Exercici
Analitza mètricament aquest poema d’Albert Roig (1959), “Figa cóquera”, en la versió publicada a Córrer la taronja (1979-2001):
Fil, daures D'ajaures De fulles, I l'ull, es Queix d'Astres.
Les clastres I els glabres Nins i Arbres Del blanc Salanc Que hi rimen De l'himen, De blanc, La sang I els ulls I els fulls De viure Tan lliures― De ser Quan ve L'Estiu I riu Quin cos Repòs Del Cor, Tresor Badat Que al prat Del cos Meu flors Encara S'amara. La Rata Que hi grata, Hi esputa La Puta Dient-te Dolenta Que “ho sento, Jo em rento Les mans.” Brillant Pols d’àn Gel, tants De judas. Les mudes Dels cels, Caus, vels De foc I joc, De fil Gentil D’olor. Gentil. Fredor. UIRGO ADEST
Pauta de l’exercici
El poema, tot i la brevetat dels seus versos, té molts elements de comentari. Comencem per analitzar-ne de manera prolixa un fragment, el final:
La Rata 2A' Que hi grata, 2A' Hi esputa 2B' La Puta 2B' Dient-te 2C' Dolenta 2C' Que “ho sento, 2D' Jo em rento 2D' Les mans.” 2E Brillant 2F Pols d’àn 2F Gel, tants 2E De judas. 2G' Les mudes 2G' Dels cels, 2H Caus, vels 2H De foc 2I I joc, 2I De fil 2J Gentil 2J D’olor. 2K Gentil. 2J Fredor. 2K
Són tres estrofes. Millor dit, dues estrofes i una tornada. La primera estrofa és de nou versos, la segona de dotze i, la tornada, de dos. Els versos són bisíl·labs i la seva rima és consonant.
La primera estrofa té la rima apariada. Com que és una estrofa de nou versos, és a dir imparella, resta un darrer vers espars, que no rima amb cap altre de la mateixa estrofa. Els versos són femenins, excepte el darrer. La segona estrofa també és de rima apariada. Té dotze versos, però com que el tercer reprèn la rima del darrer de l’estrofa anterior, el seu últim vers també resta espars -però es reprèn a la tornada. El versos d’aquesta segona estrofa són masculins, excepte dos. La darrera estrofa, la tornada, és només de dos versos, masculins i singulars, ja que no rimen entre ells, sinó que reprenen les dues darreres rimes de la segona estrofa. Per això, la rima J és l’única que es dóna tres vegades.
Quant a la rima, cal fer esment, potser, de dos trets específics. En primer lloc, la rima fonètica entre “dient-te” i “dolenta”, que, malgrat la grafia, és perfecta: e tancada + n + t + æ neutra. En segon lloc, en canvi, el dubte de la rima entre “judas” i “mudes”. En català oriental, no hi hauria cap problema, però Albert Roig és un poeta tortosí i en la seva parla es distingeix clarament la a àtona de la e àtona, que no poden rimar. Es tracta, doncs, d’una rima falsa? Segurament no: es tracta d’una hipercorrecció ortogràfica -ben factiblement no imputable a l’autor- i el text editat ha corregit la grafia original “judes” -tot i històriques vacil·lacions, “Judas” és la forma normativa preferida.
Com que són versos bisíl·labs hi ha, clar, pocs contacte vocàlics entre paraules contigües. Només quatre, i tots quatre es resolen mitjançant sil·labació.
Finalment, cal remarcar l’existència d’un hiperencavalcament o encavalcament lèxic:
Pols d’àn Gel, tants
El mot “àngel” ha estat tallat i repartit entre dos versos. El fet que cada vers, a més, comenci amb majúscula –com és costum en alguns poetes, es tracti o no de començament de frase- amaga encara més aquest tall, que tampoc no ve marcat usualment (“pols d’àn-“). Els encavalcaments lèxics són, evidentment, molt més factibles en els versos curts que en els llargs. I els bisíl·labs són versos molt curts.
L’anàlisi del poema sencer ens donaria uns resultats semblants. En tot cas, la primera estrofa conté dos elements que potser val la pena de subratllar:
Fil, daures 2A' D'ajaures 2A' De fulles , 2B' I l'ull, es 2B' Queix d'Astres. 2C'
En primer lloc, clar, el trancament tipogràfic del primer vers -que no és l’únic que es dóna en tot el poema. Però, sens dubte, el quart vers -”I l’ull, es”- que presenta un tret que cal comentar: l’he considerat un bisíl·lab, com tots els altres versos del poema, però una anàlisi lingüística ho podria discutir, ja que es tracta de tres paraules monosíl·labes i, per tant, haurien de ser tres síl·labes. Cert, però no pas mètricament. La preceptiva poètica tradicional demana no tenir en compte mai la darrera síl·laba àtona d’un vers, també quan correspon a un monosíl·lab que el clou. I aquest és el cas d’aquest vers d’Albert Roig: “es”, pronom àton, ens permet mantenir el recompte normatiu, fins al darrer accent del vers. Però, encara aporta un altre tret: la rima B és en “ulles”, tant a “De fulles” com a “I l’ull, es”, tot i la coma que, en una pronúncia que segueixi l’escandiment, hem d’obviar.
La riquesa del vers: material fònic al servei de la creació.
Nota
Recordeu que el símbol “‘” indica que la rima del vers és femenina, és a dir, acabada en paraula plana. La manca de símbol indica que la rima del vers és masculina, acabada en paraula aguda.
Nota bibliogràfica
A partir d’un exercici del meu llibre Què és la mètrica. Introducció a la versificació catalana (Edicions 62-Proa, Barcelona, 2007). Hi trobareu, també, els fonaments teòrics desenvolupats. Pel que fa a les característiques especials del recompte sil·làbica, també el meu Manual de mètrica i versificació catalanes (Empúries, Barcelona, 2007, 2ona. Edició, revisada i ampliada).
Josep Bargalló 
Posted on 1 Mai 2012
0