Aquest 2012 és un any d’efemèrides Joan Fuster: en fa 90 del seu naixement, 30 de la seva mort i 50 de la publicació de la que és la seva obra assagística més emblemàtica, Nosaltres, els valencians. L’assagista, poeta i professor valencià és, sens dubte, un dels nostres grans intel·lectuals, una figura clau del segle XX que ha influenciat en bona manera el valencianisme polític -i una certa part del catalanisme-, la visió unitària alhora que diversa de la cultura en la nostra llengua, la lectura gens classista ni mimètica de la pròpia història, la crítica literària fora d’escoles endogàmiques i el pensament crític acompanyat d’un saber enciclopèdic extraordinàriament narrat -amb erudició i, també, ironia. I tot això ho va fer amb una obra voluminosa, sovint estructurada en llibres extensos. Però, no sempre: de vegades aquesta seva visió crítica ens la va deixar en petits opuscles.
I enguany s’han acomplert, també, els 50 anys del seu opuscle possiblement més significatiu, Qüestió de noms. Un llibret, gairebé un article llarg, amb el qual Joan Fuster va guanyar, en el marc del quart Aplec de Paretdelgada, un premi extraordinari convocat pel II Concurs Literari de la Selva del Camp. Va ser un premi compartit -allò que se’n diu ex-aequo, amb l’historiador Santiago Sobrequés-, però l’opuscle va tenir un immediat ressò, publicat per Edicions d’Aportació Catalana, un petit segell editorial creat amb el suport del mateix Fuster.
L’Aplec de la Selva es va començar a celebrar el 1959 a l’ermita de Santa Maria de Paretdelgada, al redòs de l’església més compromesa amb el país i un grup convocant, Germanor, rere el qual hi havia persones clau en el redreçament cultural del Camp de Tarragona de postguerra com Isidre Fonts i Gabriel Xammar, selvatans d’origen tots dos –i que van tenir el suport d’altres intel·lectuals i activistes d’aquesta banda del país, com el reusenc Ramon Amigó i el sacerdot poeta Ramon Muntanyola. Si l’Aplec va néixer amb un senzill programa de sardanes, missa i concert coral, aviat va anar eixamplant els seus horitzons amb el Concurs Literari de la Selva del Camp -convocat des de l’edició de 1961- i el premi dedicat a les lletres de la nova cançó -des de la de 1962. Entre una convocatòria i l’altra, aquells anys van passar per Paretdelgada i la Selva noms claus de la nostra història literària -el mateix 1962 va guanyar el premi de poesia Miquel Martí i Pol- i de la cançó en català -com Raimon, que hi va fer una de les primeres actuacions fora del seu País Valencià.
L’origen de Qüestió de noms fou la convocatòria específica, per part del Concurs de la Selva, de treballs que aportessin una denominació comuna per a tots els territoris de la llengua catalana. I és que, sense estructures pròpies d’Estat i amb un Estat que ens posa les seves estructures en contra, els noms de les coses han estat i són cabdals. Potser sí que el nom no fa la cosa, però quan a la cosa se li canvia el nom sempre és per un motiu o altre. I la llengua n’és una clara mostra. No endebades, Fuster deixava clar a l’opuscle que és la llengua allò que ens uneix, l’eix vertebrador comú. No endebades, l’espanyolisme valencià -amb el PP governant com a braç executor- defensa a mort –contra el criteri universitari i científic, contra de sentències judicials i tot- que la seva parla, el valencià, és una llengua distinta al català. No endebades, el PP governant a les Illes ha canviat oficialment el topònim de Palma pel de Palma de Mallorca i, més encarà, vol canviar el de Maó pel de Mahón. No endebades, el PP governant a l’Aragó vol modificar la llei per denominar, també oficialment, aragonès oriental al català que s’hi parla.
Tant s’hi valen la història, la ciència i l’ús popular. Per trencar la realitat i imposar una determinada voluntat d’autoimmolació –sempre a millor glòria d’un Estat monocolor, monolític, monocultural i monolingüe-, tot s’hi val. I el nom hi fa la cosa. Qüestió de noms.
Diuen que Fuster era de mena pessimista –o ho feia veure-, però a l’opuscle selvatà veia la qüestió amb optimisme: “Ha estat suficient que, des dels diaris, des de les tribunes públiques, des dels llibres firmats pels indígenes, l’expressió “llengua catalana” hagi estat emprada amb naturalitat per referir-se a la parla local. La resistència ho ha acabat de refermar. No vull dir que el vell particularisme idiomàtic hagi mort per complet. Però a hores d’ara no és sinó una trista reminiscència, que bé podem col·locar dins les vitrines ameníssimes del folklore.”
Les “tristes remniniscències”, mig segle després –una dictadura morta al llit i una monarquia constitucional regnant-, han sortit de les “vitrines ameníssimes del folklore” i s’han assegut en els setials de les presidències autonòmiques. Armades amb el poder de les majories absolutes, la més absoluta ignorància i la mala fe més pregona, pretenen, amb la bandera hipòcrita del particularisme, matar allò que tenen de particular, propi, i tallar qualsevol identitat de la seva gent i dels seus territoris. Viure per sempre més sota la manta uniforme de l’espanyolitat. Com diria Fuster, un manta a hores d’ara més aviat plena de forats i arnes. De fet, els governants d’aquell moment –que tampoc no sentien seva la llengua que es parla de Salses fins a Guardamar i de Fraga fins a Maó, i que també en deien Mahón- van fer callar l’Aplec de Partdelgada el 1964 -que no es va recuperar fins a mitjans dels 70.
Aquell 1962, doncs, amb la publicació de Nosaltres, els valencians, Qüestió de noms i El País Valenciano –una prolixa guia de viatge, escrita per encàrrec en castellà i que va esdevenir molt polèmica per als sectors, vés per on, més reaccionaris i espanyolistes-, Joan Fuster entrava de ple i per la porta gran en la configuració d’una valencianitat moderna, amb trets singulars i propis, i inserida de ple en una identitat cultural i nacional que abastava tots els territoris de llengua catalana, els Països Catalans que defensava nominalment a l’opuscle premiat a la Selva.
50 anys, i Sant Tornem-hi.
(Publicat a http://delcamp.cat/ el 25 de juny de 2012)
pdf amb el text de Qüestió de noms
Josep Bargalló 
Posted on 25 Juny 2012
0