D’enquestes i referèndums, l’endemà

Posted on 30 Juny 2011

0


Els resultats de les preguntes sobre la independència de Catalunya que, per primer cop, el Centre d’Estudis de l’Opinió va incloure en la seva prospectiva ordinària -i que va fer públics ahir- han aixecat una notable expectació i respostes de tota mena. La credibilitat que en pocs anys han assolit els Baròmetres d’Opinió Política del CEO ha fet, sortosament, que el debat no s’hagi desviat a discutir sobre la certitud estadística i sociològica dels resultats, sinó sobre la lectura que se n’ha de fer.

I se’n poden fer moltes, clar, però, curt i ras, una sembla prou clara: la possibilitat de la independència s’ha situat amb plena normalitat en l’imaginari polític dels ciutadans i de les ciutadanes del nostre país.

No fa ni quinze dies que una setantena de fundadors, dirigents i militants de Nacionalistes d’Esquerra sopàvem junts a Gràcia amb l’única voluntat de retrobar-nos lúdicament després de més de trenta anys de la fundació d’aquell projecte entusiasta, amb escàs ressò electoral però amb una considerable influència en sectors professionals, creadors i intel·lectuals. Una de les reflexions més compartides –en els parlaments del Jordi Carbonell, el Joan Armet i la Magda Oranich, però també en les converses entre mos i mos i glopada i glopada- fou, precisament, que, si bé l’ideari de Nacionalistes d’Esquerra no va triomfar en les eleccions d’aquells començaments dels 80, havia anat, amb els anys, avançant en la nostra societat. En els partits polítics on militem o hem militat alguns dels que hi érem, clar, en les organitzacions culturals i socials on hem treballat, també, però molt més encara en el teixit social. I que encara no havíem arribat a aquell punt que es comencés a fer realitat el que en algun moment ens semblava un somni, però que cada cop ens hi apropàvem més i més, malgrat tot. Malgrat tots els malgrats.

I l’enquesta del CEO és una demostració –una altra- d’aquest eixamplament social, públic, col·lectiu. Nacional. Per això, avui el que menys m’ha interessat és la majoria de les opinions previsibles d’uns opinadors majoritàriament massa reiteratius, monòtons. Ho han fet molt més dos posicionaments, el del PSC –com a partit- i el d’Artur Mas –com a President de la Generalitat. El del PSC perquè, en titllar de pervers el fet d’incloure la qüestió de la independència en el Baròmetre, subratlla la fortalesa del sobiranisme, la magnitud d’una opció que ja no és anecdòtica… És, podríem dir-ho així, una resposta atemorida i poc convincent: no preguntar per una qüestió és, ja em perdonareu, fer l’estruç davant la realitat.

El posicionament d’Artur Mas no és d’estruç, però sí de mag: dir que un suport sociològic ampli a l’independentisme és un pas endavant en el dret a decidir és barrejar naps amb cols, treure’s del barret paraules que poden semblar il·lusòries, però que són més aviat il·luses. El dret a decidir, benvolgut President, no s’exerceix en les enquestes, sinó en les consultes oficials, els referèndums. Un suport sociològic ampli a l’independentisme el que hauria de significar, per a una força política catalanista que es troba en l’inici d’un cicle gairebé hegemònic a Catalunya, és decidir-se d’una vegada pel dret a decidir. És a dir, decidir-se a convocar un referèndum.

Només, però, sobre la sobirania econòmica, i encara compartida?

Jordi Carbonell, en aquells anys enrere, ja va alertar dels perills de la prudència.

Etiquetat:
Posted in: Gent/país/món