allunyà de ser acceptat com a poeta de prestigi per les elits més intel·lectuals, i la seva facilitat versificadora, habitualment tampoc no massa ben vista pel cànon, l’aproparen, en canvi, a una notòria popularitat en els anys 20 i 30.
Gassol -amb la seva característica corbata de llaç- al costat de Companys
Així, a Gassol li succeí, com a poeta, el que acabà succeint amb el temps històric que va viure com a protagonista: la incomprensió amb el pas dels anys, no només dels franquistes -aquesta prou òbvia-, sinó també dels intel·lectuals progressistes -que el trobaven massa nacionalista, nacional- i dels crítics catalanistes -per als quals era massa abrandat, radical. I Ventura Gassol fou, sens dubte, un poeta distint, que també voreja alguns dels camins de l’avantguarda. La seva passió, el seu abrandament, no l’acabaren d’encabir en el noucentisme, per molt que ho sigui en la forma i ho sembli en la llengua poètica. Carles Riba, en un article del mateix 1920 (reproduït a Obres completes, II. Crítica, 1), ho veia així:
“La passió del nostre Ventura Gassol, en canvi, sembla necessitar, com el vent, un espai sense límits. No és tensió, ni tan sols arremorament de forces entorn d’un sol punt del sentiment o de la intel·ligència; sinó més aviat el voler que s’amolla en una avinentesa d’infinita llibertat. No és continguda dins el vers; ans hi passa per damunt, el deixa, per dir-ho així, enrera, arrelat però tot escabellat i inclinat a l’encalç de la ratxa, com els arbres d’una collada ventosa.”
I aquestes paraules de Riba s’addiuen perfectament a la “Glossa” dedicada a l’alcalde de Cork i a la majoria del poemes de Les tombes flamejants, inserits en una onada de poesia patriòtica que ha patit aquella incomprensió posterior. La majoria de cultures en tenen, certament -i de bona i de dolenta, i de mediocre, com ho pot ser l’amorosa, l’espiritual, l’eròtica o la irònica-, però sembla com si la nostra tampoc pogués ser com les altres en això, i calgués amagar aquest corrent que tingué el seu zenit en els anys 20 i en l’obra de Salvat-Papasseit (especialment a Les conspiracions) i Gassol.
El poema que encapçalava i donava nom al tercer llibre de Ventura Gassol, Les tombes flamejants -el poemari que acollí també “La presó de Lleida”- és una bona mostra d’aquesta poesia patriòtica, abrandada i gens tòpica:
LES TOMBES FLAMEJANTS Fou una pàtria. Va morir tan bella, que mai ningú no la gosà enterrar: damunt de cada tomba, un raig d’estrella; sota de cada estrella, un català. Tan a la vora de la mar dormia aquella son tan dolça de la mort, que les sirenes dia i nit oïa com li anaven desvetllant el cor. Un dia es féu una claror d’albada, i del fons de la tomba més glaçada fremí una veu novella el cant dels cants: -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre. Ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra, Oh, Pàtria de les tombes flamejants!
Un sonet -maròtic pel que fa a la combinació de les rimes-, ple de passió, certament, que és clàssic en el metre –el decasíl·lab a la italiana- i en la distribució del contingut, i que esdevingué aviat molt popular. En les diverses edicions de Les tombes flamejants el sonet hi és publicat sense separacions tipogràfiques de les estrofes, mentre que a Fleurs, volum que el mateix Gassol va editar en francès el 1943, sí que va aparèixer amb les tradicionals separacions.
LES TOMBES FLAMBOYANTS Il fut une Patrie. Elle mourut si belle, que nul jamais n’eût osé l’enterrer: sur chaque tombe un rayon d’étoile, sous chaque étoile, un catalan. Elle dormait si près de la mer de ce sommeil si doux de la mort, qu’elle entendait jour et nuit les sirènes qui peu à peu lui réveillaient le cœur. Un jour se fit une clarté d’aurore et du profond de la plus froide tombe une voix nouvelle frémit du chant des chants : Feu nouveau, descends du ciel et rallume-toi ! L’heure a sonné de disperser les cendres aux vents, O Patrie aux tombes flamboyants !
Gassol, que abans havia publicat Àmfora (1917) i La Nau (1920), dos llibres encara amb un deix romàntic, passat pel sedàs del noucentisme, donà un nou tomb a Mirra (1931), el seu quart poemari i el darrer que publicà en el que podríem qualificar de condicions normals. Dedicat a Macià, Mirra conté poemes civils i d’altres d’espirituals -”El Nadal dels captius” segurament és el més reeixit-, però també de clarament sensuals -“Sensacions de cabaret” i “A una negressa”- i, especialment, dos de datats a Nova York -en un viatge amb Carner-Ribalta: “Sensacions d’ascensor, baixant d’un gratacels” i “El gegant de 99 Fronts”. Aquest darrer, amb uns versos lliures de voluntat avantguardista, com d’altres elements textuals i de to innovadors, sembla anunciar un nou tomb en la poesia de Gassol:
EL GEGANT DE 99 FRONTS A l'amic Josep Carner-Ribalta, en record de la nostra ascensió a la torre Paramount, de New York, un dia de boia Boira de New York! Ombra d'ala d'àguila! Aurèola de llum d'El Gegant de 99 Fronts que, amb ulls a la mar, al vell món i als absimes del cel sense terme, somnia! Boira de New York! Cabellera d'esperits, que 99 Vents tempestegen, esfumadissa amb un tornassoleig d'ulls de bruixa que encisen i xuclen i engoleixen! Boira de New York! Volva d'espai, plomissol de les ales de llum dels 99 Àngels que et vetllen i et fiblen amb l'agulla d'una set i una ardor inextingible Boira de New York! Borrissol -esventat al sol bleix de l'anhel dels 99 Béns que cobeges- del fons tebi del niu de Còndors i d'Aloses gegants de xisclet d'al·leluia d'albada: Whitman! Wilson! Boira de New York! Roca color d'òpal, angular perennal d'on es llança a l'espai el primer dels 99 Arcs, pont de llum, jou de pau dels dos mons: Lindberg! Kellogg! Boira de New York! Mont Serrat per titans, de 99 Cims adormits en la calma beata de tos dons posseïts per damunt la maror i el baveig de la mar que els petits déus agiten! Boira de New York! Color fina d'absenta que embriagues els ulls i el pensament, a mig cel, dintre el puny del Gegant Paramount que l'esprem, hi batega el mig cor que et deixí, en holocaust, en la Rosa dels Vents, en la Creu dels teus 99 Encantaments!
Gassol s’arrenglera, doncs, amb d’altres poetes europeus que visiten Nova York i que en retornen impressionats per la modernitat que representa -García Lorca n’és un bon exemple aquells mateixos anys. La dedicació política de Gassol -intensa i a primera línia els anys de la República-, però, va fer emmudir aquests nous viaranys. Mirra és de 1931 i el darrer llibre que publicarà abans de l’exili. Una cosa semblant succeirà amb el Gassol dramaturg: el seu teatre original el donà a conèixer entre 1921 i 1935, i les traduccions teatrals -més versions que simples traduccions- entre 1934 i 1937. I, en el seu cas, l’exili serà poc productiu literàriament: res de teatre, un volum de versions pròpies de poemes en francès, un opuscle bilingüe i uns quants poemes esparsos. De retorn a Catalunya, ja molt gran, un nou opuscle i l’edició de la poesia completa, pòstuma, amb inèdits.
Però el seu devenir vital -la seva activitat política, fonamentalment- no ens ha d’amagar el poeta. Ni l’autor de la poesia civil dels anys 20, ni el més modern de deu anys després.
De Cork a Nova York, venint de la Selva del Camp.
Nota: la cançó de Ramon Muntaner la podeu trobar a:
http://new.music.yahoo.com/ramon-muntaner/albums/canco-de-carrer–205985549
http://www.music2stream.com/3794436-ramon-muntaner-glossa-en-la-mort-de-mac-sweney/
Josep Bargalló 
Albert Olivé
24 Octubre 2021
M’ha semblat un article molt interessant i us voldria dir que, havent trobat algun vers sense massa sentit, ho he revisat i he detectat alguns errors en el text que publiqueu de la Glossa en la mort de Mac Sweney respecte de l’original:
On diu “A sota d’aquest cos que fermes ara,” ha de dir “Dessota d’aquest cos que fermes ara,”
On diu “d’abatre el que ja és llum i vent i cel.” ha de dir “d’abatre’l, que ja és llum, i vent i cel.”
On diu “que se n’ha anat bevent de gota a gota” ha de dir “que se l’ha anat bevent de gota en gota”.
On diu “que un vent d’adéu un dia no llunyà” ha de dir “que un vent de Déu, un dia no llunyà,”
On diu “ensuma l’ hora de la deslliurança” ha de dir “en sonar l’hora de la deslliurança”.
On diu “la reveurà de nou i l’encendrà.” ha de dir “la remourà de nou i l’encendrà.”
Ho he contrastat amb el llibre “Les tombes flamejants”, en la segona edició, de maig de 1977 de Galba edicions, si bé no ha estat un contrast exhaustiu, hi pot haver més diferències.
Penso que estaria bé que ho corregíssiu.