Una Europa de tothom, també dels catalans

Els catalans i les catalanes ens sentim, sovint, incòmodes en aquesta Europa convulsa, en perenne i eixorca recerca d’un fals equilibri. Fora de lloc en aquesta Unió Europea que no sap resoldre les seves crisis -produïdes, en primer terme,  per un sector financer que estira i fa estirar més el braç que la màniga, que després s’arronsa, para la mà i mira cap a un altre costat. Marginats per aquestes institucions europees que tant aviat dictaminen amb rigor per a la cosa més insignificant com deixen el camp obert, sense control, en temes que ens són, als ciutadans i ciutadanes, de primera magnitud.

Ens cal una Europa social, cert, una Unió Europea que no sigui una pantalla dels Estats ni seguidora a ulls clus dels interessos dels poders econòmics, sinó l’Europa de la gent, dels pobles, del treball i de la cultura. I a aquí s’hi arriba de moltes maneres: amb una mjaor subsidarietat de competències, amb un grau més alt de vies de participació, amb mesures més eficients de control, amb una legislació reguladora més clara i transparent de les accions dels bancs respecte a l’endeutament públic i privat i de les seves pròpies activitats…

Però, no només amb tot això. Necessitem, per a sentir-nos-la verament nostra, una Unió Europea que aculli a tots els europeus i europees tal com som. Per a nosaltres, l’exemple de la llengua és clar. Més enllà de dificultats d’ús social, de la situació jurídica i de la seva diversitat en tots els territoris –és a dir, dels factors interns, que existeixen-, el català no és ni una llengua minoritària ni inferior. Té més de 10 milions de parlants, el que la situa com a dotzena llengua de la Unió Europea pel que fa a massa crítica, més que el suec o el danès, no cal dir que més que el finès, el maltès, el gaèlic, l’estonià, el letó, el lituà o l’eslovè, i gairebé tant com el grec o el portuguès. Tanmateix, el català no gaudeix, encara, d’un estatus d’oficialitat plenament reconegut en tota l’arquitectura institucional de la Unió Europea. I afirmant que totes les llengües, tinguin el nombre de parlants que tinguin, mereixen la mateixa actitud de preservació de les institucions públiques, també hem de concloure que el català no és una llengua minoritària: a  l’actual Europa dels 27 estats hi ha 40 llengües parlades per almenys 300.000 persones -que és el nombre de parlants de la més petita de les oficials de la Unió, el maltès. Si el català fos una llengua minoritària, com hauríem de definir les 28 que tenen menys parlants?

I que el català no sigui oficial de cap gran Estat –com a tal, només ho és d’Andorra- és, certament, una anomalia interna -que hem de solucionar internament-, però no ha de ser un handicap extern: a la mateixa Unió Europea 30 milions de persones tenen una primera llengua que no és oficial al seu Estat. El català és, en aquest context, insisteixo, una llengua moderna: és transfronterera –es parla en quatre Estats (a Catalunya, Balears i València, comunitats on gaudeix d’oficialitat, a l’Estat Espanyol; a la regió de Perpinyà, a França; a la ciutat de l’Alguer, a la Sardenya italiana; i a Andorra, el petit estat sobirà dels Pirineus, on és l’única llengua oficial)-; és convivencial, acostumada a conviure amb d’altres llengües –cap catalanoparlant és monolingüe, sinó que és, si més no, bilingüe, perquè té, també, una plena competència en castellà, francès, italià o sard, i en alguns casos en dues d’aquestes-; és vehicle universal, una llengua que tradueix i és traduïda –és la desena llengua més traduïda d’Europa-; i vehicle, també, de les noves tecnologies –la vuitena/desena mundial en diversos rànquings d’internet i l’única que té domini propi a la xarxa -el .cat. En el món, el català no és, clar, una de les grans llengües, però tampoc una llengua minoritària. I no ho és que la seva docència arribi a més de 160 universitats d’arreu del món.

Quan Europa parla de diversitat no es pot referir només a diversitat entre Estats, sinó que cal que adopti el concepte de la diversitat profunda de les societats europees, de diversitat real, i un primer pas inajornable en aquest sentit seria reconèixer oficialment realitats lingüístiques tan sòlides i clares com la del català, idioma usat diàriament per deu milions d’europeus.

El català, doncs, com a expressió de modernitat, lligada a les oportunitats del futur i vinculada alhora a una riquíssima tradició cultural de segles que ja és patrimoni de la humanitat sencera, el català com a llengua d’integració i cohesió social, el català com a llengua de les noves tecnologies, i el català com a llengua a compartir, aquest és el patrimoni que Europa ha de reconèixer i preservar.

Ens hi sentiríem més còmodes. En una Unió Europea social, de la gent, del treball, dels pobles, de la cultura. De tots i de totes, sense excepció. Una Unió Europea, també, que reconegués el dret a l’autodeterminació no només dels pobles d’Estats que no en formen part. També la dels que hi som.

(post publicat inicialment en anglès a “Help Catalonia”:

 http://helpcatalonia.blogspot.com/2011/06/europe-of-everyone-also-of-catalans.html?spref=tw )

Etiquetat: Europa, llengua, projecció exterior

Posted in: Articles Help Catalonia, Gent/país/món, Projecció exterior