Espanya, una i nua

Posted on 23 Abril 2012

2


“España, Una, Grande y Libre” era l’eslògan del franquisme, el nacionalisme espanyol en estat pur. La versió dominant d’ara mateix -el PP de Rajoy amb majoria absolutista al Congrés i al Senat i amb un control ferri de bona part de les comunitats autònomes i dels grans ajuntaments- ha retrobat els orígens de manera entusiasta. De fet, hi ha retornat sempre que ha pogut.

Amb la pretesa divinitat monàrquica desprestigiada i la hipotètica grandesa esclafada per la crisi i la submissió als designis dels mercats, herr Merkel i companyia -fins al punt que les velles colònies s’hi veuen en cor com mai-, el nacionalisme espanyol ha decidit posar la unificació i l’unitarisme per davant de qualsevol altre criteri o postul·lat. Com han analitzat experts qualificats, les mesures del ministre Wert en matèria universitària no trasllueixen cap voluntat de millora de l’eficiència del sistema ni de rigor. Simplement dos eixos polítics: encarir la universitat pública i recentralitzar l’Estat, tot assumint competències “manu militari” -és a dir, per la via del Decret-llei i l’absolutisme parlamentari. Nacionalisme de dretes: “España, Una y Privada”.

I amb un concepte de “Libre” cada cop més clar: des de les mesures repressives que volen equiparar la resistència passiva a l’atemptat contra l’autoritat i convertir en jurídicament terroristes tots els que s’hi oposin fins al control monopolista dels mitjans públics -els que no es privatitzin, clar, que aquests ja tindran garantit el seu sectarisme a partir de l’empresariat triat i beneficiat-, totes les mesures preses o anunciades duen el mateix camí: la immaculada llibertat de l’Estat contra la llibertat dels individus, les idees, els col·lectius i les nacions.

Per tot això, l’anima més dretana de Convergència lloa algunes d’aquestes mesures -des de les policialment repressives fins a la reforma laboral- mentre que la més sobiranista en blasma d’altres -les que pretenen retornar l’estructura de l’Estat a un marc màxim de províncies i diputacions, algunes, com a molt, amb més possibilitats de fer coses que d’altres. És allò de canviar el cafè per a tots pel mateix cafè per a tothom -que deia l’Aguirre-, amb la possibilitat, vés a saber, que algú s’hi pugui posar sacarina en lloc de sucre.

Però, l’”España, Una” en vol encara més. Necessita d’anorrear allò que distingeix els territoris que no són nacionalment, culturalment, lingüísticament monolítics, unificats, espanyols. Per a això hi ha els pressupostos -no per a tos, els del concert, de moment, se’n salven-, maquinària perfecta d’ofegament econòmic. I, si cal, obviant la legislació del mateix marc constitucional que branden com a arma quan els convé i amaguen quan els cal. Però hi ha, també, les campanyes de persecució i fustigament. A casa nostra, a tots els territoris dels Països Catalans, la llengua -amb la plena voluntat de la seva definitiva substitució. On el PP governa, via decret i decisions administratives: la consideració de llengua de segona a l’administració i al sistema educatiu valencià i balear… De moment.

I on no governa, l’atac polític i judicial. Dissabte a Barcelona, la tripleta formada per Convivencia Cívica Catalana, Ciudadanos i el PP local, amb l’acompanyament d’associacions diverses i explícites, fins i tot una de guàrdies civils, ai las. No hi ha pitjor ordi que l’autoodi ni pitjors mentides que les que es repeteixen a cops de crit una i altra vegada.

Mentrestant, però, les mesures econòmiques i laborals preses per Rajoy i el seu particular govern dels millors ni calmen mercats, ni assoleixen veritables suports internacionals -que no siguin de paraula, i encara-, ni generen reactivació interna, ni consoliden estructures… Res de res. Potser assoliran l’Espanya una, però la tindran ben nua.

I, a nosaltres, ni l’una ni l’altra. Cap.

Etiquetat: ,