Estels infantils que fan ràbia

Posted on 3 Mai 2012

2


Aquesta setmana, a Tàrrega, un policia nacional es va enfurismar quan una nena de nou anys va dibuixar un estel. Això pot semblar el començament d’una versió una mica hard d’El Petit Príncep, però és més aviat una història kafkiana. I lamentablement real.

A la nena l’acompanyava la seva mare, que volia que tingués el DNI -perquè mai se sap i li cal per fer viatges per Europa i tot això-, i a l’oficina corresponent de la capital urgellenca, després d’omplir tota la documentació, li van fer signar un paper. Quan el policia nacional encarregat del tràmit -funcionari públic i representant autoritzat de l’Estat, del qual n’és autoritat- va veure l’estel dibuixat per la nena, va increpar la mare i va estripar el paper. La situació devia ser violenta -segur- i la nena no devia d’entendre res de res. Nou anys, només.

Els psicòlegs diuen que la fúria és una reacció que pot ser atribuïble a diversos factors. Més enllà del propi estat psicològic de l’individu -presumiblement poc equilibrat-, la seva fúria va ser producte de la ràbia acumulada, el desdeny, la por… A un estel? A uns traços senzills, possiblement insegurs, d’una nena?

Què simbolitza, doncs, un estel dibuixat per una nena per al policia nacional en qïestió? Li deuria recordar pintades de parets i murs, a carrers i carreteres de l’Urgell i dels voltants, totes de simbologia independentista. Suposo. Més val pensar això que alguna cosa més perversa. Ara, si li recordava això -és a dir, una idea-, el funcionari públic podia escridassar la mare i la nena, actuar amb violència -trencant el que tenia més a mà, els papers-, negar-los un dret -paradoxalment, el dret a tenir un document que t’identifica com a ciutadà d’Espanya…? De cap de les maneres.

Per cert, quan el policia nacional funcionari i autoritat de l’Estat passa per davant d’una oficina de la Caixa, què fa? Es treu la pistola i li dispara un tret al primer cartell que troba? La millor solució és que ni tingui pistola ni sigui autoritat. Almenys a casa nostra.

Quina grua el meu estel, quin estel la meva grua, que va escriure el Salvat-Papasseit, jugant a la platja de la Barceloneta. Vés que no segrestin les edicions dels seus poemes. I que no tanquin la Fundació Miró. I no vull ni pensar què pot passar amb el pessebres i les ornamentacions de nadal aquest desembre.

Definitivament, tenim pressa.

(Article publicat a http://delcamp.cat/ el 3 de maig de 2012)

Etiquetat: