Ah, je ris… De Tintin a l’òpera, passant per Tarraco. Hipervincles

Posted on 21 Juny 2012

1


La reemissió, dies enrere, d’un capítol del programa del Canal 33, Òpera en texans, dedicat a “Faust”, em va remoure un article que vaig publicar ja fa molt –devia ser en els 80 del segle passat- en una d’aquelles revistes que aleshores en deien fanzine. Deu estar en un lloc o altre de casa, però vés a saber.

Era un article d’aprenent de tintinòfil atret per la relació entre uns personatges d’unes obres i uns d’unes altres –allò que ara en diuen hipertext i hipervincle. I anava de la Bianca Castafiore dels còmics d’Hergé fins al Josafat de la novel·la del gironí Prudenci Bertrana.

Com a aprenent de tintinòfil confesso que sóc una mica especial: el meu personatge preferit és, precisament,el Rossinyol de Milà i el meu àlbum –conseqüentment- Les joies de la Castafiore –a banda d’El Ceptre d’Ottokar, que és el primer que em va caure a les mans i que també és, suposo que no pas casualment, el primer dels set en què apareix la diva italiana.

Les Bijoux de la Castafiore (1963), el vint-i-unè àlbum d’Hergé, és un punt i a part en la sèrie de Tintin: una història coral –amb diversos protagonistes, que giren al voltant de Bianca i del capità Haddock-,  tancada en un únic escenari –el castell de Molins de Dalt- i sense cap viatge que doni peu a cap esdeveniment especial. De fet, no hi ha gairebé ni història, en el sentit de la successió d’esdeveniments a què ens té acostumats Hergé.

La Castafiore –el Rossinyol de Milà- castiga el capità Haddock –que no es pot moure perquè té un cama malmesa. El vell llop de mar acostumat a viatjar i a beure ha d’escoltar una i altra vegada els assajos de l’ària de les joies del Faust de Gounod que repeteix aquella immensa blanca flor casta milanesa, acompanyada només per la monotonia de les notes del seu inseparable pianista Igor Wagner.

Hergé, belga francòfon –és a dir, való-, era un convençut de la grandeur: la soprano italiana sempre que apareix canta l’òpera per excel·lència francsea i en francès: Faust, l’òpera en cinc actes de Charles Gounod, amb llibret de Jules Barbier i Michel Carré, estrenada al Théâtre Lyrique de París el 1859 i basada en una antiga llegenda centroeuropea –l’home que ven la seva ànima al diable, més específicament, en la versió dialogada que uns anys abans n’havia publicat Goethe. L’èxit de l’òpera de Gounod fou força immediat: a Barcelona es va estrenar al Liceu el febrer de 1864 –i diuen que, d’aleshores ençà, hi ha estat la tercera òpera més representada

De Fausts –des del famós de Marlowe, de començaments del segle XVII- n’hi ha hagut molts, però el de Gounod és, sens dubte, el Faust operístic. I un del seus moments estel·lars –i més populars- és l’ària anomenada de les joies, que la protagonista femenina –Marguerite- canta en l’acte tercer. L’air des bijoux comença –com recordaran tots els tintinòfils- així:

Ah! je ris de me voir
Si belle en ce miroir!
Est-ce toi, Marguerite?
Réponds-moi, réponds vite!

Les joies de la Castafiore són, doncs, les de Gounod. Les que Haddock escolta una i altra vegada a Molins de Dalt, i les que també escolta el parisenc fantasma de l’òpera. Gastón Leroux va triar també Gounod i el personatge de Marguerite per al clímax de la seva novel·la Le Fantôme de l’Opéra (1910). Novel·la gòtica, té també un únic escenari: el teatre Garnier, l’Òpera de París, on es desenvolupa una història d’amor i de terror, amb un final tràgic, incendiari i tot.

Hergé ens en dóna una versió blanca, en la qual el romanticisme és només una ironia i el misteri absolutament fals –i producte d’un malentès i de la xenofòbia. Ara, això sí, l’escenari és també únic i tancat. I aquell “ah! Je ris de me voir / si belle…” de Gounod ressona per les parets d’un i altre edifici, diàfan el d’Hergé, gòtic el de Leroux. I fa embogir el pobre Haddock i emmalaltir l’anònim músic fantasmagòric que viu en les tenebres del Garnier. Si de Fausts n’hi ha una gran quantitat, de versions cinematogràfiques, teatrals i musicals d’El fantasma de l’Òpera, déu n’hi do.

La història d’un personatge estrafet –físicament o moralment-, que malviu en els amagatalls d’un edifici immens –gòtic- i que s’enamora d’una jove a la qual només pot accedir a partir de la violència no és ni nova ni única. Quatre anys abans de la publicació de Le Fantôme de l’Opéra, Prudenci Bertrana donava a conèixer la seva novel·la Josafat (1906), la història modernista i també tràgica d’un pagès campaner de la catedral de Girona, que enfolleix d’amor, sexe, remordiment i por. La música –que ja no és la de Gounod- també hi té el seu paper, ni que sigui menor. I l’escenari també és únic i immens.

El Tintinnabulum de Tarraco

Si la relació hipertextual entre les obres Gounod, Leroux i Hergé és evident i patent, amb Bertrana el màxim que podem parlar és d’hipervincle: la relació ja no és directa, evident, sinó que forma part d’un plantejament genèric, molt del moment.

Es fa difícil, doncs, dir que Bertrana és la connexió catalana de Tintín –seria una volada de coloms, més aviat. L’any passat, però, dues torrenques –què voleu, la connexió “sur mer” sí que és perenne-, la Rita i la Laura Gual van presentar en un conferència –reproduïda a en extens article a la revista tarragonina Kesse– una hipòtesi que, si no és certa, s’ho mereixeria.

De la silueta de la figura romana a Hergé (extret de “Kesse”)

A partir de la silueta d’una petita figura romana del segle I de la nostra era que es troba al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, la Laura i la Rita Gual plantegen tot un seguit d’elements –i no només la mateixa silueta, que també ho és- que semblen indicar que Hergé l’hauria d’haver conegut. Un primer element és el nom de l’etiqueta amb què s’acompanya la peça exposada al MNAT: “tintinnabulum”.

Els tintinnabulum eren el nom que rebien aquestes petites figures que es penjaven a les entrades de les cases, una mena de talismans protectors –tots ells amb una campaneta i uns evidents atributs sexuals, essent com eren representants de la fertilitat de Príap. La Rita i la Laura recorden que, amb el tintin de Tarraco, el Tintin d’Hergé no només hi té semblança pel que fa al nom i a la silueta, sinó, per exemple, en la catalogació: si la peça del museeu tarragoní du el número de catalogació 542, Hergé dibuixa el número 3542 sota el fetitxe exposat en un museu a L’orella escapçada. El treball d’investigació és molt interessant de llegir perquè, si més no, obre molts interrogants i aporta moltes pistes.

I per què no? De Tarraco a Molins de Dalt.

Ah, je ris…