Cultura popular, cultura nacional (3): elogi de la universalitat

Posted on 2 Juliol 2011

0


Si, per a la cultura popular, els tòpics són un perill, també ho és l’essencialisme, creure’ns que els components de la nostra cultura popular nacional són únics, que no tenen res a veure amb la resta del món. Quan la realitat és just el contrari: el nostre context no és només el Mediterrani -el bressol i marc de molts d’aquests components-, éstambé  universal, com universal és el comportament humà.

Així, per exemple, no podem amagar que això de col.locar-se, verticalment, l’un damunt l’altre no és pas una cosa de fa quatre dies, ni un patrimoni exclusiu dels nostres castellers. Si fem una breu ullada per la geografia de les construccions humanes, ens adonarem com un dels elements emergents de la nostra festa contemporània veu en les fonts d’una tradició universal que es dóna arreu dels continents i les èpoques.

Ja la mitologia grega havia fet referència a construccions humanes aixecades pels titans i els gegants per tal d’escalar l’Olimp i Claudi Claudià, poeta en grec i llatí nascut a Alexandria l’any 370 de la nostra era, escriví, en un panegíric sobre el consolat de Mal.li Teodor, que, entre els espectacles honorants de la seva possessió, a la Tàrraco imperial d’inicis del segle V, “uns homes enlairats com els ocells formaren en un obrir i tancar d’ulls una edificació amb els seus cossos, enfilant-se un damunt l’altre”.

Els joglars, recordem-ho, també maldaven per enfilar-se i xafar les espatlles d’un company més rabassut. I és a l’època medieval quan, segons es deia, els almogàvers conegueren costums semblants en les seves no massa pacífiques expedicions per terres hel.lèniques i otomanes. I quan, si hem de fer cas de bona part dels etnòlegs i folkloristes que han tractat la qüestió, aparegueren els entremesos i balls que, amb el temps, donaren lloc al Ball de Valencians i a les moixigangues, l’origen més probable i comunament acceptat dels nostres castells.

Sense entretenir-nos en temps remots, podem recordar que, ja a l’època moderna, Johan Wolfang Goethe, l’escriptor romàntic alemany, al seu Wilhelm Meister, explicava un exercici, “les forces hercúlies”, consistent en un rengle d’homes que duien damunt les seves espatlles d’altres homes i, més amunt, dones i criatures. Però, en aquesta Europa dels nostres patiments, no només tenien ànsies d’ascensió vertical els alemanys. A Itàlia també ho feien, des del temps del Renaixement, amb les forze o fatiche -també- di Ercole, especialment a Venècia. I, encara avui, també aixequen petites construccions humanes, com a part integrant de danses, a Croàcia, a la població de Crna Gora. I a l’Àfrica,  es poden veure pilars gimnàstics al mercat de Marràqueix. I, anant més enllà, a l’Orient, farem cap a un lloc tan allunyat de casa nostra com és l’Índia: a començaments d’agost, pel Gokul Asthami -les festes commemoratives del naixement de Krishna-, a Bombai, i a d’altres indrets d’aquell extens conglomerat estatal, diverses i nombroses colles aixequen construccions humanes, que, amb una tècnica més aviat de superposició, arriben a vuit pisos d’alçada -i que, en els darrers anys, han entrat en una interessant relació amb els nostres castells. I continuant a l’Orient, a Filipines, a mitjans de segle XX, aixecaven construccions de com a mínim cinc pisos.

Tot i que viatjar sempre és aconsellable, tampoc no cal anar tan lluny per veure com la gent puja, verticalment, l’un damunt l’altre: només cal resseguir la geografia dels Països Catalans. Els intercanvis dels darrers anys entre colles castelleres i la Muixeranga d’Algemesí ens han tornat a recordar, una vegada més, que els castells no han estat ni són l’únic costum de casa nostra que s’entesta en enfilar-se. Balls antics, fonamentalment el de Valencians, i les moixigangues -de vegades amb d’altres noms-, exteses d’ací i d’allà de les terres de parla catalana en èpoques reculades, anaren desapareguent de la majoria de les nostres festes en el segle XVIII i el XIX. I ja sabem que d’ells nasqueren, a la Catalunya Nova i a la frontera d’aquelles dues centúries, els nostres castells. Tot i això, la seva desaparició no fou pas absoluta: al País Valencià perviuen amb intensitat representants d’antics balls i entremesos, que, a més de moviments coreogràfics, contenien -i contenen- la tradició de pujar l’un damunt l’altre, amb la Muixeranga d’Algemesí, a la Ribera del Xúquer, al capdavant, sense oblidar d’altres mostres, com els Negrets d’Alcúdia de Carlet o els Locos de l’Olleria, i, ja a Catalunya, les Moixigangues i els Balls de Valencians que podem trobar -mantinguts o recuperats, la majoria- a la mateixa zona tradicional castellera.

Construccions de diversa estructura, en el context d’una dansa de caire religiós, com les muxirangues o moixigangues -estricta qüestió dialectal- o construccions tancades i deslligades de qualsevol simbologia directa, com els castells, testifiquen la pervivència d’aquest entestament en pujar dalt. Un costum que, en un cas, ha restat immutable i, en l’altre, evolucionà notablement. I no és que el que fan els muixeranguers sigui senzill o simple: la Muixeranga d’Algemesí escenifica episodis de la vida de la Verge mentre que la Moixiganga de Vilafranca del Penedès, que continua entrant a l’interior de l’església de la seva ciutat per sant Fèlix, ho fa de la passió i mort de Jesucrist. Els de Vilafranca realitzen diversos quadres, amb construccions obertes de fins a quatre pisos. Els d’Algemesí, per les festes de la Mare de Déu de la Salut, efectuen evolucions encara més complexes i prou més altes: fan el ball estricte, torres i figures plàstiques.

Però, n’hi ha més: a l’altra banda del país, als Pirineus, tampoc no ha estat ni és estrany això de pujar un damunt l’altre. El contrapàs de la Pila, una dansa amb diverses figures de rotllana i d’espiral en moviment, es clou amb una construcció humana de tres o de quatre pisos -la pila-, damunt la qual hi puja un nen petit, que feia la figuereta -un nom i un fet recurrent- i que, en alguna ocasió, queda cap per avall marcant els compassos de la música amb els peus. El contrapàs de la Pila es ballava als dos Pallars, a l’Alta Ribagorça, la Vall d’Aran i la Vall de Benasc. Avui és viu a Taüll, on es pot veure l’endemà de sant Joan. I, a tocar de casa nostra, en unes terres amb evidents lligams històrics amb el nostre país, al Baix Aragó, encara ara es continuen ballant diversos dances tradicionals que contenen construccions que reben el nom, precisament, de torres  i castillos. Els dances de Cetina, Híjar, Tauste i Ateca aixequen, com al contrapàs de la Pila, construccions de fins a quatre pisos.

És cert que els castells són un costum tradicional d’algunes comarques de la Catalunya Nova, documentat per primera vegada a finals del segle XVIII i lligat amb d’altres costums, també de casa, més antics. Com també ho és que els nostres castells, tal com els coneixem, amb la seva tècnica específica -molt evolucionada, depurada i ben travada- i la seva caracterització social en agrupacions obertes, que els ha permès arribar molt més amunt que els seus parents, propers i llunyans, no es donen, estrictament, enlloc més. Però, els castells no deixen de ser, finalment, una mostra més de la dèria de posar-se, verticalment, l’un damunt l’altre. Una dèria comuna de cultures molt diverses d’indrets molt diferents.

I el mateix podríem dir d’elements de la cultura d’arrel tradicional tant diversos com els gegants, el ball de bastons, les danses de plaça, el joc de pilota amb la mà o la cultura del foc -i de la pirotècnia. Locals i globals. Singulars i universals. Nacionals.

Cultura popular, cultura nacional: elogi de la diversitat Post del 14 de juny de 2011 / Cultura popular, cultura nacional (2): elogi de l’evolució Post del 17 de juny de 2011

Posted in: Cultura popular