Ni un pas enrere en la llengua a l’escola (però compte, que van mal dades)

Posted on 27 Juny 2012

0


Jurídicament, la consellera Rigau té raó: la sentència del Tribunal Supremo espanyol que pretén acabar amb l’ús del català com a llengua vehicular del cicle de l’educació infantil que va dels 3 a 6 anys a partir d’anul·lar alguns preceptes del “Decret 181/2008, de 9 de setembre, pel qual s’estableix l’ordenació dels ensenyaments del segon cicle de l’educació infantil” és essencialment estúpida. No cal cridar a la insubmissió ni al desacatament: simplement, no es pot complir: la Llei d’Educació de Catalunya, que sosté la immersió lingüística i l’ús del català com a llengua vehicular, no només té un rang superior sinó que és posterior. És una Llei i el Supremo ni l’ha modificat ni és competent per modificar-la. De primer de Dret.

Clar que això és un raonament jurídic, però parlant de tribunals espanyols les raons jurídiques són supèrflues. Un tribunal, com el Supremo, incapaç de fer cessar oficialment el seu President quan confon diner públic amb activitats privades, no es mou per raons jurídiques, sinó per plantejaments de caire essencialment polític. Ho sabem de sobres. I d’exemples n’hi ha a cabassos. I són com les someres de sínia: faran una sentència rere l’altra i no pararan.

En un ordenament d’Estat de dret consolidat, el poder legislatiu es dedica a promulgar lleis, l’executiu a desenvolupar-les i el judicial a fer-les complir. Però en un Estat amb una qualitat democràtica feble que mai no s’ha desempallegat de la dictadura feixista que el va precedir –ni tan sols l’ha condemnat-, el poder judicial –l’únic que ni tan sols va viure en el seu si l’anomenada transició- es creu amb el dret i el deure de modificar lleis i alterar-ne la seva execució.

Cert: la Llei d’Educació de Catalunya empara l’actual sistema educatiu, però tampoc no podem oblidar que els amics del PP la van dur al Tribunal Constitucional –que encara se la deu estar mirant entre anada i tornada de Benidorm o d’on sigui. I si bé és veritat que no hi van dur explícitament els articles referents a la immersió i l’ús de les llengües, sabem per experiència que els jutges espanyols es poden saltar per les bones els procediments i emetre sentència sobre preceptes que no han estat motiu directe de recurs. Recordem l’Estatut, per posar un exemple qualsevol.

La majoria del Parlament de Catalunya –expressió democràtica de la parcial sobirania del poble català que admet fins i tot la Constitució espanyola- ha insistit una i altra vegada i per àmplia majoria –en totes les legislatures i hagin quins hagin estat els resultats electorals- en una mateixa voluntat esdevinguda marc jurídic: la llengua catalana és una eina d’integració i el seu ús vehicular a l’escola una garantia de la cohesió social i cultural.

Però les opcions polítiques minoritàries han trobat de sempre en els tribunals un camí d’imposició de les seves tesis i de la seva voluntat segregadora. Tenim la raó jurídica i la majoria política social, però els hereus de les estructures franquistes i els marginadors tenen en el poder judicial els seus valedors. Potser sona a feudal, però és la realitat que ens toca patir.

Per això, calen respostes ràpides i immediates. Dues per a demà mateix, una altra potser per passat demà, però no massa més:

1-   Que el President de Catalunya actuï com a tal i –més enllà de referències bilingües en un acte col·lateral- surti a fer una declaració pública i solemne, des del Palau de la Generalitat, i expressi el seu ferm i lleial compromís de complir i fer complir les lleis i els acords del Parlament de Catalunya.

2-   Que el Parlament proclami, per la immensa majoria que representa el sentit nacional, social i integrador del poble de Catalunya, l’obligació de complir i fer complir les seves lleis i mandats, com la Llei d’Educació de Catalunya i tots els seus reiterats acords en favor de la immersió lingüística i l’ús del català com a llengua vehicular.

3-   Que fotem el camp d’aquest Estat contrari a les regles del dret i a la diversitat nacional i cultural, com més aviat millor.

(Publicat a http://diarigran.cat/ el 27 de juny de 2012)

(Nota en el tag “educació” trobareu d’altres entrades sobre sentències anteriors, en les quals dedico més espai a parlar de qüestions pedagògiques. Com que no es tracta, però, de qüestions pedagògiques, ni jurídiques, sinó fonamentalment polítiques, m’ha semblat que ara no pagava la pena de tornar-hi)