Una cultura poruga i oblidadissa: el cas d’Alomar i el Futurisme

Posted on 30 Agost 2011

1


Pobre Alomar! Casat ab la criada, y ab VII fills, haver de fer sonets!”

(Carta de Josep Carner a Josep Pin i Soler, 1904)

Aquesta setmana santa, a la llibreria del Museu Fernand Léger de Biot, a l’Occitània marítima, vaig trobrar un assaig interessant, voluminós i documentat: Avantgardes du XXe siècle. Arts & littérature. 1905-1930, de Serge Fauchereau, publicat el 2010. Fauchereau hi dedica força espai a les avantguardes literàries catalanes -molt pel que és costum en un estudi d’aquestes característiques- i hi reivindica amb rotunditat el paper de Gabriel Alomar com a precursor. I, vés, ho fa contemporàniament i des de França, quan la crítica i la historiografia catalanes tradicionalment l’han obviat o, si més no, relativitzat.

Anem a pams, Gabriel Alomar (1873-1941) forma part d’aquells poetes que han patit un injust menysteniment per part del nostre cànon literari majoritari, un dels més il·lustres heterodoxos conscientment oblidats per la historiografia. Com Jeroni Zanné (1873-1934), nascut el mateix any que ell. Tots dos van ser precursors, en el tombant del XIX al XX, de la modernitat literària, ni que fos des d’òptiques distintes. Tots dos van morir lluny de casa -Alomar, al Caire, exiliat; Zanné, a Buenos Aires, on havia marxat, molt abans. Tots dos van ser, també, ràpidament oblidats per la crítica noucentistes.

Alomar, modernista militant, agitador cultural, va ser el més decidit propagador de l’Escola Mallorquina, però el més allunyat del comportament vital i les actituds ideològiques i estètiques dels seus membres. De fet, era l’element esquerrà i poltititzat -socialista- d’un grup majoritàriament culturalista, conservador i catòlic. Alomar, amb un peu a Mallorca i l’altre a Catalunya, fou admirat i seguit pels modernistes més radicals barcelonins –com ara el grup de El Poble Català, generat al voltant de Zanné– i reivindicat després per Salvat-Papasseit. En molts aspectes, doncs, Alomar és el paradigma de les tensions i les contradiccions de la literatura catalana de tombant de segle.

La seva relació amb els cercles polítics i literaris de Catalunya, especialment de Barcelona, fou molt estreta i tingué un dels seus punts àlgids el 1904, amb la seva participació a l’Ateneu Barcelonès -presidit per Joan Maragall- en un fructífer cicle de conferenciants mallorquins, al costat de Mateu Obrador, Costa i Llobera, Joan Alcover i Miquel dels Sants Oliver. Allí fou on pronuncià el seu discurs programàtic, “El futurisme”, el rovell de l’ou de la reivindicació que n’efectua Serge Fauchereau. Certament amb “El futurisme”, Alomar se situà a l’avantguarda del pensament estètic d’aquells anys. En aquella conferència, es mostrava tal com era, i començava afirmant el seu classicisme, però, amb la mateixa vehemència, sostenia la defensa de les posicions més iconoclastes. Cinc anys més tard, el 1909, un escriptor italià nascut a Alexandria, Filippo Tommaso Marinetti (1876-1944), publicava a Le Figaro un manifest avantguardista, amb el nom, precisament, de Futurisme. La majoria de la cítica catalana si esmenta ambdós fets els qualifica, simplement, de coincidència nominal. Fauchereau, no.

Però, tornem a anar a pams: què va motivar el menysteniment d’Alomar en la crítica catalana posterior? Joan Lluís Marfany ja ho deia alt i clar el 1975, a Aspectes del Modernisme:

Com és, doncs, que hem perdut el record clar d’un home que, en la primera dècada del segle, fou un dels intel·lectuals més prestigiosos i respectats del país? On es produí la ruptura en la transmissió col·lectiva d’aquest aspecte del nostre passat? La resposta és clara: Alomar fou de les víctimes més il·lustres del Noucentisme.”

Certament, alguna cosa va passar: Alomar va acabant publicant un únic poemari, La columa de foc, el 1911, que, a més, no veié una segona edició fins el 1973. Víctima del Noucentisme literari, però encara molt més de l’ideològic i del polític, que mai no va entendre –no va acceptar- els posicionaments contundents d’un intel·lectual mallorquí catalanista i d’esquerres –ni en allò que tenia de catalanista-, i que va arraconar la seva memòria, i també la seva obra. I això que també havia estat precursor d’un dels aspectes claus del mateix Noucentisme, la vindicació de la tècnica de l’art poètica. Per això sobta -i fa goig- trobar l’assaig de Serge Fauchereau i la seva anàlisi de la catalana com avançada a les distintes literatures ibèriques, tributàries encara del vuitcentisme:

La première réaction, prématurée mais réelle, contre cet état d’esprit est apparue en Catalogne. Se désignant elle-même comme «le futurisme», elle devançait de plusieurs années le mouvement du même nom promu par l’Italien F.T. Marinetti. L’initiateur de ce premier futurisme, le Majorquin Gabriel Alomar, a d’abord délivré son message sous la forme d’une langue conférence à l’Athénée de Barcelona le 18 juin 1904. Une plaquette en catalan, Le Futurisme, sera publiée l’année suivante puis traduite peu après en castillan. Cela confère à Alomar dans la péninsule ibérique le rôle de Hulme dans l’imagisme et le vorticisme en Anglaterre. (…)

Si Le Futurisme de Gabriel Alomar n’a pas la violenece verbale que déploie le manifeste de Marinetti, il n’est guére moins radical.”

Després d’analitzar les propostes d’Alomar, Fauchereau insisteix en la seva paternitat futurista -i reafirma la hipòtesi sovint desestimada per la crítica catalana: que Marinetti anomenés “futurisme” a la seva proposta no fou gens casual:

Révolte et poésie, antiacadémisme et modernisme à tous crins, mise à l’écart des anciens et jusqu’aux traces de nationalisme, tout cela se retrouvera le 22 février 1909 dans le Manifeste du futurisme. Marinetti ne pouvait ignorer Alomar dont le Mercure de  France à Paris avait longuement rendu compte l’année précédente et que Rubén Darío avait évoqué dans son Chant errant (Madrid, 1907). (…) I est vrai que Marinetti savait se  faire de la réclame, mais c’est surtout la persistance qu’il mit dans la promotion de son  mouvement ainsi que la faculté de se faire des alliés partout et dans tous les domaines qui ont imposé son futurisme en faisant oublier son prédécesseur.”

És a dir, la conferència -i la posterior publicació- d’Alomar són als fonaments del discurs de Marinetti, amb la comuna vindicació nacionalista, classicista i modernista, la simbiosi de poesia i revolta. I l’italià coneixia el discurs d’Alomar a partir de la premsa francesa i si ha passat per ser l’iniciador del futurisme és perquè ho va fer en francès i perquè va ser més persistent i tenia més contactes internacionals. Tot això, conclou Fauchereau, va fer “oblidar el seu predecessor.” Pobre Alomar, a Catalunya és arraconat pels noucentistes, primer, i pel catalanisme conservador, després; a Mallorca és considerat com el dimoni per l’oficialitat benestant; i a Europa és eclipsat per un Marinetti amb més oportunitats i afany de promoció -i també, seria injust no dir-ho, amb més trajectòria literària posterior.

De fet, a casa nostra, el debat sobre el lligam entre Alomar i Marinetti ha estat obviat la majoria de vegades o, quan s’hi ha entrat, ha estat per infravalorar la posició del poeta mallorquí, i això que, pocs anys després, va haver-hi qui en defensà la preeminència, si més no temporal. El sociòleg socialista Santiago Valentí, el 1922, en el seu assaig Ideólogos, teorizantes y videntes, ja argumentava en favor d’Alomar. Així, Valentí, que no dubta a qualificar-lo com “el escritor catalán que más hondamente ha sentido las inquietudes de fin de siglo y el que, en la producción filosófica y social, ha revelado una más estrecha afinidad con las corrientes del pensamiento de las naciones latinas”, subratlla la coherència del pensament que desenvolupa Alomar a El futurisme i en reivindica el seu caràcter de precursor:

Esta concepción original de la doctrina futurista, fue entre nosotros acogida con alguna frialdad, debido a la circunstancia de que en Cataluña apenas existía interés para seguir con la atención que merecían las profundas disquisiciones de Alomar. Por esto fue posible que algunas publicaciones españolas, desconociendo las teorizaciones del gran pensador, al comentar el ensayo del italiano F. P. Marinetti sobre el futurismo, le atribuyeran un valor que no poseía, ya que con sólo comparar las fechas de ambos trabajos salta a la vista que fue Marinetti quien siguió las huellas de Alomar. Cabe suponer que al escritor italiano le sugirió la tesis de su ensayo una crítica de Marcel Robin, que apareció en el Mercure de France, dedicada a examinar el estudio de Alomar.”

Malgrat l’afirmació del sociòleg barceloní, la historiografia catalana va abandonar aquesta via, gairebé fins mig segle més tard, quan Joan Lluís Marfany en va reprendre el fil, tot i que s’expresssés amb molt més cautela:

Sembla que Santiago Valentí i Camp tenia raó de creure que Marinetti havia pres d’Alomar el nom Futurisme (…). Contra l’opinió de Lily Litvak () estic segur que la influència no va passar d’aquí. Però també em sembla errat de dir que els dos Futurismes no tenien res a veure l’un amb l’altre. Hi ha algunes coincidències importants: el “modernisme” (el Futurisme d’Alomar no és més que una nova forma de designar l’antic “modernisme” radical de “L’Avenç”), el mite mediterràneo-clàssic, el messianisme, el nacionalisme. De fet, totes les coincidències es resumeixen en aquesta darrera: el nacionalisme naixent en dues nacions europees “renascudes” que aspiren a convertir-se en nacions-estats modernes.”

Marfany, doncs, vol i dol. Cita Litvak, crítica literària mexicana i professora a la Universitat de Texas, que havia defensat, el 1972, la influència d’Alomar en Marinetti, però no acaba de decidir-se a donar-li la raó. També havia defensat el paper d’Alomar l’italià Enrico Falqui -i uns anys abans, el 1962. No va ser fins bastant més tard, el 1990, que Joan Ramon Resina (a Un sueño de piedra: ensayos sobre la literatura del modernismo europeo) va retreure Falqui i Litvak per subratllar el paper del mallorquí. Resina recorda com Falqui afirmava que un amic de Marinetti li va reconèixer que aquest coneixia, abans d’escriure el seu manifest, el text de la conferència d’Alomar. Precisament, és Resina qui l’encerta pel que fa al posicionament de la majoria de la crítica catalana, quan analitza els motius d’aquest bandejament:

Podría añadirse, quizás, la cautela de la crítica catalana, nada propensa a sostener influencias de Cataluña sobre otras áreas culturales, dada la escasa difusión de su literatura. Pero en este caso la cautela parece excesiva.”

Tenim una cultura cautelosa: us imagineu si Alomar hagués estat francès? La crítica francesa hagués menystingut la seva posició precursora? Ho faria encara ara? Anys i panys de sotmetiment cultural, segles d’invisibilitat internacional ens han fet porucs. No gosem reivindicar les claus internacionals de la nostra cultura, que és el mateix que mantenir-la conscientment en un clos local, restringir-la indegudament:  el 2000, el Nou Diccionari 62 de la Literatura Catalana encara afirmava: “El mot futurisme és una creació alomariana que res té a veure amb el futurisme de Marinetti”.

Bona part d’aquesta insistència de no considerar-lo, malgrat tot, com a precursor futurista es fonamenta en el neoclassicisme de la seva obra poètica, en la manca de textos clarament avantguardistes seus. Fauchereau, que subratlla que els poemes de La columna de foc “n’ont rien de futuriste ni même de très novateur”, no deixa de recordar, també, que això no minva la seva rellevància teoritzadora. Cert, però, a més, si resseguim els textos que va publicar en premsa i que no va recollir en el seu únic poemari, sí que trobem provatures avantguardistes de l’Alomar d’aquells anys: a l’Almanach de l’Esquetlla de la Torratxa –precisament- de 1909, en donà a conèxier un que podem situar perfectament en l’avantguarda poètica i que, a més, és -o, potser millor, conté- un sonet -un metasonet:

SONET INICIAL                              

 L'any passat, a la fulla final del Calendari, escrivia jo una “Llosa votiva” de bon auguri. 
Deixeu-me escriure enguany, a la fulla primera, un brindis a l'anyada que es desclourà.   

  Sobre el primer de gener, la meva copa s'alça; i l'escuma, desbordant, s'escampa per la 
futuritat desconeguda dels dies que es desperten. Aleshores veig, com els catorze
pilars d'un sonet de marbre,

les belleses que naixeran sota l'astre protector de l'Any Novell,
els petons que s'hi canviaran, ensaborits de boca a boca,
les nits d'amor que s'hi fruiran,
els juraments d'eternitat que s'hi mentiran;

i després d'aquest quartet en marbre rosa, un quartet en marbre negre on se canti

els dolors que s'hi sofriran,
les decepcions dels ideals que hi moriran,
les vides fallides que hi expiraran,
les traïcions amoroses que s'hi evidenciaran.

  Aleshores, en dues rengleres paral·leles, avancen els dos tercets que diuen, l'un, 
en jaspi vermell,

els ensomnis de glòria que s'hi passaran,l
es belles estrofes que s'hi construiran,
les victòries sobre la natura enemiga que s'hi guanyaran

i l'altre tercet, granític, on se resolen en símbol

els pobles que s'hi llibertaran,
les multituds que s'hi ciutadanitzaran,
les humanitats que hi seran rescatades o redemptes,

i que, com una corona, cenyiran l'anyada en el darrer vers de l'estrofa de pedra.

Aquest “Sonet inicial” d’Alomar assumeix moltes de les característiques formals de l’avantguardisme poètic i n’és, també, un dels precursors en la poètica catalana, des de la intertextualitat entre vers i prosa, la deconstrucció d’alguns versos o la utilització de la minúscula -com ja havia fet a, Les tenebroses (1905), Rafael Nogueras Oller (Barcelona, 1880-1949), en el que és el primer poemari català que, de manera global, opta per aquest camí.

I, no ho oblidem, Alomar utilitza el sonet com a forma base que es deconstrueix, com faran els avantguardistes francesos: un sonet amb evidents característiques, també, de modernitat, des de l’anisosil·labisme fins a la monorima. Tot això, a més, el gener de 1909 -un més abans de la publicació del manifest de Marinetti.

Almanach pera 1909 (p 7)

Ensomnis, lluites i patriotisme.